Cartes creuades: presos polítics

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Hola, Anna. Sé que no és gaire elegant donar a conèixer les intimitats de la nostra relació, i menys encara que em valgui d’aquesta columna dominical per a això. Però havia de fer-ho perquè no hi hagi cap malentès sobre la decisió que acabo de prendre.

Això nostre ve de lluny, ja que el nostre recorregut és molt llarg. Com saps bé, és una característica de l’amant urbà, jo no t’he demanat mai exclusivitat; com va dir el poeta polonès, no m’importa compartir el teu plaer amb altres, si aquests pocs moments que estem junts són molt intensos. La teva exclusivitat, per una altra banda, està fora del meu abast, i ho admeto.

Recordo perfectament quan ens vam conèixer; va ser en el casament d’un parent nostre. Des del primer plat, la teva presència va atraure l’interès de tots els convidats, i va donar elegància a la taula. Des d’aleshores, hem coincidit i brindat moltes vegades; molt poques vegades sols, i moltes vegades entre amics. Aquests anys no han alterat la teva elegància; quan t’acostes a la taula, com va cantar Benet, ‘vestida de blanc’, se’ns humiteja de desig el paladar que tu a continuació acaronaràs amb les teves bombolles. El teu buquet escumós, amb una justa dosi de fruita, és la carta d’amor que es llegeix una vegada i una altra: sempre ofereix una nova interpretació.

Però ara he de congelar la nostra relació, Anna, perquè el teu cap, mitjançant una lletja maniobra i obeint l’espanyolisme més arcaic, t’ha tret de Catalunya, amb la intenció de perjudicar el projecte dels meus amics independentistes catalans, i t’ha portat a la Rioja. No ha estat la teva decisió, tu també ets víctima d’aquesta menyspreable maniobra, però hem d’allunyar-nos, encara que físicament ara siguem més a prop. ‘Tinc al cor un dolor desesperat’, va cantar silenciosament el zarautzarra establert a Tolosa; així em sento.

L’adeu no pot ser per sempre, estimada; tornaran a portar-te a Catalunya, i tornarem a sentir en la nostra boca el teu pessigolleig d’or. Mentrestant, el record i dos petons.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Molts amics del País Basc m’han expressat aquestes últimes hores la seua decepció pel fet que, arran de l’ingrés a la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ací s’haja identificat la seua situació amb l’existència, per primera vegada, diuen, de presos polítics a l’estat espanyol. Per primera vegada en ‘democràcia’, s’entén. Evidentment no ha estat una frase –o un eslògan– encertada, de cap manera. Hi ha presos polítics bascs, no ha deixat d’haver-n’hi ni un sol mes des del final de la dictadura, hi ha presos polítics gallecs i hi ha presos polítics espanyols. Sens dubte. I també.

No defensaré la tesi, per tant, i per la part que em toca demane disculpes sobretot als companys i als familiars dels presos polítics bascs que es poden haver sentit ofesos per la formulació. Però m’agradaria explicar que aquesta reacció té molt a veure amb l’enorme emoció que ha causat al meu país l’entrada a la presó de Soto del Real dels dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.

Ha causat una emoció desbordada, en primer lloc, per allò que són. Tant Sànchez com Cuixart són dues persones que tenen una credibilitat enorme, en tots dos casos són voluntaris que s’han deixat la pell i les hores pel país. I que han estat enviats a presó contra totes les evidències i de manera molt més que irregular. El dia del cop d’estat, el 20 de setembre, ells van intentar arreglar una situació que no havien creat, que l’havia creada la Guàrdia Civil. Hi ha proves, hi ha documents, hi ha vídeos que demostren que van intentar en tot moment facilitar la sortida dels guàrdies. Però és igual. L’estat volia empresonar i qualsevol excusa hauria estat bona.

La consciència que això és així, la consciència que aquí ningú ja no està lliure de seguir els seus passos, ha generat l’estat d’emoció que explica, tot i que no justifica, el lema segons el qual són els primers presos polítics.