‘Tenim el deure de mantenir-nos ferms contra la repressió’, carta de Pablo Hasél a Valtònyc

Hola, Josep:

Quan llegeixis aquesta carta ja sabràs si el tribunal belga ha decidit d’extradir-te o no. Probablement no ho faran perquè respecten més la llibertat d’expressió que aquí, però, si ho fan per pressions, no dubtis que n’organitzarem la resposta. Tant de bo tinguéssim més força perquè fos molt més contundent, però intentarem estar-hi a l’altura en la mesura que ens sigui possible, nosaltres, els qui sabem bé que la solidaritat és molt més que una piulada o un copet a l’esquena desitjant sort com si en depengués la nostra llibertat. Si et permeten de restar a Bèlgica, pren-te’n una a la meva salut i una altra a la de cada feixista a qui això pugui fotre 😉

Més d’una vegada he recordat aquell concert a Barcelona, ara llunyà, en el qual ens van entrevistar a tots dos. A mi ja m’havien detingut la primera vegada i esperava el judici a l’Audiència espanyola, però no imaginàvem que això arribaria tan lluny. No pas pel nivell de repressió, sinó per l’abast mediàtic que ha tingut. Em consola la part positiva de veure moltes persones prenent consciència arran dels nostres casos i començant a involucrar-se en la lluita. Els joves que han omplert les sales en què hem fet les xerrades són el futur i hi ha motius per a tenir esperança. Va haver-hi un dia en què la música era principalment un desfogament personal per a nosaltres, però a mesura que hem estat escoltats o llegits per molts més, hem anat adquirint una responsabilitat que de vegades fa venir vertigen però que alhora dóna sentit a això que fem. És per aquesta raó, i també perquè hem estat equivocats, que tots dos hem corregit en les nostres cançons les expressions masclistes amb les quals ens havien maleducat. Per això tenim el deure de mantenir-nos ferms enfront la repressió i de no renunciar al missatge revolucionari tan temut per aquesta dictadura.

Jo, pels motius que ja saps i que vaig fer públics, he decidit de no exiliar-me, però sé que a fora també és possible de fer coses molt útils i que hi lliures una batalla que pot marcar un precedent. Però també saps que la nostra llibertat depèn sobretot de la lluita tenaç en aquests carrers. Potser Estrasburg pot obligar el règim a cedir en algunes qüestions importants com ja va passar quan va tombar la doctrina Parot, però sempre tindran més eines per a reprimir-nos. Per aquest motiu la solució és posar fi a l’arrel del problema. I per això em va alegrar de sentir en una entrevista a TV3 les crítiques que feies als partits independentistes que han frenat l’única via possible per a fer efectiva la República catalana. Trobo que, ja que comparteixes espais amb alguns dels seus membres, cal que  siguin més freqüents. Tots dos volem un estat socialista i sabem que no tindríem tots els drets garantits en una república burgesa, però tenir-la implicaria separar-nos d’un estat feixista, i això ens permetria guanyar millores quant a les llibertats polítiques, com per exemple evitar de ser empresonats per unes cançons. Però, sobretot, la independència facilitaria que l’estat espanyol, que hauria quedat molt afeblit, fos derrotat per la resta de pobles. I encara que només sigui per això, paga la pena de lliurar-se a aquesta causa democràtica que, encara amb totes les seves limitacions, ha remogut la submissió regnant, que no és poca cosa.

En una de les cançons que vam enregistrar plegats ja fa molts anys, deies que havies vist somriure Manuel Pérez Martínez en un judici i que això et va omplir de força per a superar la repressió. Jo també el vaig veure somriure en aquell judici-farsa en el qual el van condemnar a cadena perpètua encoberta per haver estat secretari general d’un partit comunista. Espero que, com a mi, el seu somriure i el seu puny alçat et continuïn omplint de força i de solidaritat. L’ex-pres polític David Garaboa em va dir que hi havia presos comuns que se sorprenien de veure’l sovint content a la presó. Ell els responia que era per la satisfacció i l’orgull del deure complert en la lluita. Com el somriure de Manuel, se’m va quedar gravat i intento recordar-ho als moments més durs. Segur que aquestes paraules també et serviran d’ajuda, perquè hem aconseguit molt plantant cara a l’estat espanyol i això també ens ha de fer feliços.

Ara que t’escric em vénen al cap molts records que no tinc lloc per a relatar i que tampoc no cal que et recordi. Sobretot em vénen pensaments de l’esdevenidor que hem de conquerir, en el qual espero que puguem compartir moltes més rialles i batalletes en aquesta terra. Tens cales pendents per a ensenyar-me per la teva estimada Mallorca. El Che va dir a la seva companya en un poema de comiat més que emotiu que res no podria unir-los més que la vida que lliurava a la revolució. Jo et dic, Josep, que la meva mostra de camaraderia i amistat més gran serà de continuar esforçant-me per la teva llibertat, que és la del nostre poble i de la nostra classe. Una abraçada llunyana, però ben pròxima carregada de resistència.

Fins aviat!