22.05.2018 - 22:00
Estimat Jordi:
Això és molt dur. I sobretot, molt injust.
Recordo ara la nostra conversa del 31 d’octubre en què et suplicava –sé que no vaig ser l’únic– que te n’anessis a l’estranger. Tu només em deies que no volies fugir, que tenies la consciència molt tranquil·la i que volies ser conseqüent. Que ajudés les teves dones, la Blanca, la Marta i la Laura, tant com pogués.
El 4 de desembre, un cop lliure una altra vegada, a la Fundació Catalana de l’Esplai estàvem feliços, encara que teníem un sentiment agredolç perquè encara quedaven presos polítics. Vàrem cantar una cançó molt tradicional a l’esplai per reivindicar que el groc és el color del sol i de la llum i que no es pot prohibir ni apagar.
‘Cada dia surt el sol
i tot recomença;
i la fosca de la nit
amb força hem de vèncer.
Tots volem un món millor,
ple de pau i de claror;
res no ens pot fer por!’
Després, actes arreu per a celebrar el teu alliberament i l’exigència d’alliberar-los tots. I en el parlament, tots emocionats sentint el teu discurs d’investidura i el teu compromís amb la democràcia. I una altra vegada, a la presó per a impedir-ho…
Escric això des d’Amsterdam, després d’haver visitat el museu de Vincent van Gogh i haver llegit la història de Camille, un nen fill d’uns veïns a qui Van Gogh dedica un quadre després d’haver-li explicat que el groc és el seu color preferit. ‘Visc en una casa groga perquè és el color del sol, del blat i de la mantega acabada de fer. És el color dels gira-sols i de les fulles a la tardor…’ Però a la mare de Camille no li acaba d’agradar. Aquest quadre és preciós, diu, però hi ha una cosa que amb aquest quadre no es pot fer. Llavors abraça el fill i l’omple de petons. Jordi, això ens passa als qui t’estimem: amb el groc no en tenim prou, et volem abraçar.
El dia que et vaig visitar a Estremera, el 28 d’abril, em vaig quedar molt tocat, tu estaves animat i ens transmeties força i coratge, però aquella imatge darrere d’uns vidres freds i bruts per les mans dels qui et volíem abraçar em va impactar. Nosaltres posàvem les mans a un costat del vidre i tu les enganxaves per l’altra banda per intentar sentir-nos més a prop.
Ens vas parlar dels nens dels presos que cada setmana fan 700km per a tocar el vidre que els separa del seu pare, només durant quaranta minuts. Només el poden abraçar una vegada al mes en un vis-a-vis sense vidres…
Em vas demanar que féssim alguna cosa per aquests nens. Com la mare d’en Camille, que no volia abraçar un quadre, volia abraçar el seu fill i petonejar-lo. Em vas dir que, a principi d’abril, el Consell d’Europa havia fet unes recomanacions per a acostar els presos als fills menors i recomanava de facilitar les visites regulars i el contacte físic. Espanya no les compleix.
Vaig donar-hi voltes tot el viatge de tornada a Barcelona. Pensava com podíem, des de la Fundesplai, reivindicar els drets dels infants amb pares a la presó. Et vaig prometre que faríem alguna cosa per a defensar aquests drets. I ho farem, Jordi, ho farem.
Tu sempre has estat al costat dels nens. El teu compromís amb la fundació és de fa molts anys i la teva proximitat al món de l’esplai ha estat clau per a nosaltres i per a molts nens. Per això, des del món de l’esplai, lluitem i lluitarem amb força fins que tots sigueu alliberats i es respecti la democràcia.
Fa una estona he llegit, indignat, que es bloca el govern i que es manté el 155. No volen que siguis conseller. Et vulneren els teus drets. Quina vergonya. Però al final, Jordi, no ho dubtis, sortirà el sol. Res no ens pot fer por.
Marta, Laura, us podeu sentir orgulloses del vostre pare, ens ha fet somiar en una Catalunya pròspera i ens ha ensenyat que és possible lluitar de manera pacífica pels ideals i la dignitat de tot un poble.
Tornarem a riure i a jugar com ho hem fet sempre, a la vora del mar o en un prat verd de Josa del Cadí, veient com la vida no s’atura i vencem dracs i dimonis. Gràcies pel vostre testimoni.
Jordi, una gran abraçada, aquesta vegada virtual, de Fundesplai!
Josep Gassó, president de Fundesplai
