05.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 12.05.2018 - 13:05
[Escrita d’una tirada entre més coses, després d’haver conegut el vot dels membres de l’ANC, cosa que crec que necessita un contrapunt urgent]
Parlo pels disgustats i cansats com jo per la previsible inutilitat dels esdeveniments polítics a Catalunya. Això que en un principi es percebia com a moviments astuts en un tauler complicat, ara ja són escaramusses repetitives d’orgull palatí. No em representen, em fan venir nàusees. I sé que no en sóc l’única.
És difícil escriure en un context de repressió. No solament per com limita la llibertat d’expressió amb interpretacions tòxiques de què es diu; sinó perquè és molt difícil poder tenir debats crítics constructius entre parts diverses perquè el patiment dels represaliats és pel damunt dels arguments ‒això per als qui tinguin un mínim d’empatia i respecte per al dolor humà.
Per això he trigat tant a escriure aquestes línies que hagués volgut escriure abans del vostre viatge a Finlàndia. Les escric ara amb respecte per al seu dolor personal, però amb la sinceritat política necessària.
Legítimament vós sou el president d’una república que de moment no va poder ser. Però ni aquesta condició ni la vostra condició d’exiliat polític no us legitima a continuar contribuint amb una política de blocatge imposada. Això ha passat de la dignitat a un estil xantatgista victimista de vella política. Ho sento, ara ja ho he de dir. Falten deu dies perquè això ens aboqui a noves eleccions.
Com a candidat electoral, ha estat el més votat del bloc independentista, majoritari, com a símbol col·lectiu de continuïtat del poder legislatiu a Catalunya contra l’arbitrarietat de la intervenció del seu govern per part del govern de Madrid i del bloc del 155.
Però els símbols, tots els símbols, si només són símbol i han perdut la seva funció real, poden tornar-se desraons.
Jo crec fermament en la política pragmàtica i de solucions.
Sempre he pensat que la política que avança a cop de línies vermelles ideològiques i que canvia la matisada complexitat de la realitat concreta pels símbols, no compleix amb la seva funció, que és trobar solucions amb això que hi ha, no amb això que voldríem, per molt àrdues que siguin les línies vermelles que planteja la pròpia realitat.
Això crec que hauria de ser la política. Hauria de deixar la retòrica i els símbols a la propaganda, a la poesia i a la legítima catarsi col·lectiva, i ocupar-se de millorar les coses.
Sr. president, crec que tot i que vivim en un moment en què la política és més espectacle que no solució, hem de donar l’exemple i inventar una política mai vista. Si el bloc del 155 ens té a tots ‒independentistes i no‒ com a ostatges, vós hauríeu de fer justament la contrària: no hauríeu de caure en la provocació oferint una oposició òbvia i frontal. Això no fa més que aprofundir en la lògica del xantatge.
Una cosa mai vista seria respondre al blocatge, la polarització, la fractura social, amb agilitat, de manera resolutiva, magnànima, provar combinacions sorprenents per a solucions inesperades, candidats que cap canalla pugui ni tan sols discutir, que obliguin el contrincant a modificar la seva política. En poques paraules, adaptar-se a la realitat no perquè agradi, sinó pel simple fet que és la realitat, la matèria primera de la política que tria no ser mera propaganda. Vós, per molts aspectes, heu demostrar ser molt hàbil i valent en aquestes coses.
Crec, i ho he dit en incomptables ocasions després de l’1-O, que tot allò que soni, sembli o sigui blocatge i polarització en aquest moment a Catalunya afavoreix als qui la volen exhausta, fracturada, destruïda i vassalla com en un estat de setge; com més envoltats i tancats, més important és que la vida prosperi per no sucumbir.
La lletania repetitiva i immòbil en què anem submergint a Catalunya és el relat perfecte per al 155. És la vostra obligació sostreure’ns tan aviat com sigui possible d’aquesta situació i permetre que hi hagi un govern. Com més aviat millor. Ja va passar i no hi ha cap més responsable que vós. Us demano que recapaciteu.
Sr. president, la gent us ha votat com a símbol i això és la funció de la gent.
Aquest suport massiu no us hauria de confondre, ni hauria de confondre’ns, a la gent. Si la vostra política s’ha transformat en una qüestió d’orgull sense més, per a què hem de voler una república? De règims basats en el culte a una sola persona, ja tenim la monarquia.
Els ideals republicans haurien de referir-se a repartir la governança per competències, no per figures. O almenys aquesta és la democràcia per la qual a mi em paga la pena de lluitar.
No us demano que desaparegueu. Us demano que assumiu el seu encàrrec ‒que hi hagi un govern estable i inatacable‒ i que vós us col·loqueu on podeu ser més útil. Perquè ja ha demostrat que ho sou internacionalment, cosa que Catalunya necessita com l’aire, asfixiada i assetjada per campanyes d’hostilitat.
Tornar a eleccions afavoreix al bloc del 155 i no n’és cap solució; proposar candidats per als qui ja tenen totes els atacs preparats afavoreix al bloc del 155 i no n’és cap solució; fer lleis que el TC tombi i que mantinguin la incertesa afavoreix al bloc del 155 i no n’és cap solució. El meu lema és: ser radical, demanar allò possible.
Solucioneu el problema, acabeu amb el blocatge, permeteu un govern, que no ens puguin atacar si no és posant-se en ridícul, i considereu que, per molt que pugui pesar, el 47% no és una majoria, és una fractura que cal curar per avançar cap a qualsevol objectiu. De la forma més abjecta, us han derrotat amb la narrativa a Espanya. Això és així. A causa d’això, tots, a Catalunya i a Espanya, hem perdut drets i llibertats. Vós sou un represaliat sí, però també un estadista. Teniu la responsabilitat de corregir els errors estratègics comesos. I se n’ha comès, perquè, si no, no seríeu un represaliat.
Desenes de milers de catalans us han acompanyat en el seu patiment. No els arrossegueu, a tots, amb vós.
Catalunya necessita un govern ja. Els seus antics aliats d’ERC fa mesos que ho diuen ‒Oriol Junqueras ho ha tornat a escriure clarament a la presó estant‒ i tenen raó. Em sembla que abuseu de la vostra lleialtat, a la meva manera de veure, excessiva i sorprenent.
I hi ha una cosa més que ha romàs al vostre càrrec.
És cert, jo no sóc nacionalista. He tingut el privilegi d’haver pogut triar la meva pàtria, així que això ha estat amb la raó, no per la sang i considero que implica responsabilitats per part meva; quan vaig arribar aquí, vaig ser acollida amb respecte i afecte, tant per Catalunya com per Espanya.
D’ençà que tinc ús de raó, lluito per una democràcia real independentment de la fronteres perquè crec que és molt dur per a un poble prosperar si viu en hostilitat amb els seus veïns: ha de dedicar massa energies a l’hostilitat i li’n resten poques per a prosperar.
Contra un govern espanyol cada vegada més obertament centralitzador, enfront d’institucions que tracten la població com a matèries primeres per a extreure riquesa per als seus circuits de corrupció i clientelisme, hi va haver un 15-M a tot l’estat espanyol que va començar a aportar solucions pròpies per a cada problema o per a cada territori. Això va durar uns anys fins que Podemos ‒i en part Ciutadans també‒ va tornar a desar el geni en la làmpada, retornant la situació a com era abans ‒PP, PSOE i IU-Podemos; cada lloc ha hagut de tornar a lluitar en més o menys un desert.
Això que hem pogut veure a Catalunya és que les solucions que hi havia aquí són cada vegada més desactivades de Madrid. Primer, tretze anys sense poder aconseguir el merescut diàleg després de la destrucció de l’estatut votat pels catalans; després desenes de lleis del parlament anul·lades sense més solució. El desig d’independència ha anat arribant a cada vegada més gent perquè no s’ha deixat cap altra resposta o solució. El govern de Madrid ha perpetrat sistemàticament i voluntària, aquí i a la resta de l’estat espanyol, les condicions de paràlisi perquè no hi hagués cap opció dialogada i de col·laboració, més que una relació abusiva i clientelar d’extracció de riquesa.
No dubto que aquesta impotència i desig incontenible de canvi que tanta gent sent a Catalunya, és el mateix que senten els murcians amb el mur, els granadins amb la sanitat, els pensionistes, les dones. És un desig de canvi i de justícia absolutament transversal, però que a Catalunya ha catalitzat en l’històric, diferencial i mai atès desig de marxar lluny del maltractament polític reiterat.
Hem de recordar que, contra la corrupció, electoralment a Catalunya hi va haver un comportament diferent. Quan es va destapar la corrupció del partit de govern, a Catalunya, CiU va perdre gairebé el 10% dels vots, 12 escons i, amb ells, l’hegemonia; a Espanya, va ser el 15-M ‒molt abans que Podemos i Ciutadans‒ en les eleccions de 2011 que va drenar els partits tradicionals corruptes. Però el PP va seguir governant amb majoria absoluta o gairebé, fins ara.
I aquí l’últim problema que afecta la vostra responsabilitat.
El vostre triomf simbòlic ha reflotat el partit responsable de la corrupció i de la degradació social a Catalunya ‒no ho defineixo jo sinó que ha estat palès gràcies a la societat civil organitzada en la sentència del cas Palau.
Ha estat un reflotar sense haver de donar cap explicació, com el qui no vol la cosa, traient les forces de la lleialtat de companys de viatge de les contingències polítiques que han pagat cara aquesta lleialtat que vós i els vostres no sembla hagueu tornat.
No tinc els elements per jutjar si la lleialtat ha estat justificada i merescuda o no, però sí constato que vós, de la posició de força a la qual heu arribat per aquesta lleialtat, actua amb prepotència.
Tot això té una olor antic i és olor de Convergència. La repressió ho tergiversa tot; molts l’enduren i molts més se n’aprofiten. Això sempre ha estat així.
Per tot això, us demano ‒per demanar que no sigui‒ que ens sorprengueu i compliu amb la funció de desblocar la situació inapel·lablement. Demano un govern que restableixi els drets i llibertats i que millori la vida de la gent. Això darrer va relacionat amb fer net de xarxes clientelars i corrupció, i implica un programa de govern amb humanitat, que poden facilitar immediatament, amb més o menys capacitat, els seus antics aliats, ERC, CUP, i fins i tot els Comuns.
I perquè tot això sigui un pas cap a la direcció de la democràcia, també demano que dediqueu temps a explicar, com a renovador que ha demostrat ser, com penseu tractar l’entramat de corrupció del partit que vau heretar i que tant va costar a la societat catalana de desmantellar.
Les dues coses són responsabilitat vostra.
Com podeu veure, no vull llevar-la del tauler. Crec que teniu coses molt importants a fer per a Catalunya tant a fora com dins.
Hem de sortir d’aquest bucle infernal.
Es repeteix tot igual dies després de dies. Cada grup repeteix el mateix discurs convencent-se a sobre, llepant-se les ferides, cadascú a la seva trinxera, en un etern dia de la marmota que no va enlloc.
A Catalunya, per salvar-nos de la recessió de llibertats i oportunitats, per canviar de rumb cap a més democràcia i més bona, encara que sembli contraintuïtiu, cal deixar de parlar de Catalunya i obrir el pla. No em malinterpreteu. No parlo de deixar de preocupar-se per Catalunya, més aviat tot el contrari.
En els casos de maltractament hom diu a la víctima que deixi de repetir que se’n vol anar, de la relació; així mai no l’abandonarà perquè parla de la seva por. Les determinacions es manifesten en els actes en què la força és drenada si s’expressa en repeticions.
Si necessitem generositat, sols i potser la podem aconseguir donant exemple. No dic que no se n’hagi donat, però no ha sobreviscut en el relat per sobre de la cacofonia de la propaganda.
Desactivem la propaganda, totes les propagandes, amb el pes de la realitat. La realitat pesa mil vegades menys que la propaganda. Els fets han de ser mil vegades més contundents.
Molta gent que estava il·lusionada està indignada i exhausta.
Els no-nacionalistes com jo, en som molts. Se’ns va demanar fe i la vam lliurar, però no hi havia cap pla. Ara, una altra vegada, amb un govern que no arriba i que no té projecte.
D’avui ençà refuso de continuar contribuint al bucle. Em sostrec a aquesta rutina consensual polaritzant i destructiva. Com sempre he fet, faré moltes coses des de Catalunya que espero siguin útils per als drets, les llibertats, la justícia i, naturalment, també per a (l’estimadíssima) Catalunya en si mateixa, però no formaré més part del lament estremidor sobre Catalunya. És clar. Catalunya pateix. Repetir-ho no ho canviarà pas.
I això és també perquè, després de donar-hi moltes voltes, a la meva manera de veure, és la millor aportació que podem fer per la llibertat dels represaliats i la fi d’aquest insensat i desesperant martiri.
Jo en sóc només una més i dubto que tot això us importi. Però m’importava de dir-ho.
Dit això, que sou polític, us envio personalment ànims sincers i espero que cregueu que desitjo activament que vegeu els vostres drets i llibertats restablerts tan aviat com sigui possible.
