22.04.2017 - 22:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquest divendres el govern català en ple ha signat un manifest en el qual els seus membres es comprometen solemnement a dur a terme el referèndum d’autodeterminació abans que finalitze el mes de setembre.
Els lectors de Berria ja hauran apreciat, en la fotografia de l’acte, la seua excepcionalitat. Al Palau de la Generalitat van posar i van signar no només el president, el vice-president i tots els consellers, sinó també tots els secretaris i directors generals. Eren aproximadament unes dues-centes persones, que constitueixen allò que els italians anomenen el sottogoverno, la màquina real que fa funcionar l’administració.
La declaració i la fotografia arriben després de les amenaces formals del Tribunal Constitucional espanyol contra el referèndum. El president Puigdemont es fotografiava l’altre dia amb les cinc que ja li han arribat per escrit. En aquest sentit, la unitat mostrada en aquest acte pel govern té una significació clara: a quants penseu aturar?
Se sap que la convocatòria del referèndum no la signarà només el president de Catalunya. Com a mínim, l’ha de signar el govern en ple, i circulen rumors que fins i tot podrien signar-la també tots els diputats sobiranistes i milers d’alcaldes i regidors. L’objectiu és nítid: col·lapsar la repressió. S’atrevirà Espanya a desactivar o tancar a la presó milers de càrrecs electes acusats del delicte de posar urnes?
Dos detalls més sobre l’acte que em semblen rellevants. Primer, que és el desmentiment a la campanya unionista d’intentar dividir el PDECat i ERC. Des de Madrid fan tot el que poden per aconseguir-ho, però ací estan ells braç a braç: units per la democràcia, contra la repressió i pels drets del poble català. I segon detall. El paper signat divendres invoca per primera vegada de manera pública i solemne el dret d’autodeterminació. Era una clarificació que diversos interlocutors internacionals havien reclamat com a necessària.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El president de França, Hollande, va començar fort. En un dels eixos de la campanya electoral va prometre fer front a l’austericidi que Alemanya imposava i imposa a la resta de països d’Europa. S’uniria així, afirmava, a la posició crítica dels governs de Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia, i impulsaria un contrapoder europeu contra Merkel.
Aquesta proposta va despertar una gran il·lusió a França i en gran part de la ciutadania dels estats del sud d’Europa. Semblava que finalment es completaria una nova iniciativa a Europa, que posaria Merkel al seu lloc –’jo sempre sóc al meu lloc’, em diria ella si llegís aquestes línies–, una iniciativa que li trauria poder i ensenyaria que és possible gestionar la crisi econòmica d’una manera més humana. Però no li va durar gaire, la força alternativa al president que aviat haurà de deixar l’Elisi, després d’haver decidit de no tornar a presentar-se a causa de la previsió d’uns mals resultats. Hollande anava a fer front a Berlín però, al final, va decidir d’obeir les seves ordres, aplicant les reformes laborals imposades.
I què podem dir des de la perspectiva d’Euskal Herria? Sembla que abans d’acabar el seu mandat ha volgut possibilitar el desarmament d’ETA; tal com et vaig dir en una altra ocasió, Vicent, perquè li era difícil de dir que no al model de desarmament que li van posar a sobre de la taula.
Se m’ocorren dos punts positius de la relació que ha tingut Hollande amb Euskal Herria: a conseqüència de la nova estructuració administrativa que s’ha posat en marxa a tot França, les tres regions d’Ipar Euskal Herria han pogut unir-se en una sola organització institucional. Per primera vegada, hi ha les tres regions basques del nord, i només les tres, en una mateixa institució. Això és al començament, es va crear fa uns mesos, i no té pas grans poders executius; però el marc està establert i això és important. I el segon punt positiu serià l’esmentat desarmament. El punt més fosc? Que aquests anys no ha tingut personalitat per a sortir del carril establert per Madrid i per a donar els seus propis passos en la solució del conflicte basc.
