Cartes creuades: Això de Pedro Sánchez

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El president del govern d’Espanya sua cada vegada que ha de donar explicacions de per què no ha format una coalició amb Unides Podem. L’últim que li hem sentit a dir és que si Pablo Iglesias hi hagués participat, hi hauria dos governs i no un de sol de veritat, format per dos socis, dos en un sol govern. Acceptant aquest argument, convé recordar les vegades que els hem sentit, en converses en off, a socis de coalicions de govern que certament demostren que en molts d’aquests casos sol haver-hi dos governs; cadascun mana en l’àrea que li correspon i, si no es donen excessos, cadascun respecta les decisions de l’altre.

I crec que allò que de veritat preocupava Sánchez no era que, a la pràctica, hi hagués dos governs, sinó dos caps de govern, intuint que Iglesias li faria ombra: hauria de compartir els informatius amb el cap d’Unides Podem. I Sánchez no vol ningú amb idees renovadores al voltant.

Esmentes l’abstenció, Vicent, com a conseqüència del cansament de la població. I hi ha una abstenció que em causa molt d’interès, que és la dels ciutadans de Catalunya i del País Basc amb passaport espanyol. L’abstenció que es preveu a tot l’estat espanyol serà similar a la que es pugui donar en els nostres dos pobles? Aquestes últimes eleccions la participació general va ser del 75%, del 77% a Catalunya, del 74% a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, i del 76% a Navarra. No hi ha gairebé diferència en els percentatges, i això d’entrada ens pot fer pensar que allò que passi en el còmput general, passarà també en els nostres pobles.

Ara, aquest cansament podria ser més accentuat perquè veiem molt lluny aquestes institucions o perquè no les considerem com a pròpies? Tinc els meus dubtes sobre la idoneïtat d’aquest criteri per a analitzar aquesta tendència. Però sí que podria valer per mesurar el cansament de la població.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Doncs hi haurà eleccions espanyoles. Les quartes en quatre anys. Per cert, que amb un precedent històric: 1916, 1918, 1919, 1920, que es va acabar amb un cop d’estat el 1923. Quatre eleccions, dues mocions de censura, dues investidures fallides, dos anys sense govern efectiu… La gran crisi espanyola difícilment pot ser pitjor.

La decisió de Pedro Sánchez de no formar govern, la veritat és que no m’ha sorprès perquè es veia a venir. Però això no implica que no siga difícil d’explicar. I saps què, Martxelo?, em ve al cap constantment que això té molt més a veure amb els tabús i les línies vermelles de la transició que no ens pensem.

És sabut que els militars i l’aparell de la dictadura van permetre la democràcia amb dos límits: la unitat d’Espanya és intocable i els comunistes no poden estar al govern. Això explica encara què ha passat avui?

Perquè, si no és aquesta l’explicació, la cosa no s’entén. S’entén que Sánchez es pense que el resultat del novembre li afavorirà, però qualsevol observador prudent sap que les eleccions les carrega el diable i que la clau serà ara l’abstenció i com es reparteix. Qui perjudica i qui afavoreix.

A banda que la campanya serà una cosa especialment complicada. La sentència contra la presidenta del parlament català, part del govern i els dirigents socials se sabrà a la meitat d’aquesta. Per ací la sensació és que la resposta institucional serà de molt baixa intensitat però ningú no sap què passarà al carrer. Corren veus dient que per a Sánchez qualsevol excusa per a imposar un nou 155 en plena campanya seria un regal. Però recorda que els manuals electorals sempre recomanen tranquil·litat i pocs sobresalts per a qui és al govern. Com menys millor.