Cartes creuades: El darrer moment del judici i el segrest de Junqueras

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Dimecres, Vicent, vaig veure una imatge molt dura al Tribunal Suprem d’Espanya. Eren els últims minuts del judici contra el procés quan el magistrat Marchena va deixar anar aquell ‘vist per a sentència’ fatídic que t’acosta al càstig i immediatament després va ordenar de desallotjar la sala.

Era l’última vegada per a veure en persona els jutjats i les jutjades, l’últim moment per a donar-los ànim a un metre de distància i, aprofitant l’estret espai que deixaven els policies, l’última vegada per a estrènyer la mà amb els amics que ara jutjaven i que també han dedicat molt temps de la seva vida solidaritzar-se amb els bascs. Tal com alguns esportistes que han guanyat un campionat s’acosten a les grades a agrair el suport dels afeccionats, així es van acostar els jutjats a donar l’última salutació –sense poder superar la barrera dels policies– a les autoritats, familiars i amics.

Molts no podran repetir aquest gest els anys vinents si, com esperem gairebé tots, els imposen el càstig de presó. És molt difícil, o massa fàcil, explicar al qui viu Pirineus enllà que aquests i aquestes dirigents passaran els seus pròxims anys a la presó, no per haver repartit droga i armes a les escoles, sinó, com van prometre en presentar-se a les eleccions, per haver donat la paraula i la capacitat de decisió a la ciutadania.

Els estats europeus no s’han distingit mai pel respecte vers les nacions sense estat de dins les seves fronteres i, si no, que ho demanin a bretons, gal·lesos, alsacians… Però als ciutadans d’aquests països els costa d’estar d’acord amb això que les estructures d’estat fan amb els independentistes de Catalunya.

Passa igual amb molts grans mitjans de comunicació i cal continuar jugant aquesta carta.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Diu el Tribunal Suprem espanyol que Oriol Junqueras no pot ser diputat europeu. Que no el deixaran anar a Estrasburg. I ho diu escrivint en paper oficial que no li’n deixen ser perquè ‘l’assegurament de les finalitats del procés penal sortiria menyscabat’ si el cap d’Ara Repúbliques i d’ERC s’assegués a l’hemicicle d’Estrasburg el 2 de juliol vinent.

I per intentar justificar la decisió encara es fan un embolic més gros afirmant que es pren la decisió ‘de manera provisional’ i condicionada al resultat del judici contra el procés.

Acostumats a fer sempre com volen, em sembla que la justícia espanyola ni tan sols ha entès que descriu un segrest. I si conjuguem aquesta decisió amb l’afirmació del fiscal Zaragoza al final de la vista oral segons la qual un referèndum és delicte encara que haja estat despenalitzat, aleshores l’embolic prevaricador en què s’acaben de ficar és majúscul. Vegeu-ho:

1. És insostenible que res de despenalitzat puga ser delicte. La definició mateixa de delicte exigeix ​​la presència explícita dels fets al codi penal.
2. Impedir de prendre possessió del càrrec presumint que serà condemnat implica no reconèixer la presumpció d’innocència, peça bàsica de l’ordenament jurídic.
3. Pot ser que fos discutible que, en el cas d’haver estat condemnat, Oriol Junqueras potser no podria acollir-se a la immunitat que li confereix ser eurodiputat. Però el fet és que ara és en presó provisional i, per tant, manté tots els drets polítics intactes. I no els pot perdre a causa de la decisió sola d’un jutge.
4. I això quan fa uns quants dies Oriol Junqueras sí que va poder ser present, en canvi, a la constitució del parlament espanyol. Què ha canviat perquè ara no hi puga ser a la del Parlament Europeu?

La justícia deixa de tenir sentit quan es pairen tan alegrement les normes més bàsiques. I amb tot plegat és clar que es tracta de tenir els dirigents independentistes apartats del carrer. Com siga. Fins i tot segrestant-los sota una aparença, poc creïble, de legalitat.