06.12.2015 - 02:00
|
Actualització: 13.12.2015 - 00:02
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Diumenge passat la CUP es va reunir a Manresa en el que van denominar un ‘debat nacional’. No anava a ser una assemblea resolutiva però sí que seria una mena de consulta formal a les bases sobre com estan anant les coses. La idea era captar l’ambient, refermar la unitat interna i discutir amb una certa calma la que serà la decisió més important de la història de la CUP, amb una certa calma i profunditat.
L’assemblea que no era un assemblea va resoldre a través d’un complicat sistema de vot seguir com estan les coses fins ara. Amb la CUP oferint un pacte a Junts pel Sí sempre que aquest pacte complisca amb dues condicions clares: un pla de xoc social i el vet a Mas per a ser el president de la Generalitat.
Pot semblar sorprenent però aquesta era de fet la primer vegada que la CUP debatia i votava sobre el tema de la presidència. La consigna segons la qual no l’investiran mai no havia estat plantejada mai en una assemblea prèvia ni tan sols formava part del programa electoral. Simplement va eixir en el procés de la complicada batalla electoral.
Una part dels assistents a l’assemblea, minoritària però important va plantejar que si el rescat social era assegurat i el procés d’independència es tirava endavant amb totes les conseqüències aleshores era raonable investir Mas com a president de la Generalitat. La proposta va ser minoritària però va demostrar que la unanimitat no existeix en aquest tema dins la CUP, Cosa que al llarg de la setmana ha anat esdevenint més i més clar.
Dimarts, per exemple, a VilaWeb vam publicar una llarga entrevista amb Quim Arrufat on aquest reconeixia que arribats al moment de votar ‘Mas o març’ la CUP es dividiria en dues meitats gairebé exactes. Em va sorprendre. I dimecres David Fernàndez va signar un dels seus articles riu al diari Ara, on demanava que la CUP donés dos vots a Mas per a ser investit, a canvi d’un programa estricte i concret de rescat social.
L’ascendent social de David Fernàndez és ben conegut i evident així que tal i com era d’esperar la seua proposta va desfermar un allau de reaccions que avui encara continuen. Algunes de molt irritades i sorprenents, d’altres d’alleujament i les més d’esperança davant la possibilitat que s’obri la porta a la formació d’un govern.
Tot és molt confús encara, doncs, però tot es mou i es mou molt. Crec, doncs, que no passaran massa setmanes ni massa cartes creuades abans que puguem saber com acabarà tot.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Avui farà un quart de segle, Vicent, de la fundació d’Euskaldunon Egunkaria, vint-i-cinc anys fent un diari nacional, gràcies a l’ajuda de molta gent que parla basc i a la iniciativa i el gran compromís de la gent de treballa en ell —ara Berria.
En la nostra cultura passa sovint que seguim molt de prop la vostra trajectòria i adoptem conclusions i idees. Així els qui vam iniciar el projecte feia que temps que seguíem molt de prop la tasca tant d’El Punt com de l’Avui, aleshores diaris separats encara. Per exemple ens va resultar d’una gran ajuda a l’hora d’assegurar-nos la supervivència saber que El Punt tenia una base de subscriptors importants, consolidada i de tant d’èxit. I com això moltes coses més.
La vostra situació socio-lingüística i el vostre coneixement us havia permès de començar amb projectes com el nostre molt abans que nosaltres.
Tal i com passa amb qualsevol projecte que naix de la iniciativa social —sense cap ajut inicial de les institucions públiques— el fet de tenir finalment a les nostres mans aquell diari que tanta falta feia, un diari amb projecció global en èuscar, va generar una enorme il·lusió entre la nostra gent.
Va nàixer, va créixer i es va fer gran. I quan estava fent molt bé la feina per a la qual havia estat creat aleshores la justícia espanyola el va tancar. Amb acusacions molt dures que no tenien cap classe de fonament contra els responsables del diari i indirectament contra el diari mateix.
Avui que fa vint-i-cinc anys doncs de l’inici de tot això és un dia adequat per a recordar i agrair el suport que vam rebre dels catalans, tot el suports que ens vàreu donar quan Egunkaria estava viu, la solidaritat tan gran que ens vàreu donar quan el van tancar, per ajudar-nos a obrir un altre diari que seguís la seva tasca, això que avui és Berria.
Allò que ens va passar va ser molt gros i molta gent, euskaldun o no, estic segur que no ho oblidarà mai. I mira com són les coses: qui es va encarregar de la campanya de solidaritat amb el diari a Catalunya era David Fernàndez.
