23.09.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
No calia fer un exercici gaire atrevit per a preveure que Rajoy posaria en marxa tota l’artilleria de l’estat –legal, judicial, policíaca, mediàtica i diplomàtica–, perquè això era possible i probable. Es podia dubtar, en tot cas, si ho faria abans de l’1-O o després, ja que si ho feia abans podria enfurismar els independentistes, i, d’aquesta manera, enfortir-los.
Rajoy ha calculat la proporció entre la seva força i la resposta que podria donar la
ciutadania, i ha decidit fer-ho abans. Més que la detenció d’alts càrrecs que
tenien la màxima responsabilitat d’organitzar el referèndum –el qual ja des
d’abans es faria en condicions precàries–, ha estat l’atac contra les institucions
que ha fet enfurismar tots els independentistes i molts dels qui no ho són.
L’error del càlcul de Rajoy consisteix en això: no esperava que els independentistes
responguessin tan aviat i d’aquesta manera massiva, i encara menys que s’unissin a les
mobilitzacions moltes persones que no són independentistes però que tenen intenció de votar. Després de tot això que ha passat, aquests sectors no volen aparèixer a la fototeca de la història darrere de Rajoy, encara que sigui d’una manera passiva. Tot d’una, això els ha dut a votar sí.
Aquests últims anys el procés de Catalunya ha creat un meravellós àlbum de fotografies, però la que vam veure dimecres al voltant de l’edifici de la Conselleria d’Economia i a les places majors de molts municipis, observada amb lents polítiques, és terrible per a Rajoy, perquè és una fotografia d’un poble que no vol ajupir-se.
Hi ha un gran salt qualitatiu, per la valentia i el compromís, de la multitud de gent de les Diades a la concentració de dimecres. Rajoy ha volgut imposar l’estratègia de la por a Catalunya. Però li ha sortit malament. La conferència de premsa que va oferir dimecres, què va ser? Una demostració de força o la constatació de la seva feblesa?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Dimecres, el govern espanyol va activar un cop d’estat contra Catalunya en tota regla. La detenció de diversos alts càrrecs del govern català i l’assalt a les finances de la Generalitat marquen una línia de tensió que depassa el que és tolerable. Quan escric aquestes línies, membres destacats de diverses conselleries continuen sota detenció il·legal, presoners polítics a l’Europa del segle XXI. Com els esdeveniments se succeeixen a una velocitat vertiginosa ningú no pot preveure què passarà des d’ara fins al moment que els lectors de Berria llegiran aquestes línies.
Dit això, i a l’espera de saber fins a quin nivell l’estat pot pujar la repressió, hi ha dues coses que són importants de remarcar. La primera, que ací no hi ha por. No únicament això: el cop ha ampliat la base social de suport al referèndum fins a uns nivells insòlits. Deixa’m que t’ho explique, Martxelo, amb una imatge gràfica: els estibadors del port negant-se a treballar amb els vaixells on dormen els policies i el públic del Liceu entonant de manera espontània ‘Els segadors’ abans de la sessió programada la mateixa nit.
I el segon aspecte a remarcar: el govern de Catalunya ni es fa ni es farà enrere. Al contrari. I això, mentre creix la por a Europa que la situació es convertesca en la cosa que és de veritat: un problema europeu, que afecta el model de llibertats de la Unió. Rajoy no ha calculat les conseqüències internacionals dels seus actes i tot indica que va camí de pagar-ho car.
Permet-me, finalment, utilitzar Berria per a agrair les enormes mostres de solidaritat que van arribar des del País Basc a VilaWeb arran de la visita de la Guàrdia Civil a la nostra redacció de Barcelona. El nostre compromís amb el periodisme i la llibertat continua inalterable i sempre ho serà.
