Cartes creuades: Ambient electoral a Euskadi

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Vosaltres, Vicent, ja vàreu fer les eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre, però no sense complicacions, vàreu votar nou President, i ja teniu un govern.
Nosaltres, en una part del nostre país, estem en vigílies de celebrar les eleccions al Parlament de Gasteiz, si bé la data no s’ha fixat encara. En realitat, si s’esgotés la legislatura, s’haurien de celebrar a l’octubre, però portem mesos discutint si s’avançaran, i quan les faran.
El lehendakari Urkullu porta mesos deixant perles sobre aquest tema per aquí i per allà, perquè, com és lògic, és una pregunta obligada per als periodistes que l’anem a entrevistar. Les eleccions al Parlament de Navarra i els comicis forals i municipals solen celebrar-se el mateix dia, però aquestes legislatives i les municipals de Nafarroa i Espanya tenen un caràcter diferent.
Si s’avancen les eleccions espanyoles, sembla que se celebraran el 26 de juny. I tot i que les espanyoles i les del Parlament Basc no s’han celebrat mai el mateix dia perquè s’ha volgut evitar la subordinació institucional, hi ha cada vegada més raons per pensar que, si les pròximes setmanes fracassen els intents per elegir president a Espanya, en aquesta ocasió les dues eleccions es faran al mateix temps.
Urkullu ha de tenir alguna raó (política) molt poderosa per fer coincidir els dos comicis, una raó molt més poderosa que la que ha expressat aquests dies a una cadena de ràdio: va dir que els ciutadans no entendrien que es fessin dues campanyes a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, quan se’n pot fer només una, perquè suposaria duplicar les despeses.
Un exemple de que l’ambient electoral es fa evident:  aquesta setmana Urkullu ha fet el balanç dels mil dies, juntament amb centenars d’alts càrrecs del seu govern, en un acte solemne. No aconseguirà, però, l’inexistent Nobel de Matemàtiques, perquè el dia que es va celebrar aquest acte portava ja 1.208 dies en el govern.

Clar que igual va descomptar els dies de vacances…

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El parlament de Catalunya tenia una cita complicada aquest dijous. Es debatia una moció de la CUP demanant a la càmbra que es reafirmés en la històrica declaració del 9 de novembre que va donar inici al procés de desconnexió d’Espanya. La moció era complicada perquè podia implicar que els anticapitalistes buscaven furgar en les contradiccions de Junts pel Sí o fins i tot dividir els seus dos components bàsics, CDC i ERC.

Els dies previs a la votació vàrem assistir a una sèrie de reunions parlamentàries, complexes d’entendre per un profà en reglaments, que pretenien discutir si la moció era acceptada o no. I a més l’alcaldessa de Berga, de la CUP, va protagonitzar un sonor acte de desobediència. Va ser cridada a declarar al jutjat per mantenir l’estelada al balcó de l’ajuntament i ostensiblement es va negar a acudir-hi, adduint que la justícia espanyola ja no està en vigor a Catalunya.

Amb tots aquests antecedents molta gent va arribar a pensar que la sessió parlamentària podria arribar a ser un drama que evidenciés la divisió dels independentistes. Una sessió on els uns acusarien els altres que si són uns irresponsables i els altres respondrien que si són uns covards.

No obstant les temors, això no va passar. I jo ho considere una excel·lent notícia. La moció finalment va ser acceptada amb els vots conjunts de Junts pel Sí i la CUP però els dos grups van votar de manera separada i diferent en dos aspectes parcials de la mateixa. I la gran notícia és que no va passar res. Ningú no va increpar a l’altre, ningú no va fer ostentacion de res, ningú no se’n va eixir del guió de la política.

I això, insistisc, és una magnífica notícia. La batalla per formar govern va ser tan aspra que va arribar un moment en què semblava que mes que discutir de politica discutíem de tostesterona. I així no s’arriba molt lluny. Aquesta vegada però, en un tema realment seriós i rellevant, els dos grups independentistes de la cambra han trobat la manera civilitzada de marcar les diferències mentre preserven l’objectiu comú. I si aquest és un precedent del que ens espera a partir d’ara he de dir que un magnífic precedent. Així sí.