Cartes creuades: Comença la campanya més estranya

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Sembla, vist des de fora, que baixen més calmades les aigües del govern de Bèlgica i ja no assistim a les antagòniques declaracions de fa unes setmanes. D’una banda, el primer ministre, való, que donava suport a les decisions que havia pres el govern d’Espanya per Catalunya; i per una altra, els ministres flamencs que denunciaven l’escassa qualitat de la democràcia espanyola i se situaven al costat del president Puigdemont. Aquest govern compost per flamencs i valons ha de fer més esforços que un equilibrista per no caure del cable. En més d’un diari llegíem fa unes setmanes titulars d’aquest estil: ‘El govern de Bèlgica, a punt de la ruptura per la qüestió catalana.’ No s’ha trencat, i sembla que tot està més tranquil.

Aquesta onada tremolosa que ha arribat fins a Bèlgica no ha afectat en cap cas les principals institucions públiques d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa: govern basc, diputacions i principals ajuntaments. El PNB i el PSE governen aquestes institucions en coalició. El PNB té lligat curt el PSE, però, al seu torn, els socialistes els ofereixen l’estabilitat que necessiten els jeltzales.

Els dos socis del govern basc són a un vot de la majoria al parlament basc, però en situacions d’emergència el PP no té cap problema per a afavorir la majoria. De franc? No. Els jeltzales i els socialistes fan el paperot d’acceptar que el PP decideixi on s’inverteixen 30 milions, però el veritable acord rau en l’acord dels pressupostos espanyols. Fa un any, es van aprovar amb el suport d’or, i enguany, succeirà igual si la situació de Catalunya es calma una mica i la foto en què surten junts perd la seva causticitat.

Això explica l’obstinació d’alguns que Puigdemont convoqués eleccions normals, dit en paraules de Rajoy, que tornés ‘a la legalitat i a la normalitat’. Perquè només en aquesta mena de situacions són possibles algunes fotografies.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquesta setmana comença la campanya electoral més rara de la història. Unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades de manera il·legal pel govern espanyol, després de la proclamació de la República, després de la rendició de l’administració catalana i l’exili d’una part del govern i l’empresonament de l’altra meitat.

Malgrat tot això, les forces independentistes han decidit concórrer-hi. L’argument és que no s’entendria que no ho fessen, tenint en compte que sempre han reclamat votar. Però també que no fer-ho seria cedir la Generalitat a l’espanyolisme. Personalment, seguesc sense estar segur que arribem en condicions més o menys normals a la data de les eleccions –encara espere una jugada bruta per a trencar-les. Però de moment és cert que no arriba.

Pot haver-hi tres resultats en aquestes eleccions. El primer seria una victòria espanyolista, resultat que veig difícil. Necessitarien obtenir onze escons més dels que tenen i, encara que estan molt mobilitzats, l’independentisme també ho està. Hauria d’haver-hi una abstenció enorme entre els independentistes per arribar ací. Enorme.

Els altres dos resultats consideren la victòria dels tres partits independentistes. I crec que hi ha dos matisos. No seria igual guanyar en escons però no en vots, que guanyar en escons i en vots. I no seria igual que un dels tres partits independentistes quedara molt destacat, amb els altres dos de comparsa, que dos quedessen gairebé empatats, o fins i tot els tres. Guanyar en vots significaria un pas de gegant endavant i donaria la raó als qui reclamen de continuar implantat la República a la nova legislatura, i com més junts queden els tres partits menys temptacions hi haurà de fer marxa enrere.

Dit això, no crec que ningú puga fer càlculs ajustats ara, perquè no crec que hi haja hagut mai una campanya tan volàtil i difícil com aquesta. Tot està en l’aire.