Cartes amb el meu cosí andalús. Segona remesa

Ha passat un estiu i una diada des de l’últim Mail Obert i, en aquest temps, el meu cosí andalús i jo ens hem continuat escrivint correus i whatsapps. Té el pap ple de dubtes sobre l’independentisme i les eleccions de diumenge:

«Estimada cosina,

Sé que no et sents diferent de mi i que ens remouen l’estómac les mateixes coses, s’anomenin Gürtel, llei mordassa o reforma laboral. Jo et puc dir que estimo la meva cultura i els meus paisans, que vull el millor per als andalusos, tot i que no necessito ser independent d’Espanya. Intento entendre aquest sentiment vostre, que respecto per damunt de tot, però també em pregunto: no seria més fàcil lluitar tots junts contra aquestes injustícies?

A mi tampoc no em sembla bé tot el sofriment del poble andalús. No només els catalans han estat oprimits i sotmesos. Estàs segura que la independència és la solució? De vegades penso que tot aquest procés només ha servit per a deixar de banda les qüestions que importen de veritat.

Si no et fa res, t’enviaré un mail amb més preguntes que vaig recollint. Només vull entendre aquest sentiment independentista que tant m’encurioseix, només vull entendre la meva cosina. Però recorda que respecto el vostre dret de decidir. Bé, també ho faig perquè m’ho passo bé, sobretot per això.

Petons!

PD. Saps què es percep per aquí? Que els catalans independentistes es creuen millors que la resta d’espanyols, que ens considereu inferiors. Si tens cap resposta per a canviar aquesta imatge, dóna-me-la, si us plau.»

«Hola estimat,

Entenc les teves raons i compartim molts sentiments i disgustos. Però cal dir que el greuge a Catalunya és aquest que has esmentat multiplicat per cinquanta mil, perquè, a totes les injustícies i mesures antidemocràtiques, s’hi ha d’afegir el menyspreu constant. I parlo només dels últims anys, que si vaig més enrere no acabaríem mai. Totes les lleis suspeses pel TC, des d’aquell estatut al qual el PSOE va passar el ribot fins a la darrera, la suspensió de la llei de l’Agència Tributària catalana. Pel camí, un reguitzell de lleis i decrets llençats a la brossa, escopinada rere escopinada a l’estat de dret: decret de pobresa, impost a la banca, taxes ambientals, prohibició del ‘fracking’… Tot tombat. Sense parlar de l’ofensiva contra la immersió lingüística, que és la millor eina que hem tingut per a la integració.

Sé que els catalans no som els únics que sofrim el centralisme del govern espanyol, però és innegable que s’ha acarnissat amb nosaltres. I els catalans hem dit prou. Hi ha hagut innombrables ocasions per evitar d’arribar a aquest punt, però el govern espanyol no ha fet sinó clavar-nos cops de porta a la cara. I et confesso, com a independentista que sóc des dels disset anys, que ja m’ha anat bé tenir un estat tan inútil i inepte que ens ha fet la meitat de la feina.

És l’hora que cada poble faci el seu camí. Tant de bo el feu també els andalusos. I justament, si tinc ganes de votar d’una vegada i ajudar a impulsar la constitució d’un nou país és per posar-nos a treballar, donar resposta a l’emergència social en què vivim i fer-ho sense tenir cap més excusa. Serem responsables de tots els nostres actes, per bé i per mal, i per fi!

Cuida’t molt.

PD. T’asseguro que els catalans no es consideren millors que ningú. Com a tot arreu, hi ha de tot. Tenim els nostres genis i els nostres imbècils. Els nostres grans mestres i els nostres mestretites. També tenim uns quants xovinistes, però et ben dic que la immensíssima majoria no considera ningú inferior pel fet de ser d’una altra banda. Justament els catalans, que som fets de la barreja de tants i tants pobles!»

«Aquí el cosí andalús de nou,

No t’enganyaré, l’ambient està molt crispat amb tot això de l’independentisme. Aquestes últimes setmanes he recollit unes quantes preguntes més:

—Creus que Junts pel Sí és el més indicat per encapçalar aquest procés d’independència? No trobes que votar una llista on hi ha Artur Mas és com votar el PP?

—Tenint en compte que la CUP és l’únic partit antisistema (paraula que ens volen fer creure que és lletja, però que és ben bonica), serà capaç d’arribar a una entesa amb Junts pel Sí en cas de necessitat de pacte? Passarà per davant la independència o els ideals?

—Si Junts pel Sí aconsegueix majoria absoluta, Catalunya es convertiria en una Espanya segona part? Vull dir, tindria un mateix perfil de governants, lliurats als mercats i obedients als bancs i Merkel?

—L’independentisme es basa en la defensa cultural o és simplement una qüestió econòmica? Aquí n’hi ha molts que es pensen que tot això només ho feu per diners.

—Saps que aquí hi ha molta gent que us titlla d’egoistes i prepotents?

—Els catalans són conscients de la repercussió que tindrà la independència en matèria econòmica? Es parla de sortir de la UE i de l’euro i que els bancs se n’aniran. Tampoc no cal empassar-se el discurs apocalíptic del govern de Rajoy, però sí que hi ha una incertesa sobre tot plegat. S’han explicat bé les conseqüències?

—Creus que Espanya acceptaria una secessió sense rancors, que no hi hauria represàlies?

—La independència solucionarà els problemes que té avui Catalunya (corrupció, deute, logística, sanitat, educació…)?

Continuo essent un pèl escèptic i pensant que el problema de catalans i andalusos és el mateix, un problema social, i que junts seríem més forts. Tanmateix, si el poble català vol la independència, endavant i molta sort. Afortunadament per a nosaltres, amb fronteres o sense, continuarem essent cosins pels segles dels segles.

Us desitjo el millor.»

«Bon dia, cosinet.

Que em diguis que l’ambient està crispat crec que és un símptoma de com costa d’entendre, en aquest estat, una cosa tan bàsica com és la democràcia. A tu no et fa por, ja ho sé, però a molts sí que els en fa. I, la veritat, és increïble. Que no vulguin que votem i pretenguin impedir-nos-ho per tots els mitjans… com pot ser? I que ho vegin com un atac en comptes d’adonar-se que això és la conseqüència de tots aquests anys rebent cops de bastó.

Anem a les teves preguntes, va:

–Crec que Junts pel Sí ha fet un acte de generositat molt gran i se’ls ha de reconèixer l’esforç d’aplegar l’independentisme de totes bandes. No és Artur Mas, és molt més. S’ha donat la mà gent de projectes polítics i ideologies molt diferents i ho han fet per un objectiu comú, recollint els milers de veus que fa anys que demanen al carrer de poder votar sobre el futur polític del país. No, no penso que votar una llista on hi hagi Mas sigui igual que votar el PP, ni de bon tros. Ni que sigui per una simple qüestió de sentit democràtic, no és just posar-los al mateix nivell.

–Estic convençuda que CUP i Junts pel Sí s’entendran per fer possible la independència. Encara que tinguin fulls de ruta diferents i ideologies de tota mena, ni els uns ni els altres no permetran que, arribats fins aquí, el partidisme faci descarrilar el procés cap a la independència.

—Si Junts pel Sí obtingués majoria absoluta, s’obriria un procés de negociació i s’activarien les estructures d’estat. Arribat el moment, el parlament declararia la independència i es tornarien a convocar eleccions, aquesta vegada de caràcter constituent. El govern que surti del 27-S serà transitori, amb un objectiu molt clar i concret, preparar el país per a la independència. I no, espero que Catalunya no esdevingui una Espanya ‘reloaded’, tot i que això ho votaran els catalans. Si hi ha tantíssima gent il·lusionada és justament per a fer un país que no tingui res a veure amb tot això que dius. És a les nostres mans fer un país que comenci de zero, sense el llast franquista ni els tics antidemocràtics, amb uns mandataris que no acotin el cap davant els mercats o de Merkel, que pensin en el poble i governin per al poble. Sí, podem acabar fent-ho igual de malament, però tenim l’oportunitat de fer-ho bé, i és especialment això que fa que milers i milers de persones hagin sortit al carrer a manifestar-se amb un somriure d’orella a orella.

—Fins fa uns pocs anys, l’independentisme es basava sobretot en la defensa cultural i lingüística. Com et deia en un altre correu, això em va empènyer a mi. Però ja no és només això. En aquests últims anys l’independentisme ha crescut fins i tot al marge de la cultura i de la llengua. Per qüestions econòmiques, sí, com el dèficit fiscal o la manca d’inversions en infrastructures, que són una realitat innegable. Però també com a resposta a un maltractament, menyspreu, ofec i catalanofòbia de les institucions espanyoles que aquests últims anys ha crescut més i més. Ens volen presentar com uns pesseters, però no es tracta d’això, t’ho explicava en l’altre correu. Només cal obrir els ulls i qui ho vulgui veure ho pot veure.

—Sempre m’he negat a creure això que dius perquè em fa mal. Però sí, sé que hi ha gent que ens diu de tot i segurament egoistes i prepotents és de les coses més fines. Qui atia l’odi, doncs? Estic convençuda que cap andalús de bona fe que tingui un cosí a Catalunya no pot considerar-nos egoistes i prepotents. I com que aquest país n’és ple, de cosins d’andalusos, encara confio que aquesta gent que dius que ens insulta sigui una minoria ignorant. En tot cas, també em sembla una evidència de la manca de futur que tenim en aquest estat, on ni ens volen ni ens deixen estar.

—Els catalans que volen estar informats ho han pogut estar. Alguns s’han esforçat a fer entendre que la repercussió econòmica de la independència seria beneficiosa per a Catalunya, on hi ha menys desocupació i salaris més alts. Des de l’altra banda han volgut fer creure que una Catalunya independent navegaria per l’espai sideral, fora de la UE i de l’euro. Mira, jo no tinc clar que això sigui dolent i penso que també aquesta qüestió s’hauria de sotmetre a votació. En tot cas, la majoria d’experts coincideixen que això no passarà. Alguns s’han dedicat a brandar un discurs apocalíptic que no se sosté per enlloc, només amb l’objectiu de ficar la por al cos dels més vulnerables. És tan indigne. Malgrat tot, heus ací una gran diferència que segurament exemplifica per què som on som: aquests discursos ja no espanten. La gent reacciona a les amenaces amb ironia i burla. Ha deixat enrere el temps de la por, està decidida i sap què vol, i aquesta mena d’espantalls ja fan riure.

—Crec que Espanya no tindrà més remei que acceptar el resultat electoral, i que la millor cosa que pot fer és avenir-se a negociar la secessió. També et confesso que d’un estat que ha deixat anar tot d’amenaces i que les ha dites de l’alçada d’un campanar, me n’espero qualsevol cosa. Bé, com deia, això ja no ens fa por. Som demòcrates i sobirans. Que parli el poble i es faci d’una vegada la seva voluntat.

—T’enganyaria si et digués que la independència és la solució de tots els mals. Però sí que és l’oportunitat per a resoldre’ls. A Espanya no hi tenim res a fer perquè ha demostrat una vegada i una altra que és irreformable. A la república catalana podrem fer lleis que persegueixin i castiguin la corrupció i el frau fiscal, invertirem allà on faci falta i podrem tenir un sistema sanitari, una educació i una xarxa de transport públics i de qualitat. Si ho fem malament, serà culpa nostra. Però ara tenim l’oportunitat de fer-ho bé i de fer-ho nosaltres.

M’agradaria que veiessis que la independència no és cap perjudici sinó una oportunitat. També per a vosaltres. I que els treballadors, els d’aquí, els d’Andalusia i els de més enllà, continuarem lluitant junts, amb la solidaritat que ens uneix. De la mateixa manera, tu i jo ens continuarem escrivint i preocupant-nos l’un de l’altre. Perquè tot això que fem no té res a veure ni amb els andalusos ni amb cap poble d’Espanya, que no deixarem de banda, sinó amb l’estat i les seves institucions.

Besos y abrazos, primo!»