06.12.2018 - 01:06
|
Actualització: 07.12.2018 - 15:15
Carta oberta a Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural, Josep Maria Carreras, president de l’Associació de Municipis per la Independència.
Benvolguda i benvolguts:
Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Barcelona, sóc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A final de mes farà cinquanta anys que sóc casat i que tinc dos fills.
No sóc de cap partit polític i no he consultat ni he demanat permís a ningú per a escriure aquesta carta.
M’adreço a vosaltres, representants de les entitats cíviques que heu estat referència en el moviment independentista i no m’adreço al govern, al parlament o a les formacions polítiques, perquè considero que ara tenen unes altres prioritats: intercanviar-se càrrecs, nomenar caps de llista i preparar candidatures per a les eleccions vinents (en llistes separades, no fos cas); discutir si els diputats segrestats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); negociar el pressupost (amb dèficit fiscal inclòs); o senzillament esperar, esperar que arribin les inversions econòmiques i en infrastructures que fa anys i panys que l’estat espanyol reté; esperar que l’Agència Tributaria Catalana sigui operativa; esperar que es faci el judici i que es dicti la sentència; esperar que s’ampliï la base social, etc.
Com podeu comprendre, si els nostres líders actuals no han fet cap cas de les paraules de tot un Lluís Llach quan els exigeix coordinació i unitat, jo no cal ni que em plantegi tornar-ho a demanar.
Sóc de les persones que penso que, si esperem que comenci el judici, ens haurem tornat a equivocar.
Del començament del judici fins que es publiquin les sentències (que ja sabem que seran condemnatòries), fins que es pugui accedir a la justícia europea i resolgui, fins que la justícia espanyola se’n doni per assabentada i, sobretot, fins que la prengui en consideració (cosa que dubto), poden passar molts i molts anys.
Alguns juristes creuen en la possibilitat i conveniència d’impugnar aquest mal anomenat ‘judici’ i jo hi estic d’acord i entenc que s’hauria de fer tant com fos possible per aturar-lo. Per dues raons:
Per dignitat; la dels presos i la dels seus defensors, però també per la de tots els ciutadans de Catalunya que ens vàrem manifestar el 20 de setembre davant el Departament d’Economia, que vàrem organitzar el referèndum del primer d’octubre i hi vam votar, que ens vàrem mobilitzar el 3 d’octubre i que vàrem riure i plorar el 10 i el 27 de d’octubre.
Considero que si els acusats i els seus advocats actuen com en un judici normal, que fos seriós i tingués les garanties homologades, acceptaran de facto totes les irregularitats comeses per la justícia espanyola, i ells i nosaltres en reconeixerem la validesa.
Però encara hi ha un altra raó: no es pot oblidar que tenir els presos a Estremera, Soto del Real o a Alcalá Meco va implicar per als presos i per a les seves famílies i amics conseqüències econòmiques, físiques i psicològiques greus i m’angoixa la possibilitat que aquesta situació es repeteixi, perquè si tornen a les presons espanyoles, a banda les humiliacions que hauran de suportar mentre duri el judici, la cosa més probable es que s’hi quedin.
Aquesta angoixa és compartida per persones que d’una manera constant, sense defallir, canten, fan música, fan curses, recullen diners, es manifesten cada dia, cada setmana, cada mes, de ja fa més un any, a les places, als carrers, davant els ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya, per demanar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats.
Ja sé que hi ha qui pensa que el judici s’ha de fer per posar en evidència l’estat espanyol. Fins i tot ho pensen alguns dels encausats i els seus advocats. Però jo no puc compartir aquest punt de vista. El judici no es fa tan sols a les nou persones empresonades. Elles han estat, estan i continuaran estant a la presó, d’acord; però som molts més els qui també ens sentim empresonats i ens sentirem jutjats i condemnats i que també tenim dret d’opinar i de negar-nos a acceptar que aquesta manca de llibertat es mantingui indefinidament.
Els qui ara són presos polítics són els líders de la societat civil, és la presidenta del parlament, són el vice-president i els consellers, que varen ser escollits democràticament i que ens representen. Si se’n vulneren els drets, també es vulneren els de tots els qui els vàrem votar.
I com que no reconec aquesta justícia i no accepto aquest judici, no vull que tornin a les presons espanyoles. Ni els ploro ni els reivindico, els vaig votar lliures i els vull lliures, amb les seves famílies i els seus amics i tornant a treballar, si ho decideixen, al servei de Catalunya.
Fins quan ens hem de ‘carregar de raons’?
Fins quan haurem de continuar posant llaços grocs?
Fins quan haurem de continuar interpretant el ‘Cant dels ocells’ o ‘L’estaca’, de totes les maneres imaginables?
Fins quan continuarem arrossegant aquesta angoixa?
Fins quan haurem de mostrar els cartells de ‘Llibertat’ davant presons, espanyoles?
Fins quan continuarem dedicant el nostre temps a aquestes mobilitzacions voluntaristes i abnegades mentre hi perdem part de la nostra vida, la salut i l’esperança?
Prou angoixa, prou llaços, prou concentracions, pou plorar, prou suplicar, prou queixes, prou paraules de record, prou cartes, prou homenatges, prou agraïments, prou discursos.
Em rebel·lo a sotmetre’m a una justícia que actua de mala fe. No vull ser còmplice d’un jutge impostor, mentider, desacreditat, d’una instrucció esbiaixada, que es vulnerin els drets de la defensa, que s’amagui documentació. No vull col·laborar amb un Tribunal Constitucional que accepta però que no tramita els recursos d’empara per a blocar l’apel·lació als tribunals europeus. No ho vull.
Amics de l’ANC, d’ÒC i de l’AMI, us demano que valoreu aquestes reflexions i que elaboreu una estratègia conjunta per a fer front a aquesta situació.
L’ANC ha preparat un pla estratègic. Comentar-lo podria ser una possibilitat de començar a actuar i recuperar el lideratge de l’independentisme.
No fa gaire la presidenta de l’ANC va dir que lluitar per la independència en aquests moments era més difícil perquè no teníem cap ‘pastanaga’. Es referia al fet que no hi ha una data, un objectiu concret, com varen ser el 9-N o l’1-O.
Benvolguda i benvolguts, jo us en proposo una, de ‘pastanaga’: rebel·lar-nos contra el judici i impedir el trasllat dels presos i preses a Madrid (sempre amb una resistència pacífica, és clar).
Resto pendent de les vostres decisions.
Ben cordialment,
Jordi Romeva Manadé
