09.11.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Si els ciutadans independentistes catalans continuen en la seva obstinació de portar a terme el seu objectiu, Catalunya serà la tomba dels polítics espanyols; així serà, si més no, per als qui no vulguin donar una solució pactada a la qüestió catalana.
El 1996 va ser la guerra bruta la que va desallotjar Felipe González de la Moncloa; el 2004 va ser l’obstinació de mentir atribuint a ETA els atemptats comesos a Madrid allò que va fer que Mariano Rajoy hagués d’esperar set anys abans d’arribar a la Moncloa. I ara, aquí hi ha Catalunya. Aquestes últimes dècades la qüestió catalana s’ha convertit en el problema de l’estat principal, molt més greu que la resta, i ara hem comprovat que ha estat l’eix de la campanya electoral. Usant l’eufemisme ‘política territorial’ només han provat d’amagar un problema que mereix un nom molt més contundent, amb l’esperança que la denominació modifiqui l’essència de què denomina.
El candidat socialista Sánchez s’ha versat a fons per aconseguir que el tema principal de la campanya fos la qüestió de la governabilitat i la necessitat de disposar d’unes institucions fortes. No ho ha aconseguit, perquè ell mateix ha deixat de banda les seves intencions i ha entrat de ple en el tema de Catalunya. Al debat televisiu va proposar que convocar un referèndum no pactat tornés a ser un delicte recollit en el Codi Penal, com entre el 2003 i 2005. I acaba afirmant en una entrevista una cosa que tots sabem: que els fiscals compleixen ordres del govern.
En un exercici olímpic d’hipocresia, els fiscals, molts mitjans de comunicació i els dirigents de l’oposició han muntat un bon rebombori –que Sánchez els l’ha posat en safata, és cert. Però és cosa sabuda que, en les qüestions d’estat, els fiscals no deixen mai sol el govern.
I hem de ser conscients que les eleccions d’avui no canviaran la situació, perquè els problemes principals, entre els quals el de Catalunya, continuaran com ara. Les velles receptes no serveixen, però no hi haurà un farmacèutic diferent.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
A Catalunya la setmana ha estat marcada per la visita del rei d’Espanya a Barcelona amb l’excusa del lliurament dels premis Princesa de Girona. De fet, la confusió toponímica ja és interessant per si mateixa. Els premis es lliuraven habitualment a Girona, però després del referèndum d’autodeterminació la situació es va deteriorar de pressa. Fins al punt que ningú no va voler cedir ni llogar un espai a la monarquia i l’any passat l’acte va haver-se d’acabar fent dins un restaurant rural.
Aquesta vegada la monarquia va valorar de portar l’acte a Barcelona, renunciant, doncs, de manera definitiva a posar els peus a Girona. Així i tot, la cosa va ser complicada. D’entrada perquè van renunciar també a entrar al centre de la ciutat i es van haver de conformar amb el lloguer d’un local privat, propietat d’un milionari saudita, que aquesta gent sí que és amiga.
Però no solament això, sinó que es va mantenir en secret quan arribaven i com arribaven. Fins i tot on dormien, cosa que no va impedir una potent manifestació en contra que els va amargar la festa i va impedir l’accés de visitants. Tant que va deixar la platea plena però el primer pis mig buit.
Però quan ja eren tots dins i després d’un aplaudiment, a manera de desgreuge, de minuts tan llargs com cortesans havien acollit Felipe VI, va i resulta que a l’hora de donar els premis, l’únic català dels cinc guardonats puja a rebre’l amb el llaç groc a la solapa. Llaç que, previsor ell, s’havia col·locat uns quants segons abans, segurament per evitar pressions o amenaces.
El conjunt, tot allò que va passar al voltant de la visita és ben significatiu i ben representatiu de l’ambient que es respira a Catalunya respecte de la monarquia. De manera sistemàtica és la institució menys valorada a les enquestes. Una posició que amb iniciatives com la d’aquesta setmana de segur que no canviarà.
