01.12.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Les queixes i reivindicacions expressades a les protestes organitzades aquests dies a Barcelona per treballadors de sectors diversos podran ser ateses si s’aprova el pressupost, segons els responsables del Govern de Catalunya. Però la urgència per a aprovar-lo no hauria de fer-los perdre de vista què passa en realitat.
Em fa la impressió que, per a fer front a la pèrdua econòmica soferta aquests anys per aquests treballadors i tants més que encara no han sortit al carrer, farà falta alguna cosa més que un pressupost, per molt innovador que sigui. Els treballadors han perdut poder adquisitiu i qualitat de feina. Catalunya necessita una solució estructural, que no arribarà mentre no es blindi que els imposts pagats pels ciutadans no acabin a les mans de la Generalitat.
En les dues estructures administratives del País Basc del sud (el ‘Hegoalde’, la Comunitat Autònoma del País Basc i la Comunitat Foral de Navarra) també debatem el pressupost. El Govern de Navarra ho té més fàcil, perquè gaudeix de majoria al parlament, però no pas el govern del PNB i el PSE, que no té els vots necessaris. El pressupost de l’any passat va ser aprovat amb l’ajut del PP, però d’ençà que el PNB va donar suport al moviment per a fer fora Rajoy del govern d’Espanya, a Gènova no volen saber res de Sabin Etxea. El Govern Basc ha pendulat, doncs, a la recerca de suports: Primer tempteja EH Bildu; després Podem, amb el qual ha vist més a prop l’acord quan Pablo Iglesias va visitar Ajuria Enea, i els últims dies EH Bildu una altra vegada.
Aquest últim partit ha posat damunt la taula la inversió 200 milions d’euros en partides socials com a condició per a votar a favor del pressupost. Els dies vinents sabrem si hi haurà cap acord, però no sembla pas que hagi de ser fàcil. Malgrat tot, si se’n surten, veurem una fotografia que segurament no hem vist mai: un pacte entre el PNB, el PSE i EH Bildu a la votació políticament més important de l’any.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Durant els mesos en què es provava de complir el resultat de les eleccions a Catalunya tornant a investir de president de la Generalitat Carles Puigdemont, els qui no ho veien clar van fer circular el concepte de ‘govern efectiu’. El raonament implicava que Catalunya necessitava fer net de l’administració del 155 i, per tant, formar govern de la manera més ràpida possible amb un president que no fos Puigdemont, perquè no havia de ser ‘simbòlic’, deien, sinó ‘efectiu’.
Van haver de passar tres candidats abans de formar-se el govern efectiu. El president del parlament va frenar la investidura de Puigdemont hores abans no es votés. Després es va frenar la de Jordi Sánchez. I finalment l’estat espanyol va empresonar el candidat a la presidència, Jordi Turull, just quan acabava de llegir el seu discurs, un altre dels molts escàndols que van sumant.
Finalment Quim Torra va acceptar la proposta de Carles Puigdemont de ser el president del ‘govern efectiu’. I ho va fer evidentment com un acte personal de servei al país. No crec que per ganes. Això passava el 14 de maig. Després d’aquell dia Catalunya té un govern efectiu, però aquest adjectiu cada vegada s’acosta més a ‘autonomista’. I això, aquests dies, s’ha vist amb una claredat meridiana.
El govern efectiu ha hagut de gestionar una onada de protestes de metges, bombers i mestres, col·lectius molt afectats per les retallades del govern d’Artur Mas i el pacte signat pel PP i el PSOE per a imposar el pagament del deute a la constitució espanyola. Les mobilitzacions eren inevitables atesa la situació del país. Però la sorpresa ha estat la naturalitat amb què el govern efectiu, tant el PDECat com ERC, ha tornat a parlar amb el llenguatge autonomista, pendents de Madrid i oblidant que no hi ha solució possible per als metges, els mestres o els bombers si abans no s’atura l’espoli fiscal. O sia, si no s’aconsegueix aquesta independència que la gent va votar també el 21-D.
