Cartes creuades: aquest any 2018 que s’acaba ha estat un any de resistències

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Vicent, sempre es fa difícil de resumir en poques línies què ha passat en un any, però repassant el que s’acaba, voldria destacar dues coses de casa nostra que ens han sorprès. No han estat pas fenòmens exclusius del nostre país, sinó referències importants en un entorn més ampli.

Un ha estat el moviment dels pensionistes. Sempre s’havia comentat, com a propòsit de la Xina, que els pensionistes eren un lleó adormit i que, quan despertessin, els seus crits se sentirien de molt lluny. Entre les mobilitzacions a les capitals del País Basc Sud, les més concorregudes i persistents han estat les de Bilbao, que a molts ens han obert els ulls i que han obligat les administracions a considerar-los com un sector a tenir en consideració. D’ara endavant, a qui decideix què fer amb els diners públics, li serà més complicat de no incloure’ls en els seus somnis. I és que el lleó no crida pas una sola vegada.

El segon fenomen ha estat l’enfortit moviment en favor dels drets de les dones, que va arribar al seu punt àlgid amb la vaga i la jornada de mobilització del 8 de març. Era una convocatòria internacional, però va ser especialment reeixida a casa nostra, tant pel seguiment com per la nombrosa participació en les mobilitzacions. Amb la força de la feina començada fa tants anys, les dones van fer una aposta valenta, sense precedents, i la van guanyar fins al punt de convertir aquella jornada en una fita.

En tots dos moviments, el temps dirà fins on arribaran, però ja res no serà igual en cap d’aquests dos àmbits.

El País Basc Nord continua donant bones notícies, car les forces polítiques i socials més importants mantenen la unitat d’acció i se’n van plegades a París.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

S’acaba un any difícil com pocs per a Catalunya. Un any que serà per sempre marcat per la repressió, però sobretot per l’enorme capacitat de resistència de la societat catalana. Fa un any, quan el senat espanyol va activar el 155, van dir que era ‘la bomba atòmica’ de la constitució al senat mateix, sense gens de rubor. Doncs bé, van llançar la bomba, l’han superada i un any després bona part de la classe política espanyola demana que la tornen a llançar. Francament, si un any després d’haver-la llançat, l’han de tornar a llançar, és que han fracassat. Sense més ni més.

L’independentisme català ha passat un any molt difícil, destrossat internament per unes lluites partidistes que el carrer no entén. I no ha aconseguit l’objectiu essencial de les eleccions del 21-D, restaurar el govern legítim del país. El president del parlament, en un gest que el marcarà per sempre, va frenar la investidura del president Puigdemont quan ja havia estat acordada pels tres partits, cosa que va obrir la porta a la intervenció completa del parlament pel jutge Llarena. Ha estat l’error més important i determinant de l’any.

Però al costat cal assenyalar que s’han guanyat grans batalles. Sobretot, l’exili ha aconseguit de demostrar mitjançant les resolucions judicials alemanyes que no hi va haver cap rebel·lió i que les acusacions espanyoles són un pur invent. I a l’interior la solidaritat envers els presos i la seua capacitat de resistència ha estat i és especialment intensa. Al seu torn, el govern va reconstruint coses fent poc soroll, tot i les provocacions constants d’un nacionalisme espanyol completament desbocat.

2019 serà marcat, sens dubte, pel judici. I aquest serà segurament el moment de la veritat que decidirà quin camí prendrà el país. Potser llavors s’entendrà millor el sentit d’aquest 2018, un any de resistència ferotge després de la proclamació de la independència al parlament.