Cartes creuades: Catalunya necessita tornar a generar il·lusió

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Després de tres mesos durs, preocupants i desesperants, sembla ser que les aigües estan tornant al seu curs per als independentistes de Catalunya, i que, malgrat que ha passat, d’ara endavant es centraran en aconseguir un estat propi; perquè és això el que van oferir Junts i CUP a les eleccions del 27 de setembre. Sense treure importància als problemes que portarà la gestió del dia a dia, és evident que no serà fàcil; els agents hauran d’esforçar-se per enfortir l’acord aconseguit entorn les principals línies del procés.
Si no haguessin succeït els enfrontaments d’aquests tres mesos, diríem que una de les principals tasques del nou govern hauria estat incrementar el percentatge del 48% aconseguit per la independència a les eleccions del 27 de setembre. I és que amb aquest percentatge podria haver estat perillós convocar un referèndum.
Però no ha estat així, i el que ha passat aquests tres mesos ha generat desafecció entre molts independentistes que no estan pels enfrontaments dels partits. Per tant, el treball imprescindible no serà com incrementar aquest 48%, sinó com arribar de nou a aquest 48%, per després intentar que augmenti.
Pel que sé, el nou president Carles Puigdemont té un perfil adequat per a aquesta tasca. El procés ha de tornar a generar il·lusió, ha de tornar a portar a l’activisme a aquells que estan enfadats i decebuts, i ha d’aconseguir noves adhesions, per arribar al referendum amb més suport. La posició activa del president pot ajudar en això, perquè és intensa, perquè té forts principis, perquè sap que els independentistes esperen molt d’ell.

Deixeu-me afegir només que no oblidem l’actitud solidària que va tenir Carles Puigdemont amb nosaltres quan van tancar Euskaldunon Egunkaria.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La necessitat tècnica de lliurar aquesta columna dos dies abans de publicar-la va estalviar als lectors de Berria les trepidants hores que els periodistes catalans vam viure el dissabte i el diumenge de la setmana passada. A migdia de dissabte va començar a circular que, contra el que tots esperàvem, hi havia acord. Un acord que s’havia tancat en secret aquella mateixa matinada i que contenia, com tot bon acord, una victòria per a tots i una derrota per a tothom. Artur Mas es feia a un costat però ell en persona nomenava el seu successor. I la CUP reconeixia en públic els seus errors, canviava a dos diputats i integrava dos més al dia a dia del grup de Junts pel Sí per assegurar l’estabilitat del nou govern.

Va ser contra la campana. De fet dels tres mesos que hi havia per fer un pacte ens van sobrar només dues hores i deu minuts. Que és no res. Twitter, a última hora, es va omplir de bromes demanant als diputats que no parlaren massa, no fos cas que se’ns esgotés el temps.

El resultat ja el coneixeu. Ara Catalunya té una majoria parlamentària per a la independència, un govern independentista i un nou president. Carles Puigdemont pot ser un desconegut fora del nostre país però no ho és dins. Evidentment pel seu paper en l’alcaldia de Girona però també fora d’ella. És un independentista de fa décades, molt obert de mentalitat i idees. És un periodista innovador però que no ha perdut els reflexos de l’ofici. És un home que parla molt clar, que és molt dialogant però que no dubta mai a defensar les seues posicions amb fermesa. Les rèpliques de la sessió d’investidura, on va repartir crítiques amb una extraordinària ironia, quedaran per a la història del parlament català. Enmig d’una picabaralla amb Ciutadans es va arribar a veure els diputats de la CUP aplaudint-lo amb entusiasme, braços alçats i tot.

Puigdemont està molt preparat per fer el que ha de fer. Per a fer això que ell, suau en les formes sempre, ha definit com ‘el trànsit de la postautonomia a la preindependencia’. Des d’aquesta setmana té divuit mesos per fer-ho, per a portar-nos a tots plegats a port.