Carta de Junqueras a la militància: ‘Persistiu, perquè si ho fem, guanyarem!’

Poc després de fer-se pública la sentència contra el procés, el president d’ERC, Oriol Junqueras, condemnat a tretze anys de presó per sedició i malversació, ha fet pública una carta a la militància.

‘Avui la democràcia a l’Estat espanyol ha fet fallida i els seus poders exerceixen la venjança perquè no entenen de justícia, de política ni de processos democràtics’, afirma. I afegeix: ‘no hi ha una altra opció que construir un nou estat per fugir d’aquest que persegueix demòcrates, prohibeix votar i protestar i empresona per idees polítiques.’ ‘Oblidem-nos de venjances, omplim-nos d’esperança en aquestes hores difícils i convertim la injustícia en energia, en coratge i en força democràtica’, continua.

Junqueras acaba dient: Davant d’aquells a qui només els mou la voluntat de fer mal, els diem que avui no acaba res, ni venceu ni convenceu. Només us mou la venjança, us encega l’orgull ferit. Tornarem i tornarem més forts. Som la generació que hem nascut per guanyar. Som la llavor de totes les victòries. No en tingueu cap dubte, tornarem i guanyarem. Persistiu, catalans, persistiu, perquè si ho fem, guanyarem!’.

Llegiu a continuació la carta sencera:

Amics i amigues,

Avui han volgut acabar amb nosaltres, amb tota una generació de catalans que lluita per aconseguir la llibertat. Amb aquesta sentència, volen destrossar vides, escapçar partits i lideratges, aturar i acabar amb un moviment polític i democràtic i silenciar a tot un poble que es vol expressar a les urnes. Avui la democràcia a l’Estat espanyol ha fet fallida i els seus poders exerceixen la venjança perquè no entenen de justícia, de política ni de processos democràtics. Demostren un cop més que la unidad del Reino de España està per sobre de qualsevol cosa, fins i tot, de la reputació internacional i, probablement, de la supervivència del seu propi estat.

Però sobretot ens demostren una cosa, els catalans no tenim alternativa, no hi ha una altra opció que construir un nou estat per fugir d’aquest que persegueix demòcrates, prohibeix votar i protestar i empresona per idees polítiques. La independència esdevé avui encara més que mai una necessitat per poder viure en una societat més lliure, més justa i més democràtica. Jo no vull que els meus fills creixin en aquest estat corrupte, insensible i demofòbic i us ben juro que no descansaré fins a aconseguir-ho.

Quants cops no hem dit que la presó, per dura i injusta que sigui, és només una etapa més en el camí per assolir la llibertat, una etapa per plantar-hi la llavor que ha de marcar l’esdevenir posterior?

En diverses ocasions havíem expressat que no havíem tingut una instrucció justa, que no tindríem un judici just i que l’Estat s’acarnissaria. Dos anys de presó preventiva eren el preludi d’aquesta sentència, una sentència que no fa més que refermar-me en les meves conviccions democràtiques i republicanes.

En la llarga nit del franquisme, els republicans vam patir un oprobi com no havíem conegut des del 1714. Morts, empresonats i exiliats a centenars de milers. Els nostres avis, i sobretot les nostres àvies, van viure per a que nosaltres poguéssim viure. Ens volien esborrar de la faç de la terra, no hi havia esperança. M’ho heu sentit a explicar moltes vegades.

Ara, precisament un octubre com ara, però de fa 79 anys, van afusellar el President Companys. Era l’albada del 15 d’Octubre de 1940. El van anar a buscar al calabós del Castell de Montjuïc, on feia només uns minuts havia acabat el seu testament vital, que finalitzava amb un “Per Catalunya”.

Mentre el conduïen, emmanillat, cap al fossar on seria afusellat, el President observava la ciutat de Barcelona, anorreada, ocupada per l’Exèrcit franquista que quan havia entrat a Catalunya havia deixat de ser l’Exèrcit Nacional per autoanomenar-se Exèrcit d’Ocupació. Significatiu matís.

Tant és així que quan el general colpista Queipo de Llano radiava des de Sevilla la guerra, havia dit: ‘Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar’.

El franquisme havia ocupat Catalunya per fer mal, per castigar a la seva població, per acabar amb els anhels de llibertat i justícia, per esborrar la República. La pregunta és ‘quina esperança hi havia?’. La resposta és extremadament cruel: ‘No n’hi havia’. Però una generació de catalans i sobretot catalanes van viure perquè nosaltres poguéssim viure. Van viure, com havia escrit Salvador Espriu, per salvar-nos els mots, per recuperar el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra, per mantenir-nos per sempre més fidels al servei d’aquest poble.

Avui volen tornar a acabar amb una generació sencera de catalans i catalanes disposats a decidir el futur del seu país, decidits a lluitar per guanyar la llibertat definitiva. I no podran. Si les nostres àvies se’n van sortir, en condicions immensament més difícils, nosaltres també ho farem. Oblidem-nos de venjances, omplim-nos d’esperança en aquestes hores difícils i convertim la injustícia en energia, en coratge i en força democràtica.

Davant d’aquells a qui només els mou la voluntat de fer mal, els diem que avui no acaba res, ni venceu ni convenceu. Només us mou la venjança, us encega l’orgull ferit. Tornarem i tornarem més forts. Som la generació que hem nascut per guanyar. Som la llavor de totes les victòries. No en tingueu cap dubte, tornarem i guanyarem.

Persistiu, catalans, persistiu, perquè si ho fem, guanyarem!

Visca Catalunya! Visca la República catalana!