02.11.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Fa uns quants mesos la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon va començar a esmentar la possibilitat d’un segon referèndum d’independència. L’anterior es va votar fa cinc anys i van guanyar els contraris a la independència per una bona diferència: 54%.
Aquesta setmana Sturgeon hi ha tornat a insistir i hi ha posat data per a traslladar la petició a Londres d’una manera oficial: abans no s’acabi l’any. Els independentistes volen valer-se de l’actitud majoritària a Escòcia en contra del Brexit per aconseguir el 2020 allò que no van poder en la consulta del 2014, amb l’esperança que els qui van prendre partit en favor de la independència la continuïn votant i que bastants dels qui van votar en contra prefereixin ara una Escòcia independent dins la UE abans que una Escòcia britànica sofrint les conseqüències del Brexit.
Convé recordar que en l’arquitectura legal britànica Escòcia no té reconegut el dret de convocar un referèndum quan vulgui. El del 2014 va ser a prèvia petició de permís a Londres i les negociacions per a acordar-lo es van fer amb el beneplàcit del llavors primer ministre David Cameron. Posteriorment Cameron va acceptar que havia assumit un risc massa gran en acceptar aquell procés i que atesa la previsió que el resultat pogués ser favorable a la independència va haver de sol·licitar a la reina Isabel II que fes una suau declaració en públic fixant la seva posició.
Ja veurem què decideix Londres els mesos vinents, però el primer ministre Boris Johnson ha dit més d’una vegada que no acceptarà una altra consulta. I si la resposta és negativa, què facin els escocesos causarà un ampli interès a l’illa gran i a fora; també, Vicent, en els nostres dos pobles. Si surten gaires imitadors a l’indomable Braveheart, els anglesos suaran.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Ho ha dit Pedro Sánchez al començament de la campanya electoral: és igual quants vots traguen els independentistes. El president en funcions del govern espanyol diu que és igual si l’independentisme representa el trenta, el cinquanta o el setanta per cent dels vots. ‘Això no canvia res’ ha afirmat.
No entraré a comentar –em sembla que és innecessari– com n’és d’antidemocràtica la seua posició. Si els vots no compten, això no és una democràcia. Però sí que em sembla interessant i rellevant d’atendre la frase en el seu context estatístic. Perquè Sánchez la pronuncia en un moment en què totes les dades demoscòpiques insisteixen no solament que l’independentisme tornarà a guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya, amb ERC, sinó també que per primera vegada la majoria dels escons en disputa podrien anar a parar a les tres marques que es presenten dins el bloc independentista: ERC, Junts per Catalunya i la CUP.
Insistesc que mai abans no ha passat. I ara em sembla rellevant l’afirmació del president espanyol, precisament per això. En les eleccions espanyoles anteriors, les d’enguany, l’independentisme va aconseguir 22 escons de 48. Era la xifra més alta fins llavors, però no arribava a la meitat tot i que la victòria d’ERC hi conferia un valor històric. En les del 2016 havien guanyat els Comuns i l’independentisme havia sumat 17 escons, cinc menys, encara que llavors d’escons n’hi havia 47, un menys també. I a les del 2015 el mateix.
En resum, de 17 a 22 i de 22 a més de 24 si es compleixen els pronòstics. Això voldria dir que l’independentisme ja guanya amb majoria absoluta dues vegades al Parlament de Catalunya, un cop a les europees –quan li falten menys dècimes per al cinquanta per cent del vot total–, clarament en la immensa majoria de municipis i ara per primera vegada a les espanyoles. Així s’entén que Sánchez diga que els vots no valen. Si els seus ho perden tot…
