06.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 07.01.2018 - 20:33
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal:
Si algú tenia alguna esperança que la justícia espanyola faria algun gest i excarceraria Oriol Junqueras, algun gest per a fer veure que, si els independentistes rebaixaven una mica el seu to, la justícia també posaria de la seva part, ja no cal que esperi més. Novament, s’ha demostrat que el criteri principal és polític, i no es tracta de justícia pura, ja que tres magistrats del Tribunal Suprem espanyol han decidit que és arriscat deixar en llibertat provisional el vice-president Junqueras.
No renunciar a la via unilateral, heus ací un dels principals arguments utilitzats divendres pels magistrats per a no aprovar la petició d’excarceració. Junqueras no va ser l’únic receptor d’aquest missatge. Amb ell, els magistrats van voler fer un enviament massiu: era un missatge que també anava dirigit a partits, entitats públiques i entitats socials que poden optar novament per la via unilateral, als mitjans de comunicació i, sobretot, als dos milions de persones que a les últimes eleccions van votar les llistes favorables a la independència.
En aquest fragment de la interlocutòria només es pot entendre que consideren un delicte optar per la via unilateral per tal de perseguir la independència. Associen aquesta via amb una violència inexistent, ja que si analistes i mitjans de comunicació internacionals han posat l’accent en algun punt és, precisament, en el caràcter pacífic del procés. Quin marge queda, doncs, per a la resistència civil pacífica? Mínim, veient què es desprèn de l’acte judicial.
És evident que el govern espanyol mantindrà lligats, i sota amenaça, els governs i parlaments nous que vagin a sorgir. S’han adonat que la resistència pacífica podia ser la via per a continuar endavant i han de trobar una manera per a obstaculitzar-la: la criminalització, que situa al mateix nivell judicial la violència i la resistència pacífica. Per a això, no els calia tenir magistrats als tribunals.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi:
Si el triangle del 155 hagués guanyat les eleccions del 21-D, no en tingues cap dubte, Martxelo que avui tindríem davant una situació de demolició de l’autonomia catalana, però formalment sancionada per un govern elegit per votació popular. Aquest era el projecte i això va quedar trencat amb el resultat espectacular aconseguit per l’independentisme.
Podríem esperar, fins i tot hauríem d’esperar, que la victòria independentista s’hagués traduït en alguna cosa, en algun gest, en algun canvi d’actitud de la classe política espanyola, en algun matís. Però no hi ha res. I és realment impressionant observar-ho: res de res. No s’han mogut del guió ni un sol centímetre. I en tot cas, només han fet una cosa impensable: fer veure que no hi ha hagut eleccions. Com si no hagués passat res de res. Com si més de dos milions de catalans no ens haguéssem sobreposat al cop d’estat. No m’interessa el resultat? No és el que jo havia previst? Doncs tanque els ulls i ja està. Active la màquina de retallar l’autonomia (control financer + acció judicial) i a veure si ningú s’adona de la realitat que van expressar els electors.
Junts per Catalunya i ERC negociaran aquesta setmana com recuperar el control formal de la Generalitat. No és un debat fàcil, però tots tenen clar, la CUP també, que no hi ha cap més eixida que l’acord entre els independentistes. Però veient les reaccions de l’estat, la preocupació creix també perquè com més va és més evident que Espanya no mourà ni un full i que té assumida la seua capacitat de menysprear la democràcia i la voluntat dels votants. Ningú no creu possible que després de la investidura puga haver-hi una legislatura més o menys normal de cap mena. De manera que l’enfrontament obert per la República ens apareix no solament com l’única oportunitat, sinó també com l’única alternativa creïble.
