Cartes creuades: El canvi d’ERC per Ciutadans

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

No deu estar gaire tranquil el president espanyol Pedro Sánchez amb el resultat de la votació d’aquesta setmana. I encara menys amb la fissura que ha obert en el que fins ara havia estat el seu suport extern. Amb l’esperança que també aquesta vegada es compleixi l’esperit d’aquella dita segons la qual en política res no dura per sempre, Sánchez haurà d’explicar als votants de l’esquerra el perquè de la reorientació del seu satèl·lit.

Tal com ha fet abans, en què no es rebia bé el senyal del satèl·lit, Sánchez enviarà el tècnic Pablo Iglesias cap a la part superior dreta del mapa, perquè és a les cases de per allà dalt on Sánchez té més problemes per a captar un bon senyal.

Però el problema, com ha passat ja tantes vegades, no és en el receptor sinó en l’emissor. Sánchez ja va actuar de la mateixa manera el 2019, quan li van refusar el pressupost: va enviar Iglesias a la presó perquè negociés amb Oriol Junqueras. I també així va actuar en la moció de censura contra Mariano Rajoy: va ser el mateix Iglesias qui va cridar a Carles Puigdemont perquè el seu partit defensés la moció. Aquesta segona gestió li va donar bon resultat, però la primera no.

Però en el partit d’Iglesias, sobretot en la branca catalana, cada vegada resulta difícil de justificar per què continuen oferint suport a Sánchez. El suggeriment de Sánchez ‘o jo o el caos’, que recorda Charles de Gaulle, s’està debilitant.

I una mostra d’aquesta inquietud que embarga Podem és la dificultat que va passar al Congrés Jaume Asens ‒a qui personalment aprecio molt‒ quan va explicar als d’ERC que a ERC també habiten dues ànimes: una de nacional i una altra de social. No sabia com sortir-se del mal pas en què els ha posat Sánchez en pactar amb Ciutadans. L’actuació d’Iglesias serà justificable, si perdura el pacte d’esquerres. Però no si Ciutadans s’hi interposa.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquesta setmana la votació al congrés espanyol de l’estat d’alarma ha recuperat la unitat de criteri dels independentistes. En un primer moment tot l’independentisme va optar per l’abstenció, però el 9 d’abril la CUP va optar directament pel vot negatiu, Junts per Catalunya s’hi va sumar a la votació següent, el 22 del mateix mes, i finalment Esquerra Republicana no sense tensions internes, ha passat també a votar en contra.

A Pedro Sánchez els vots d’Esquerra ja li són igual perquè ha arribat a un acord estable amb Ciutadans i supose que intentarà governar a la barcelonina ‒recorda, Martxelo que els Comuns ja van pispar la batllia a ERC pactant amb Manuel Valls. El bipartit PSOE-Podem tindrà una tercera pota parlamentària que donarà suport des de fora i Sánchez continuarà concentrat en l’única cosa que li importa, que és acumular el màxim poder personal. El PNB, com és natural, tampoc no ha defraudat, encara que ja veurem, i ja ens ho explicaràs tu, si la maniobra dóna per a gaire. Perquè Sánchez haurà de complir les seues promeses i això no és gens senzill.

En tot cas, encara que els vots ja no importen gaire a hores d’ara, el fet que l’independentisme català en bloc s’enfronte a l’estat d’alarma és políticament molt rellevant. Per això també he de dir-te que ací l’actitud de Bildu ha causat una certa sorpresa, més encara vist el to de la seua portaveu al congrés.

Les setmanes i mesos vinents la posició de Sánchez s’anirà deteriorant, sens dubte. El descontrol sanitari és molt més que preocupant i la crisi econòmica que ja s’ha desfermat serà terrible. Sense contemplacions. Terrible. I en poc menys d’un mes el dirigent socialista espanyol ha perdut la meitat dels suports parlamentaris que tenia per a l’estat d’alarma i a Catalunya, on la majoria  ja s’hi oposa.