Sí que és això: Carta oberta a Vicent Partal

Sí que és això Vicent, sí que és això. Malgrat que tu ho afirmis en el teu editorial d’avui, estic bastant segur que en la meva entrevista a VilaWeb d’ahir no em vaig “equivocar greument”.  Penso, des del respecte més absolut, que aquesta vegada ets tu qui està greument confós. Permet-me que ho argumenti.

Però abans d’entrar en matèria, deixa’m que comenci com ho fas tu amb mi: reconeixent allò que admiro de tu. Admiro no tan sols la teva llibertat de pensament i la teva independència de tot poder establert, sinó la teva valentia –la vostra– com a periodista. De fet, sense aquesta teva valentia VilaWeb no tindria la llibertat de què fa gala a cada pas. Quina prova millor de què vol dir fer periodisme crític que publicar a les teves pàgines aquesta carta que pretén confrontar-te obertament.

Admiro també la teva lucidesa a l’hora de fer les anàlisis del nostre procés d’independència, que tanmateix no m’impedeix de discrepar de les teves conclusions en moltes ocasions. Per aquestes raons, entre altres, vaig voler que fossis tu un dels dos presentadors de les Cartes des del cor d’Europa, el meu llibre d’articles “europeu” sobre el procés català.   

I permet-me que a l’admiració professional i intel·lectual, afegeixi l’estima personal. El teu article dedicat a la meva família i el seu compromís polític, amb motiu de la mort de la meva mare, és una de les pàgines més belles que mai hagi escrit ningú sobre nosaltres. Els meus pares van ser –deixa-m’ho dir així– dos herois de la lluita antifranquista. I el compromís polític, als meus germans i a mi, ens ve d’herència. Res no em sosté més que saber que els sacrificis personals que m’han tocat a mi per defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya no són res més que els que van haver de patir el meu pare i la meva mare per estar al capdavant en la lluita per la democràcia. Res no m’estimula més a continuar el combat que constatar que aquells que ens persegueixen a nosaltres són els hereus directes d’aquells que els van perseguir a ells.

Però, com tu mateix dius, res d’això no ha de ser un impediment per a la discrepància política. Per què m’atreveixo a dir-ne una de tan grossa com que estàs greument confós? Ho dic, insisteixo, des del respecte més absolut. Però m’atreveixo a dir-ho perquè assenyales una suposada contradicció entre l’estratègia de l’exili fins ara i el fet que no descarti l’opció de prometre la constitució per imperatiu legal per poder ser reconegut com a eurodiputat –si aquest fos el camí més ràpid. Una contradicció que no és tal.

Vam venir a l’exili a continuar la lluita iniciada l’1-O des de la trinxera més favorable per a mantenir la posició i evitar així tant la rendició com la derrota. Això, de manera més concreta, volia dir com a mínim tres coses: mantenir viu el mandat de l’1-O i defensar la declaració d’independència: per això des de l’exili la primera cosa que vam fer va ser crear el Consell de la República; evitar l’extradició, perquè enteníem que un cop presos l’estat ens hauria convertit en ostatges i això hauria enfortit la seva capacitat de xantatge al moviment independentista en general; i posar en evidència davant dels tribunals europeus la deriva autoritària de l’estat espanyol, tal com hem aconseguit una vegada i una altra, a Alemanya, a Bèlgica, etc. És això que tu descrius tan bé: “Promoure des de l’espai judicial europeu la rectificació de les pràctiques antidemocràtiques que a Espanya no es poden canviar.”

El fet de complir el tràmit administratiu que l’estat ens imposa per esdevenir eurodiputats, en què contradiu cap d’aquests tres objectius? En res. O és que prometre per imperatiu legal em portaria a renunciar a continuar reivindicant la vigència del mandat de l’1-O? De cap manera. De fet, el dia abans de la vostra entrevista vaig publicar aquest article, en què argumento per què set anys després aquest mandat continua perfectament vigent –i per què, per tant, el Consell continua sent perfectament necessari. 

O és que prometre per imperatiu legal m’acabaria portant a la presó? De cap manera, perquè fer-ho seria la prova que ja podem circular lliurement per l’estat espanyol. O és que prometre per imperatiu legal fa que renunciem a confrontar l’estat espanyol davant dels tribunals europeus? De cap manera. De fet, ja explico a l’entrevista que continuarem combatent aquesta norma absurda –haver de prometre la constitució d’un estat per ser reconegut com a parlamentari europeu– i que volem fer-ho al TJUE, però que ara només tenim una manera de continuar aquesta lluita judicial: per mitjà d’unes qüestions pre-judicials que haurà d’elevar el Tribunal Suprem espanyol i d’un recurs per incompliment contra l’estat espanyol –que haurà de presentar la Comissió Europea– en cas que es negui a fer-ho.  

On és, doncs, això que tu anomenes “l’acceptació de les coses contra les quals s’ha lluitat tots aquests anys”? Enlloc. On és la renúncia als “principis defensats amb tanta valentia i coherència tots aquests anys”? Enlloc. Insisteixo que en cap cas no deixarem de presentar batalla legal per demostrar que aquest tràmit insòlit a què obliga la LOREG contradiu el dret europeu i, per descomptat, si el Parlament Europeu em retorna l’escó abans de guanyar-la, la mantindrem igualment fins al final, encara que jo ja no ho necessiti. Així, doncs, arribat el cas, prometre la constitució –contra el que tu afirmes– en cap cas no significaria renunciar a “demostrar l’excepcionalitat espanyola, la seua excentricitat il·liberal i forçar els canvis”. De cap manera.

Ara bé, el procediment davant el TJUE serà llarg. No sabem del cert si pel camí aconseguirem unes mesures cautelars que em permetin d’exercir com a eurodiputat a curt termini. En aquest cas, potser s’obre una oportunitat per a ser reconegut com a eurodiputat abans no acabi aquest procediment, aquesta oportunitat que tant d’escàndol t’ha provocat. Si l’amnistia es fes efectiva abans, això em permetria de complir el tràmit necessari davant la JEC perquè la presidenta del Parlament Europeu ja no tingués més excuses per a deixar-me sense exercir la meva responsabilitat, aquella per a la qual he estat elegit i a la qual em dec. I sí, si s’escau aquesta oportunitat, la voldré aprofitar, sense cap mena de dubte.

Perquè als meus electors no els dec un purisme merament formalista, merament simbòlic, que els deixi sense la representació que mereixen en la institució per a la qual em van votar. Allò que els dec és representar-los com més aviat millor. Amb totes les armes i totes les capacitats que proporciona el fet de poder treballar amb plenitud de funcions com a diputat europeu. Estic del tot segur que si, finalment, he d’acabar fent aquest tràmit certament absurd no tan sols no assumiré “un problema molt important de credibilitat” –com tu dius– davant els meus electors, sinó tot al contrari: compliré el meu primer deure amb ells, que és representar-los com més aviat millor. Que per això em van votar. 

Com pots imaginar, prometre la constitució no em fa cap il·lusió especial. De fet, no me’n fa gens ni mica, com tampoc els en fa als meus companys de Junts al congrés i al senat que l’han hagut de prometre. O com imagino que tampoc els en fa als eurodiputats d’ERC o de Bildu que també ho han fet. I tant de bo al final jo al final no ho hagi de fer, perquè les cautelars del TJUE arribin abans.

Però no penso caure en la trampa de l’estat. Què buscava la JEC quan es va treure de la màniga que aquest tràmit de prometre la constitució, a més de ser absurd, havia de ser presencial? Deixar-nos fora del parlament, que no poguéssim exercir el nostre càrrec. Perquè allò que més li dol és veure’ns treballar amb tota la nostra força i dedicació –presentant esmenes, intervenint en les comissions, teixint aliances amb eurodiputats de tots els partits i de tots els països, parlant al ple del parlament davant les primeres autoritats europees de la repressió espanyola, de la legitimitat de l’amnistia, de la doble vara de mesurar que aplica la Comissió Europea entre Espanya i Hongria, i tantes altres coses.

L’altra via, canviar la llei espanyola, com tu dius  –és a dir, derogar l’article de la LOREG que obliga els eurodiputats a prometre la constitució– no és tal. Ja m’agradaria. No dubto que aquells qui han proposat aquesta via ho han fet amb la millor intenció. Però no s’ho han estudiat gaire bé. Perquè el dret electoral no té –no pot tenir– efectes retroactius. Si en tingués, es podria modificar a posteriori el resultat d’unes eleccions. I per això una reforma de la LOREG molt difícilment es podria aplicar al meu cas, perquè la decisió de la JEC que m’ha deixat fora del Parlament Europeu és una resolució ferma, que en cap cas no podria ser derogada per una reforma legislativa posterior.  

No, Vicent: ni he “abaixat els braços” ni he “acotat el cap”. Estic al mateix lloc on hem estat tots aquests anys i amb la mateixa actitud de sempre. Estic –estem– sincerament orgullosos de la nostra capacitat de confrontar l’estat i dels resultats que hem anat obtenint en aquesta confrontació. Fa set anys igual que ara. Crec que ningú no hauria de negar que el nostre camí i les nostres decisions a l’exili, des del principi i fins avui, han estat guiades més pel coratge que per la comoditat. I tu tampoc. 

Crec, sincerament, que has caigut en la trampa de l’estat. El purisme que defenses, en aquest cas, em portaria al lloc on ells volen. És perfectament funcional a la seva estratègia, que busca per sobre de tot desactivar-nos políticament. És fer-los el joc. I jo, aquest joc, no els el faré. Per pura intel·ligència estratègica, que mai no hauríem de perdre. 

No concedim a un trist i ridícul acte administratiu una transcendència política que no té. Perquè això és el que ells pretenen: que donem a aquesta promesa un enorme valor polític. Nosaltres no l’hi hauríem de donar mai de la vida, perquè fer-ho és entrar en el seu marc mental. I menys encara si aquesta promesa es fa explícitament per imperatiu legal i sense renunciar a la defensa del mandat de l’1-O.

No, l’“error polític molt greu” del qual parles tu no existeix. No hi ha cap incoherència entre el que he fet fins ara i el que continuaré fent a partir d’ara. Es tracta, simplement, de no permetre que l’estat ens posi al lloc on ell vol: ja sigui a la presó, ja sigui fora del parlament. Igual com aplaudies cada vegada que vam evitar una extradició, per ser conseqüent ara hauries d’aplaudir també quan explico una manera –potser, al capdavall, l’única possible– d’entrar al parlament, que és allò que de segur que volen els meus electors i allò que de cap manera no vol l’estat.

Acabo. Crec que la primera obligació dels polítics –no l’única, però sí una de les principals– és ser honestos i dir la veritat del que pensem. Sense ganes de quedar bé tota l’estona amb qui t’escolta. Encara que sapiguem, de bell antuvi, que aquesta veritat trencarà esquemes benintencionats, però potser equivocats. O, com a mínim, poc reflexionats. 

Una abraçada cordial, com ho fem sempre,

Toni