02.09.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Haver-nos agafat un període de descans ha comportat que no hàgim pogut comentar cap succés en la nostra correspondència dominical. Les estructures estatals d’Espanya són conscients de la nostra tornada, i començaran de seguida a adoptar mesures dràstiques que seran dignes dels nostres comentaris; mesures que posaran a prova la fermesa dels independentistes catalans.
Després dels atacs terribles de Barcelona i Cambrils, qui ens havia de dir que un policia, el major dels mossos, Josep Lluís Trapero, es convertiria en una icona social. Pel que fa al nostre àmbit, el de la comunicació, m’ha agradat molt l’esquema que ha emprat la Generalitat de Catalunya, portant a la pràctica la seva creença que ja és un estat, per a la roda de premsa en què havia d’informar sobre l’atemptat i les seves conseqüents investigacions.
Dos oradors: un responsable polític i un responsable de la policia. Es tracta d’un sistema molt nord-americà, que també fan servir els britànics. Encara recordem com l’11 de setembre de 2001, quan hi va haver els atacs de Nova York, el batlle de la ciutat, Rudolph Giuliani, sempre compareixia amb el cap de la policia i el cap dels bombers. Giuliani donava les corresponents explicacions humanes i polítiques, i els caps de serveis s’encarregaven de donar les explicacions tècniques, ja que estaven més capacitats per a donar explicacions amb més coneixement i detall.
Durant aquests dies, la Generalitat també ha optat pel mateix camí. El conseller Forn s’ha encarregat de les valoracions humanes i polítiques, i han assignat al cap de la policia, Trapero, la tasca de donar compte detallat de les operacions. És molt més eficaç actuar d’aquesta manera, una manera que els ha facilitat de mostrar Catalunya com un estat estàndard davant certs mitjans de comunicació internacionals; i les valoracions que s’han fet en aquest sentit aconsegueixen molt més que cent reunions diplomàtiques.
La Diada és la propera estació del tren català d’alta velocitat. A Barcelona no us faltarà la calor dels bascs.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquest és el primer article de la nostra correspondència des del passat mes de juliol, Martxelo. I supose que m’entendràs si et dic que tinc la sensació que fa un any que no ens escrivim. Han passat tantes coses…
De totes aquestes coses, sens dubte, la principal són els atemptats de Barcelona i Cambrils i les seues conseqüències; de manera molt particular, la manifestació de rebuig i l’actuació dels Mossos d’Esquadra.
Explicar què se sent quan un 17 d’agost, a les cinc i dos minuts, t’avisen que una furgoneta va matant gent a La Rambla és massa difícil. He fet caminant el trajecte que va fer la furgoneta dos dies sense poder ni parlar. És tan llarg… Tots sabíem que en el món d’avui, per desgràcia, cap gran ciutat no està fora de perill d’aquesta mena d’atemptats, però l’impacte de veure-ho en els teus carrers és duríssim, terrible.
Les conseqüències polítiques han estat enormes, també. D’una banda, em sent orgullós de la reacció del meu país, que ha reconegut que tenim un problema seriós, s’ha negat a acceptar cap retallada a les llibertats, ha combatut la islamofòbia i ha castigat els cínics, el rei el primer, que encara pretenien treure’n profit polític.
Però, per l’altra banda, t’he de dir que també hem vist la pitjor cara d’Espanya, a un mes just del referèndum. La indecència de la campanya contra l’actuació de la policia i del govern catalans supera tot allò que podíem esperar i que seria acceptable. I això, en el moment clau. Ja sé que Berria estarà molt pendent de què passarà aquesta setmana al parlament. Perquè és més que probable que l’aprovació de les lleis de transitorietat, els dies 6 i 7, deslliuren la gran tempesta, a quatre dies de la Diada i a deu del començament de la campanya del referèndum. Hem arribat, per fi, al final del camí.
