26.11.2016 - 22:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Ja ho saps Martxelo que al meu país, durant molts anys, va existir un fenomen que coneixíem com ‘basquitis’. A vegades hi ha gent que s’inventa paraules enginyoses per a desprestigiar fenòmens importants i aquella en va ser una. En realitat quan alguns parlaven de ‘basquitis’ el que volien dir era que això de la independència no tenia sentit i que tant bé que estàvem en l’autonomia espanyola a quin sant s’havia d’intentar introduir a casa nostra l’estètica abertzale i el discurs independentista.
Els temps han canviat molt. Com és evident. No se si al vostre país ara hi ha ‘catalanitis’ però en el meu si que hi ha un cert desconcert davant el rumb que ha pres el govern de la CAV. Abans, per exemple, dins de la vella CDC, els ‘patriotes’ sempre posaven l’exemple de rigor nacional i fortalesa del PNB. Els vells independentistes convergents aspiraven a copiar l’independentisme, o el que es percebia com independentisme, del PNB. Avui en canvi des d’ací es mira amb sorpresa i curiositat la decisió d’aquest partit d’aliar-se amb un PSOE en les hores més baixes possibles mentre deixa de costat una esquerra abertzale que en els últims anys ha protagonitzat una més que notable i indiscutible evolució.
Vista des d’ací l’aposta del PNB sembla francament estranya. Hi va haver un temps que de la mà del PSOE es podien aconseguir coses a Madrid. Però avui no. I desconcerta que, en el moment en què Catalunya ha fet l’aposta més rotunda per la independència, Euskadi es plantege en canvi una simple reforma de l’estatut com a màxima aspiració nacional.
Supose que se m’escapen moltes tecles diguem-ne locals. Molts petits detalls que pot ser que siguen els que al final han acabat per decantar la posició política del president Urkullu. Però t’assegure que molta gent d’aquí mira el teu país avui i no entén què passa.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
“És independentista?”. Aquesta pregunta s’escolta ara repetidament entre els independentistes catalans, quan saben, per exemple, que algú ha començat a treballar en el Govern de Catalunya, en un càrrec de confiança.
Com has comentat moltes vegades, Vicent, els independentistes catalans de fa trenta anys estaven tots molt ben identificats, i no éreu tants. En l’última dècada, però, han sortit independentistes d’arreu, com si fossin bolets, i ara costa saber quants són.
Em preguntes sobre l’estratègia del PNB, i, necessàriament, he de comparar-la amb el que hem vist a Catalunya. No es pot entendre el pas de Convergència sense tenir en compte els dos elements que l’han obligat a això: l’actitud del Govern d’Espanya, i la pressió social per passar a una altra fase.
La independència del nostre poble no està a l’agenda del PNB. I per constatar-ho no cal res més que veure com estan inventant de forma constant termes per fer veure que no són contraris a la independència: ‘independentista del segle XXI’, ‘sobiranista pragmàtic’, ‘nació foral’…
Ha estat la realitat la que ha convertit a Convergència en independentista, i haurà de passar una cosa semblant perquè el PNB doni el mateix pas. Aquests últims anys el PNB està còmode. Té neutralitzat el ‘sector de Guipúscoa’ pel qual els catalans tant pregunteu, té una quota de poder enorme pels excel·lents resultats electorals i ha trobat ràpidament al soci que li dóna estabilitat: el partit socialista. El PSE, tot i tenir la quota electoral més baixa de fa molt temps, té una enorme presència en les institucions i se li han curat les ferides en una tarda, tot just després d’haver acceptat l’oferta del PNB.
Per una altra banda Podem no li ha tret ni un diputat al PNB a Gasteiz i en canvi a l’esquerra independentista li ha tret l’oportunitat que podia tenir per escurçar la diferència respecte al PNB.
I en aquest tranquil panorama, el PNB no prendrà ni el més mínim risc.
