18.02.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Hem comentat sovint que els governs i la justícia d’Espanya tenen maneres diferents de mesurar les coses. Allò que és lícit i tolerat per una banda és condemnat per una altra, segons com els convingui a ells.
Així doncs, no els causa cap problema que la Fundación Francisco Franco sigui legal, una entitat que enalteix Franco, el dictador; o el fet que en una botiga de souvenirs de Madrid venguin figures de Franco, Carrero Blanco, Tejero, Hitler i Mussolini. Creen lleis i decrets, però aquestes coses no canvien. Sovint dubto si hi ha gent que es prengui seriosament el franquisme, si s’ha mesurat bé l’envergadura que va tenir i les greus conseqüències que va comportar. Si fos així, tinc la certesa que seria il·legal vendre figures de dictadors.
Passa el mateix amb els improperis que han difós per Twitter els ultradretans en contra de Catalunya i els catalans. Perquè tots sabem que quan detenen un ultra ja s’han investigat vint-i-cinc persones de l’esquerra amb qualsevol argument molt menor.
Recentment, hem sabut que alguns militars espanyols s’han intercanviat missatges que insultaven greument Uxue Barkos, la presidenta de Nafarroa. El militar remitent dels missatges fa servir la imatge de Franco al seu mur de Facebook. Ja veurem si l’investiguen i, en cas que sigui així, com actuarà la policia i la justícia. És evident que aquestes persones actuen d’aquesta manera amb la seguretat de qui sap que no li passarà res i, més encara, si són militars de l’exèrcit espanyol.
Per cert, que en la meva columna de diumenge passat vaig oblidar d’especificar que entre les entitats que han organitzat el debat entre Mas i Ibarretxe, dimecres que ve al Kursaal de Donostia, hi ha també l’Agirre Lehendakaria Center. L’organització va reservar un local per a 600 persones, però, a causa de la immensa demanda d’entrades, han hagut de reservar una sala molt més gran, amb capacitat per a 1.800.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Supose que el vídeo haurà circulat també per Euskal Herria. S’hi veu una de les habituals tertúlies rabiosament unionistes d’una ràdio espanyola. Arran d’unes paraules de la fiscal de Barcelona, que afirma que se sent amenaçada, els tertulians comencen a dir, tots a l’uníson, que en realitat la situació catalana d’avui és més violenta que ‘la del País Basc en la pitjor època’. I un d’ells, un tal Inda que sembla que és un periodista conegut a Madrid, de cop i volta diu, com si res, que al cap i a la fi al País Basc van matar algun jutge i algun fiscal ‘però no tants’.
Confesse que vaig quedar estupefacte. El cinisme d’aquesta gent és excepcional, però sempre arriba a extrems que superen allò que podries esperar-ne. Com que al tal Inda ara li interessa generar una imatge de terror a Catalunya, disculpa ni més ni menys les accions d’ETA que tantes vegades havia blasmat. I això no és la cosa més sorprenent. Allò increïble de debò és que les associacions de víctimes, que mai no perden pistonada, no diguen res. Ni el PP, amb la seua hipersensible pell en aquests temes. Ni tan sols el govern espanyol. Imagina que tingués un altre perfil qui s’hagués atrevit a dir que, ben mirat, al final ETA no en van matar tants…
Al capdavall, aquesta anècdota posa sobre la taula el cinisme amb què s’ha gestionat i utilitzat això que ells anomenen ‘la lluita contra el terrorisme’. Ja ho sabíem. Ho sabeu bé vosaltres, especialment. Però sentir-ho dir, i que ni l’autor de la frase es ruboritze ni ningú no li demane explicacions, és realment impactant.
És clar que un estat que ha empresonat la persona que més va treballar des de dins per la pau o que fa tot el possible perquè ETA no es puga desarmar supose que pot assumir sense massa problema una barbaritat com la que va deixar anar aquest senyor. I no dir res de res.
