26.10.2019 - 23:29
|
Actualització: 27.10.2019 - 10:29
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Crec, Vicent, que l’aspecte més important del document que divendres van presentar a Barcelona partits independentistes dels Països Catalans, Galícia i el País Basc no va ser el contingut en si mateix, sinó la voluntat expressada pels signants d’impulsar noves iniciatives conjuntes. És a dir, la voluntat que no fos un document més, de vol curt.
El contingut de la declaració –autodeterminació, democràcia i pau, el retorn dels presos i exiliats polítics, llibertat i polítiques socials– ja ha estat expressat, d’una manera o d’una altra, per aquests partits. Allò que és substancial és que l’hagin manifestat tots en un mateix document. Això té un altre pes i, sobretot, una altra projecció. Només cal veure el ressò obtingut divendres i ahir als mitjans de comunicació.
Al País Basc, cada pas important ha estat precedit per documents acordats i signats per agents socials i polítics diversos, com a mostra clara de la capacitat d’arribar a acords entre parts diferents. En aquells documents, deixant de banda les posicions concretes, tots van saber acordar els punts imprescindibles. I aquesta actitud va facilitar molt que es fessin nous passos, incloent-hi el final d’ETA.
No han pas estat tan reeixits els acords signats amb partits polítics de fora del País Basc. Van ser declaracions d’intencions, sense cap conseqüència. Quines conseqüències va tenir, per exemple, el document presentat a Barcelona fa anys pel PNB, CiU i el BNG? Va passar a millor vida poc després que es va presentar.
EL PNB no hi és, a l’acord de divendres, entre més raonaments, perquè el document ‘projecta una visió negativa de la realitat actual a l’estat espanyol’. Hauran de suar molt els jeltzales per trobar elements polítics que els permetin d’afirmar que la situació a l’estat no és negativa; perquè els poders de l’estat actuen actualment de la manera més cruel.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Dimarts passat els subscriptors de VilaWeb van fer un debat amb Jon Inarritu i Isabel Elbal. De debats com aquest en fem regularment al diari i hi reunim uns quatre-cents subscriptors en una sala, on tenen accés de primera mà als protagonistes de l’actualitat.
Però el debat de dimarts va ser marcat per una tercera persona, Gonzalo Boye. Boye, company d’Isabel Elbal també al despatx professional d’advocats que dirigeixen, va seure al final de la sala, molt discretament, mentre observava com tothom parlava d’ell. No n’hi havia per a menys. Hores després havia d’acudir a l’Audiència espanyola per declarar sota una increïble acusació de narcotràfic. I hores abans la policia havia assaltat casa seua amb l’ànim de capturar tota la informació que contenia el seu telèfon.
Aquest assalt als drets de l’advocacia, assalt que té precedents evidents al teu país, Martxelo, va arribar a motivar fins i tot la intervenció del mateix relator de l’ONU per a la independència de jutges i lletrats, que el va denunciar de manera pública.
La jugada era extremadament bruta; pretenia tacar Gonzalo Boye i el despatx que comparteix amb Isabel Elbal, però és evident que anava més enllà. Boye és l’advocat del president Puigdemont a Bèlgica i la vista sobre la tercera euroordre és d’aquí a pocs dies. Pretenien d’impedir-ne la presència al jutjat belga? Volien robar –no se m’acut cap altra paraula– informació rellevant per a la defensa, amb una excusa qualsevol?
L’endemà la fiscalia no va aconseguir de convèncer de res al jutge, però el telèfon i tot el contingut sí que l’hi van retenir. Un dia més en la democràcia espanyola, aquesta peculiar monarquia en què els dictadors són traslladats amb honor quaranta anys després de morts.
