Carta oberta al lladre que va entrar a casa del meu amic

No és que sigui gaire partidari de les cartes obertes, i menys encara si no tinc cap indici que el destinatari és lector de VilaWeb, però ho provarem, que amb aquestes coses no se sap mai i aquest diari cada dia té més lectors i de segur que no tots són sants ni tots barons. Benvolgut, doncs, o benvolguda, que els lladres certament no són sants però suposo que tampoc no són tots mascles. Fins i tot “benvolgudi”, si cal i ajuda a no discriminar entre les persones practicants d’aquest vell ofici.

Ja sé que t’esperes una carta irada i de denúncia per la teva intromissió a casa del meu amic Jep, per haver-ho deixat tot de cap per avall, per haver buidat caixes i calaixos i prestatges, per haver-ho tirat tot per terra sense delicadesa, per haver agafat sense permís una llauna de Coca-Cola de la nevera i haver-la deixat sobre la taula del menjador, mig plena. Quan algú no s’acaba el plat o la beguda a casa d’altri, ja es veu que alguna cosa no ha anat fina en l’educació.

Més enllà dels objectes sostrets, entre els quals sempre hi ha el collaret de casament de l’àvia o aquell rellotge que era un regal del pare abans de morir-se, tothom qui ha passat una experiència semblant coincideix a dir que una de les coses que fan més angúnia és aquesta violació de la intimitat, aquest saber que una persona estranya s’ha passejat per casa teva i ha fet allò que ha volgut. A banda de servir-se un refresc, es deu haver estirat al sofà per descansar? Deu haver mirat les fotografies familiars que hi ha escampades per terra? Deu haver cagat al vàter i, si ho ha fet, s’ha rentat les mans en acabat?

Una altra cosa en comú dels qui reben aquests visitants, en el cas dels habitants de Barcelona, és encolomar-ne la culpa a l’Ada Colau. En aquesta ciutat, tant li fa que sigui un contenidor tombat, un apunyalament de matinada, unes escales mecàniques espatllades o una estrebada a la bossa d’una iaia, la culpa sempre és de l’alcaldessa. Potser sí que la guàrdia urbana fa més via a retirar cotxes amb la grua que no a detenir malfactors, però tinc la sensació que el sistema judicial i la impunitat de facto hi tenen una mica més a veure.

Tornem al nostre lladre, idò, o lladressa. El meu amic estava enfadat, és clar, però tampoc no podia amagar una part d’agraïment, que també hi era. En primer lloc, estava content que no li haguessis esbotzat la porta i que fossis un lladre modern que ja va amb unes claus mestres que es veu que obren molts panys d’aquests d’avui dia que són antirobatori. També estava content que només estiguessis interessat en or i diners, que no vas trobar. Suposo que quan vas veure que la caixa forta que tenia a l’habitació era oberta i que a dins hi havia mitjons i calçotets ja vas veure que t’havies equivocat de casa. És una pena no haver vist la cara que hi feies. Gràcies per haver deixat intacta la seva col·lecció de tasses de cafè de porcellana, els discos de jazz i el llibre dedicat de Miquel Martí i Pol. Gràcies per no haver trinxat res.

El desgavell que vas causar el van aprofitar per llençar coses i fer endreça, que tots tenim ben apresa la lliçó aquesta que les crisis no són sinó oportunitats una mica lletges. En fi, que si no fos per això de la llauna de Coca-Cola oberta, si els haguessis deixat una targeta de visita gairebé et podrien recomanar a les seves amistats. No em digueu que no seria original? Si no teniu or ni diners, però sí la casa desendreçada, us podem recomanar la Marie Kondo, però de fet és molt millor un lladre que va venir l’altre dia i va ser oli en un llum.