30.09.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Ha arribat el dia. No tan aviat com voldríem molts, però ja ha arribat. Abans de començar a llegir aquest text, Vicent, els nostres lectors ja sabran quina conducta han tingut els policies enviats pel govern d’Espanya des de primera hora a Catalunya; i, així mateix, quina ha estat l’alternativa oferta per milers de ciutadans abans i després.
Els independentistes de Catalunya, els institucionals i els socials, s’han esforçat moltíssim perquè el referèndum fos acordat. Aquests últims anys, tots els mesos han enviat un missatge, en tots els formats imaginables, al govern d’Espanya i als governs d’estats importants, assenyalant que els catalans també volien decidir sobre el seu futur, com ho van fer al Quebec, Escòcia, Montenegro i Kosovo, i com aviat ho faran a Nova Caledònia. En aquests països, fos quina fos la situació, ja van fer referèndums per a separar-se dels estats als quals pertanyien, acordats amb els estats i amb el suport de la comunitat internacional. El cas de Kosovo va ser més de de facto.
Una dada significativa: en les nacions on la situació econòmica era bona, va guanyar el no (50,50% al Quebec i 55,30% a Escòcia), i a les nacions en situacions econòmiques greus, el sí (55,40% a Montenegro, i 99% a Kosovo). La conclusió no-científica? Que la independència s’aconsegueix amb més facilitat essent pobre que essent ric.
Al món hi ha força nacions que volen ser independents, atrapades cadascuna en el seu estat. En aquests últims anys, no hi ha hagut un sol cas que es pugui comparar amb això que succeeix a Catalunya, on volen fer un referèndum estàndard però no poden. O aquestes nacions no tenen força suficient per a començar un procés d’independència, o els que n’han tingut prou ja han aconseguit un acord amb l’estat. A Catalunya li han imposat l’excepció.
Fa molt de temps, el primer president d’aquest diari ens va ensenyar el concepte ‘cansament de les nacions’. Les nacions que volen convertir-se en estat no sempre estan en les mateixes condicions, la seva situació és irregular. Durant una dècada, són molt forts amb la seva petició d’estat, i després, durant una temporada, aquesta fortalesa s’apaga. Els últims exemples són Escòcia i Catalunya. En aquestes dues nacions, la quantitat de ciutadans partidaris de la independència ha crescut en molt poc temps. En quina situació es troba el Quebec? Com estan Galícia, la Bretanya, les Canàries…? En quina situació estarà Escòcia a curt termini, si no aconsegueix la independència? Tornarà al cansament? És difícil, perquè cal treballar de valent, reunir majories a favor d’un estat; encara més difícil mantenir-lo durant anys.
A Catalunya no li han deixat cap més opció que el camí unilateral. Traient algunes excepcions, les estructures d’Espanya han fet servir tota la seva artilleria: la política, la judicial, la policíaca i la mediàtica. El president Rajoy ha deixat Espanya sense policies, per dominar a la força els pobles de Catalunya. I, tot i així, els catalans que estan a favor del referèndum, que són clarament la majoria, no s’han acovardit, no han perdut l’humor, i han portat el procés amb gran fermesa i detalls d’humor amb molta imaginació. Han estat un exemple, tant en el contingut com en la forma, per als qui vulguin recórrer el mateix camí.
Avui, i en els mesos i anys vinents, molts catalans jugaran el partit somiat durant molt de temps. Ha arribat el dia, s’han acabat les boles de vidre i ja són en el futur que segons sembla el vent posa de manifest en les puntes dels dits.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Avui és dia u d’octubre de 2017. Hem arribat. En el moment que els lectors de Berria i VilaWeb llegesquen aquest article, milions de catalans estarem votant sobre la independència d’una part del nostre país, esperant proclamar en pocs dies el nostre segon estat independent -Andorra ha estat des de sempre el primer.
Quan escric aquestes línies no sabem exactament què passarà. No ho sap ningú. La repressió desencadenada pel govern espanyol ha perdut pistonada i sembla que no saben gaire bé què fer. Deixar anar la seua policia pels carrers per impedir el referèndum no sembla una bona idea ara mateix, però també és difícil concebre que no facen res. Ho veurem.
En qualsevol cas, arribar fins aquí ja ha estat una enorme victòria de la mobilització popular i del govern català. El 20 de setembre, quan centenars de milers de persones van eixir al carrer a frenar el cop d’estat, va ser sens dubte el moment decisiu d’aquesta campanya que desemboca en la votació d’avui. Fins aquell dia, Espanya actuava amb un increïble desvergonyiment i amb un abús de la llei que no havíem vist mai. Aquell dia es va trobar amb un poble decidit a no deixar-se insultar. Quan la Guàrdia Civil va entrar al Departament d’Economia, no s’esperava per res que els seus efectius es quedarien tancats allà vint-i-quatre hores seguides i que només acabarien eixint quan els manifestants i les organitzacions independentistes ho van decidir. El control de la situació que el govern i el moviment independentista van demostrar el 20 de setembre explica moltes coses de després. Va ser especialment impressionant veure com els militants de la CUP resistien l’assalt de la seua seu, desemmascarant un darrere l’altre els provocadors enviats per la Guàrdia Civil.
La repressió, en qualsevol cas, va anar molt més enllà dels límits tolerables i ací Espanya va començar a notar una pressió internacional que molt probablement està en la base del que hem vist. Europa, especialment, se sent molt en fals perquè no pot defensar en públic els drets humans a Turquia, per exemple, mentre el govern espanyol els viola exactament igual. Brussel·les té una papereta difícil davant seu: perd credibilitat si no crida a l’ordre Mariano Rajoy i denuncia les seues pràctiques autoritàries. L’espectacle, que ja fa dies que dura, dels periodistes a Brussel·les cada vegada més agressius contra la Comissió pel seu doble estàndard cap al govern de Madrid, és una prova, una més, que Espanya va perdent la batalla per què el problema –la qüestió catalana– s’ha convertit en un combat per la democràcia.
La repressió exercida al llarg de la campanya ha estat un error monumental de Madrid, que segurament haurà comportat un creixement molt notable de la participació i una victòria del sí encara més contundent que no esperàvem.
Però les coses importants comencen ara. Avui veurem què passa, però si aquesta nit el govern català pot aparèixer davant les càmeres de televisió de tot el món amb un nombre de vots substancial i una victòria clara del sí, llavors el camí a la república quedarà obert. Aquesta nit sabrem els resultats provisionals i, a partir de demà, la Sindicatura Electoral tindrà entre tres dies i catorze per a publicar-ne els definitius. Quaranta-vuit hores després, Catalunya deixarà de ser part d’Espanya.
