10.02.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Una ploma aguda trauria molt profit, Vicent, a la crònica de l’activitat de la ponència d’autogovern del Govern Basc. Et vaig a donar una dada perquè entenguis la passió que ha aixecat: Txiki Benegas va ser un dels especialistes als quals van convidar a presentar l’informe.
Quan llegeixo alguna cosa sobre aquesta ponència del parlament, sempre em ve a la memòria el procés que els catalans, per tal de crear un nou estatut, vau posar en marxa l’any 2014 al parlament del vostre país, i també el camí tan tempestuós que va haver de patir aquell estatut. Molts bascos hem vist i après molt del procés català, però hauríem de centrar-nos únicament en el que ha passat els últims anys. Per arribar a una conclusió encertada, ens convé mirar enrere, i tenir en compte, com a mínim, el que ha passat des que l’any 2004 va començar la redacció de l’estatut.
Hem après -i en això fa anys que ens heu ajudat a veure-hi clar- com de petita, per no dir inexistent, és la possibilitat que la classe política espanyola i la classe judicial, nomenada per la classe política, acceptin un estat plural. Què poden esperar els partits de la ponència del Parlament Basc d’un estat que es comporta així, en aquests temps en els que corren vents de recentralització?
Podrem analitzar-ho tot plegat més detingudament quan coneguem el text articulat, però en la fase actual, com és lògic, els partits estan donant a conèixer els seus principals eixos, sense entrar en detalls. El dret a decidir s’ha convertit en l’estrella del debat, i en les declaracions públiques ocupa el centre de la sala de ball, tant per a ser proposat com per ser rebutjat.
És una pena no tenir una màquina per avançar en el temps i aconseguir uns textos més refinats. Ens donaria l’oportunitat d’arribar més ràpidament a les veritables aspiracions.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
És molt lògic i natural que el nostre dos països aprofiten les experiències dels uns i els altres. Al final ens assemblem més del que no es reconeix i tenim davant el mateix adversari. Per això aquesta setmana s’ha seguit ací amb un cert interès el vaivé encara inicial en la Ponència de Autogovern que ha començat a caminar al parlament de Gasteiz.
Fa anys l’estat deia que en absència de violència es podia parlar de tot. Avui, però, el que està passant al Principat és la demostració que allò era mentida. Ací no hi ha hagut violència i la repressió és ferotge. No volen parlar de res, simplement.
Per això observe amb curiositat i interès els primers moviments de la ponència basca. La discussió sobre si el dret a decidir s’ha de mantenir dins o abordar en un altre tipus de taula em sembla rellevant. Treure-ho del debat per no generar un conflicte equivaldria a una rendició ja d’entrada, que no auguraria res de bo. Mantenir-ho és la base per a qualsevol projecte, encara que supose que heu de ser conscients a hores d’ara que l’estat no acceptarà res.
No crec, vistes les reaccions, que es puga si més no plantejar un concepte tan curiós com el de l’estat foral basc. Però això a mi no em sembla una mala notícia sinó tot el contrari. Perquè la intransigència espanyola, com estem demostrant els catalans, no condueix a la resignació sinó a l’enfortiment del projecte nacional. Català i espere que també basc. Ho espere per vosaltres i pels vostres drets democràtics però també per nosaltres.
En aquest sentit l’obertura del que podríem definir com un segon front institucional en la confrontació de les nacions contra el poder de Madrid no tinc cap dubte que és positiu per als nostres dos països i un autèntic malson per a La Moncloa. Cosa que obriria un escenari, per a tots, més que interessant.
