Carta oberta a Jordi Sànchez

Jordi Sànchez, veig que a la carta de dijous passat em dius mentider, partidista, i em compares amb el jutge Llarena. Davant aquesta teva reacció a l’article L’indult, jo ara, què he de fer? Doncs aguantar el xàfec, perquè no penso fer un pim pam pum degradant amb un presoner polític en aquests termes. Ni en pintura. Sí que faré cinc coses: refermar-me en la meva posició, i en la nostra discrepància, respondre’t alguns dubtes, fer un mea culpa, un aclariment, un agraïment i una nota inicial. La nota: que tots dos tinguem discrepàncies profundes, que en tenim, no obsta perquè jo et degui respecte. Te’n dec perquè tu ets a la presó per haver lluitat pels nostres drets quan eres al carrer. I jo, no. Et dec respecte, i barret, Jordi Sànchez.

Dit això, la nostra discrepància és de fons, real, profunda, i es resumeix en aquesta frase teva de dijous: ‘És evident que a algú no agrada que els presos fem política (…) En tot cas, sóc un pres polític; què s’espera que faci a la presó? Macramé? Doncs, no, jo no faré macramé.’ He de dir que no deies pas això fa quatre dies. Piulet teu del passat 31 de desembre:

Es diu que els presos estem molt actius políticament… I jo em pregunto si es pot fer política des de la presó.

La resposta és NO! La política només es pot fer en llibertat #freeTothom #absolució pic.twitter.com/YCnmXdJtYB

— Jordi Sànchez (@jordisanchezp) December 31, 2018

Hi estic d’acord: de la presó estant no podeu fer política. La investidura de Pedro Sánchez, la batllia de Barcelona, què cal fer durant la Diada o el nou full de ruta són coses que afecten el col·lectiu. I vosaltres no teniu prou llibertat per a actuar. Allà dins us trobeu condicionats, coaccionats, castigats, premiats, perdonats o ignorats… per l’enemic. Sou generals tancats a la presó per l’exèrcit rival, i decidiu vosaltres el moviment de tropes? Veure com els partits constantment us demanen consulta, vot i aprovació em sembla un error perquè sou ostatges del PSOE. La pregunta és si us demanen consulta perquè també sou ostatges del moviment independentista.

Em demanes si he parlat amb cap presoner sobre la qüestió de l’indult. I la resposta és que sí. Concretament, n’he parlat amb tu, en una entrevista, publicada el 25 de maig a VilaWeb, en què et demanava si acceptaries l’indult. La teva resposta va ser aquesta: ‘Exigeixo l’absolució. En qualsevol cas, jo no seré moneda de canvi ni abaratiré les meves exigències polítiques.’ En unes declaracions a Rac1 vas ser molt més explícit: ‘Jo no demanaré l’indult. Per què he de demanar perdó?’ I en la carta de dijous hi tornaves a insistir: ‘Ni demanaré ni promouré, directament ni indirecta, cap indult.’

És a dir, la teva posició pública sobre l’indult te l’havia demanada, sí. Me la sabia i te l’havia llegida, Jordi Sánchez. Però aquesta no és la qüestió, perquè a vegades per a saber com va un afer en concret, sia l’indult, el fitxatge de Neymar o les finances del Pep Blanques, les persones directament involucrades no ho poden dir tot. Els afectaria, dir-ho.

També em demanes que sigui precís i que digui qui planteja l’indult i qui no. Doncs seré precís: l’indult el planteja el partit que tu lideres. I tampoc no és cap secret. Tu vas ser cap de cartell de Junts per Catalunya en les passades eleccions espanyoles, i en el programa electoral que vau aprovar, hi podem llegir això: ‘Donem per fet que hi haurà absolució del presos polítics, però en cas contrari, exigim un immediat indult i excarceració’ (trobareu ‘indult’ a la pàgina 103 del pdf). És el teu partit que planteja l’indult, Jordi Sánchez, de manera pública.

Ara, un mea culpa. Jo hauria d’haver estat més clar, Jordi Sànchez. En el meu article jo no dic que personalment promoguis o negociïs l’indult tu, perquè no ho sé. I si ningú ha tret aquesta conclusió, mea culpa. No sé si ho fas o no ho fas. No sé si ho feu o no ho feu. No en tinc ni idea. Jo deia que sou víctima de l’indult. I ho mantinc.

Mantinc que hi ha reunions d’independentistes sobre aquest tema dins, i fora, de la presó. Mantinc que he parlat amb alguns dels assistents a les reunions que hi ha hagut dins, amb presoners, i fora, amb polítics d’alt nivell. Mantinc que és la qüestió del moment. I afegeixo que el govern del PSOE fa circular la possibilitat d’un indult públicament a través de Núria Marín (abans Miquel Iceta). I que, més internament, i per persona interposada, ho va fer via Carmen Calvo. I que quan el PSOE vota al congrés espanyol i al parlament català en favor de mantenir la possibilitat d’un indult als independentistes, us crea (falses) esperances. I afirmo, sí, que això us condiciona el vot al PSOE. Conscientment o inconscientment.

Et diré una altra cosa. L’indult és la qüestió del moment, però no és la qüestió de fons. Avui us condiciona l’indult, però demà serà l’amnistia. O la reducció de pena. I abans-d’ahir la presó preventiva. El tema de fons no és l’indult sinó que ara la vostra llibertat depèn del govern del PSOE, i de l’estat. Esteu a les seves mans i això us afebleix, als presoners polítics, com a dirigents que us hi afronteu. Per això els bascs no deixaven que els presoners fessin política. Sou una baula feble.

Ara, jo em demano: si no fóssiu dirigents polítics, quin problema hi hauria a signar un indult? Ho dic seriosament. Si el vostre indult no afecta el col·lectiu, el col·lectiu no n’ha de fer res. La pregunta és si l’afectaria. Si, com dius tu, no ets moneda de canvi, no som ningú per a jutjar res. Si l’afectés, ho volem saber. Així és com ho veig. Jo tan solament demano que es parli clar, i a la cara. Res d’amagar debats.

Agraïment final. Tu i jo haurem ajudat a fer aflorar un debat necessari, finalment sense intermediaris, cru i bèstia, entre els de dins i els de fora. Un debat pendent. Podeu ser els nostres dirigents, els presoners polítics tancats en presons i en mans de l’equip rival? La meva resposta és que no.

Llum als ulls i força al braç, Jordi Sànchez!

Nota: Jordi Sànchez va repondre amb Una nova carta per a continuar el debat amb Andreu Barnils