04.02.2017 - 22:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Tu, Martxelo, vas ser testimoni del 9-N. Tu i molts ciutadans del teu país que es van traslladar al meu per viure en directe un dia que sabíem que seria decisiu. Tinc una foto on tu i jo sostenim una papereta de vot davant d’una cua enorme de gent, al meu col·legi electoral. Recordes, per tant, la vibració extraordinària que el meu país va viure aquell dia.
El més important de tot allò que va passar llavors és la constatació que durant quatre hores Catalunya va viure com un estat independent. La nit anterior l’estat espanyol va amenaçar en directe per la televisió a qualsevol que participés en allò que va acabar sent un ‘procés participatiu’ exemplar. Dos milions de catalans vam desobeir les amenaces, votant, i ho vam fer davant la impotència de l’estat. D’un estat que aquell dia va descobrir que havia perdut el control efectiu del meu país.
Demà dilluns, Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega seran portats a judici per haver fet possible aquelles urnes en les quals jo i tants catalans vam votar aquell dia. És un judici eminentment polític i d’una gravetat extrema, davant el qual la mobilització ciutadana serà massiva. Ja saps que aquí hi ha aquest costum estrany d’apuntar-se abans d’anar a la manifestació, i la xifra d’inscrits supera les quaranta mil persones, per a una concentració que es farà un dilluns al matí. La solemnitat del moment serà remarcada amb un missatge institucional del president Puigdemont i amb la sortida dels encausats per la porta d’honor del Palau de la Generalitat, acompanyats del govern i de centenars d’alcaldes de tot el país.
I tot això, evidentment, emmarcat en la batalla dura que ja es preveu per al referèndum de setembre. Un referèndum que beu de l’experiència del 9-N i de tot allò que va significar, però que serà diferent perquè aquesta vegada la decisió del poble serà vinculant. I final.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Tenint clar el principi que qui comet un delicte l’ha de pagar, és sorprenent també l’habilitat que demostren les forces de seguretat i la justícia d’Espanya per a col·locar certes operacions en el calendari polític.
Ara que s’ha escalfat novament el procés de Catalunya, ara que han manifestat que és possible que s’avanci el referèndum a setembre, i no a juny, ara que som a la vigília del començament del judici contra tres ex-alts responsables de la Generalitat… En política hi ha poques casualitats, i en la de Catalunya, durant aquests últims anys, cap ni una.
El judici contra Mas, Rigau i Ortega, salvant les diferències, em recorda al que es va dur a terme aquí el 2009 contra el president Ibarretxe, contra gent de l’esquerra abertzale com Otegi, Barrena, Etxeberria, Petrikorena i Dañoabeitia, i contra els membres de PSE-EE Lopez i Ares. Els van fer seure a la banqueta d’encausats per haver-se reunit per intentar aconseguir la pau, si bé és cert que dos dels tres jutges van suspendre el judici immediatament després d’haver començat.
Els euskalduns, a judici per haver intentat aconseguir la pau, i els catalans, per haver aprofundit en la democràcia. En tots dos casos és evident l’impuls polític, ja que en un país normalitzat resultaria impensable acusar ningú per aquestes activitats. Ben al contrari: en molts casos, els concedirien un premi.
Per això són evidents els dos objectius principals del judici que tindrà lloc demà. El primer objectiu, el mateix que van perseguir amb Ibarretxe, inhabilitar durant 10 anys a Mas i expulsar-lo de l’escenari de ball de la política. El segon objectiu, atemorir als qui en un futur poguessin trobar-se en la mateixa tessitura. És a dir, advertir-los que els resultarà molt car no acatar les ordres del Tribunal Constitucional d’Espanya. I fer por als càrrecs públics als quals, d’una manera o una altra, els correspondrà alguna responsabilitat d’organització en el referèndum de setembre.
També hi ha un tercer objectiu, confiat en veu baixa: si els de l’esquerra abertzale continuen el camí dels catalans, intenten prendre i establir les decisions sense arribar a un acord amb el govern d’Espanya, ja saben quin és el final del conte.
