14.12.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Es van introduir amb gran força en els comicis espanyols del 2016, van arribar a guanyar-los a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa i van arribar a trencar l’hegemonia sustentada pel PNB durant molts anys. I en veure que havien generat una il·lusió incipient en molts àmbits de la societat, i comptant amb els resultats favorables que havien obtingut, els dirigents de Podem d’aquells anys van arribar a defensar que tenien vocació de substituir el PNB.
Però van atorgar la raó a la tesi que sostenia que aquell era un fenomen estatal, car no van tornar a obtenir resultats tan bons en els següents comicis institucionals al Sud del País Basc. La tendència a la baixa que havien començat a Espanya els va influir en la baixada tant com els havia influït en la pujada.
Fa poques setmanes que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han tancat el seu acord per a conformar una coalició de govern a Espanya. I la nova parella necessitarà el vot favorable del PNB per a investir Sánchez al congrés espanyol les setmanes vinents. I per una altra banda el govern basc i Podem han signat aquesta setmana un acord per al pressupost del 2020.
És difícil, doncs, de no establir una estreta relació entre els dos esdeveniments. És a dir, que un no s’interpreti a conseqüència de l’altre. I és que el PNB mai no acceptaria que el seu vot convertís Pablo Iglesias en vice-president si els membres bascs del seu partit rebutgessin el pressupost del govern basc, tal com l’any anterior.
El nou estatut d’autonomia és una de les qüestions importants que comprenen l’agenda política basca, i, tal com s’ha constatat fins ara, sembla que respecte de la qüestió del dret de decidir Podem podria aproximar-se més a l’eix PNB-PSE que no pas a EH Bildu.
I tot plegat fa pensar que, si arriba a materialitzar-se l’acord sobre el nou estatut, podria estructurar-se una majoria àmplia en els tres territoris occidentals bascos, que deixaria el PP i EH Bildu.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La setmana vinent serà molt especial a Catalunya. Dilluns hi haurà la vista a Brussel·les del president Puigdemont sobre la nova demanda d’extradició. Per a dimecres el Tsunami Democràtic ha convocat una acció durant el partit de futbol entre el Barça i el Madrid, dijous el Tribunal de la Unió Europea decidirà sobre la possible immunitat del vice-president Junqueras a partir de la seua condició de diputat europeu, i el cap de setmana ERC farà un congrés especialment important enmig de la difícil negociació sobre la investidura de Pedro Sánchez.
És, doncs, una setmana d’alt voltatge polític, en què es concentren les grans vies de resposta política de l’independentisme, després de la proclamació de la independència i el 155. Coincidiran en pocs dies la internacionalització del marc jurídic, la resistència al carrer i la pressió política derivada de les victòries electorals.
En la confrontació entre Catalunya i Espanya és evident que, dos anys després, les febleses de l’independentisme les han posades constantment en relleu observadors i analistes. Hi són i no es poden discutir: fragmentació, manca d’anàlisi compartida, partidisme, indefinició sobre el mètode a seguir, etcètera.
Però a banda aquesta realitat n’hi ha una altra que crec que es minimitza massa vegades i que aquesta setmana que ara comença palesa que és molt consistent també. És l’enorme capacitat de resistència del moviment independentista i la solidesa que aquesta capacitat li atorga a mitjà i llarg termini. Fins al punt que aquesta setmana ens mostra d’entrada una Espanya acorralada en tots els fronts: depenent políticament de Catalunya, amb problemes seriosos a Europa conseqüència de l’estratègia judicial de l’independentisme i amb un carrer disposat a tot i impossible de controlar.
