S’han acabat els flaixos: el cartell de Queviures Múrria que aconsegueix de frenar l’onada de turistes

Entrar-hi només a mirar. Aquesta és la realitat amb què topaven, dia sí i dia també, els treballadors de l’emblemàtica botiga de queviures Múrria, a Barcelona. Cada dia centenars de turistes entraven en aquest establiment modernista situat al xamfrà que uneix el carrer de Roger de Llúria i el de València per fer-hi fotos i tafanejar. Ara, no hi deixaven ni un euro. Els treballadors, farts, han hagut de moure fitxa gairebé per obligació. I ho han fet d’una manera rudimentària, però eficaç: han penjat un cartell a la porta que diu: “Qui vulgui entrar a mirar i prou, haurà de pagar cinc euros.” Ras i curt. L’advertiment, escrit en anglès, el van col·locar dimecres i asseguren que d’aleshores ençà ja hi han notat un canvi.

Tot i que el cartell continua intacte a la porta, remarquen que no pensen cobrar res a ningú: “És una mesura dissuasiva. No volem la gent que només ve a mirar, i amb aquest cartell s’espanten i ja no entren”, diu Toni Merino, director del negoci. I afegeix que abans de penjar-lo la situació era insostenible: “En una hora hem arribat a comptar trenta turistes que han entrat sense consumir.” La pensada, que els va venir mig de broma, ha acabat convertint-se en una realitat que fa que ara els qui molestin siguin els periodistes. Ara, aquests, de moment, poden fer fotografies sense cap represàlia.

S’han acabat els flaixos a mig dinar

Els treballadors expliquen que era molt desmotivador veure com entrava tantíssima gent que no comprava res. Ara que també serveixen àpats, sovint es trobaven que la presència dels turistes els impedia de fer bé la feina i atendre com calia els clients que tenien al local. De fet, el 90% dels clients que tenen a Queviures Múrria és d’aquí. Així, doncs, la mesura també l’han presa per treballar millor i que els turistes no molestin els clients més fidels a cop de flaix: “Hem de prioritzar el client que ve a consumir, que és a qui ens devem. Imagina’t que mentre dines tranquil·lament, de cop i volta, se’t planta una persona que et comença a fer fotos. No és agradable”, diu Merino. A més, explica que en molts casos l’actitud dels turistes era del tot invasiva: “Depenia de la cultura de cadascú, però n’hi havia molts que entraven sense saludar. Fins i tot n’hi va haver un que es va plantar aquí al mig amb un trípode per a gravar sense dir res. És de molt mala educació”, afegeix.

D’una altra banda, és una qüestió de supervivència: “Som un negoci. Si aquí vénen cinquanta persones i no gasten, haurem de tancar. Ens queixem molt que hi ha establiments emblemàtics i de tota la vida que tanquen i després de seguida ens ofenem i aquestes coses ens semblen estranyes”, diu Merino. Està convençut que fins que no s’eduqui de debò els turistes no es resoldran aquesta mena de problemes: “Necessitem consumidors. I aquestes persones no són consumidors; potser ho són en una altra mena de locals, però no al nostre. I nosaltres hem de lluitar també perquè el local sigui rendible. Per això, la gent que ve aquí, mira i no gasta no ens interessa gens”, diu.

La mesura ha estat molt ben rebuda per tothom: “No hi ha ningú, ni clients ni turistes, que no hi estigui a favor. La gent ho entén”, assegura Merino. Mirant al futur, no descarten de cercar-hi una alternativa, que també sigui eficaç, però en què no aparegui la part econòmica: “Potser traurem això dels cinc euros, la part de demanar diners és la més violenta, la part més xocant… Però és com tot, quan ens toquen la butxaca, ens pensem les coses dues vegades. Potser més endavant la solució seria indicar que només hi poden entrar clients o que no s’accepten visitants”, diu.

Van ser a punt d’abaixar la persiana per sempre 

Aquesta botiga, fundada l’any 1898, va tornar a apujar la persiana el desembre passat. Això sí, amb una renovació de cap a peus, perquè per a sobreviure es va haver de reinventar. A l’interior hi va afegir un espai gastronòmic amb el guiatge de Jordi Vilà, el xef del restaurant Alkimia. La idea de donar-hi continuïtat fent aquesta transformació va ser d’Ernest Pérez-Mas, director general de l’operadora de telefonia Parlem que, com a veí i client, va veure clar que aquest referent de l’Eixample no podia desaparèixer i va decidir d’invertir-hi. Als propietaris els va semblar una oportunitat de mantenir el negoci en una part de la ciutat on cada volta resten menys comerços tradicionals.

Joan Múrria, l’última generació al capdavant de l’establiment, ha estat darrere el taulell d’ençà del 1969, quan tenia dinou anys. Assegura que no hi havia alternativa i que la renovació era imprescindible si volien mantenir obert un negoci tan emblemàtic com aquest. Merino considera que és clau lluitar perquè aquests negocis tradicionals continuïn oberts: “Si haguéssim hagut de tancar hauria estat una pèrdua per a la ciutat. Ara hi ha molt pocs locals amb persones de casa portant un negoci centenari. Això és una cosa molt bonica que ens defineix”, diu.

A les prestatgeries d’aquest establiment centenari, durant dècades s’hi ha ofert l’especialització de formatges artesans més abundosa de la ciutat: en tenien més de dos-cents de diferents. També hi havia productes d’alta gamma, tant locals com internacionals, inclosos fumats, embotits, conserves, fruita seca, caviar, oli, cafè, vi i cava. Diuen que, si visiteu el local, no us podeu deixar perdre la sobrassada de Menorca de porc enfaixat, el formatge de llet crua de vaca amb tòfona, el salmó salvatge de Noruega i el caviar d’esturió de l’Azerbaitjan. Això sí, ho haureu de fer amb la càmera apagada.