29.10.2018 - 01:50
Estimada Carme,
Aquest matí estaves tan maca que quan t’hem vist aparèixer darrere el vidre del locutori la meva dona i jo ens hem posat a aplaudir. No només els teus ulls desprenien llum. Tota tu resplendies. Ha estat una mena d’entrada triomfal que, en el nostre nerviosisme, ens ha fet picar de mans i xisclar d’alegria com dos nens del Súper-3.
Anaves tan elegant, tan ben pentinada. Com si t’haguessis vestit per rebre’ns, com faria una senyora de casa. De fet, en només quaranta-cinc minuts han sorgit diversos tocs com de visita de cortesia a l’hora del te: ‘Però seieu, seieu’, ens dius per l’auricular telefònic, com si fóssim al menjador de casa teva. Tot ben surrealista perquè som ben lluny de casa teva, som al centre penitenciari del Mas d’Enric, al Catllar, mòdul 4, el de dones.
Jo patia per si no sabíem què dir-nos, però tu has trencat el gel amb mestria en dos segons. ‘Que morenos que esteu’, i en veure’m a mi amb la samarreta ‘Free Forcadell’ i amb un somriure murri: ‘Vas ben guarnit, eh?’ Ha estat bona idea venir amb la Reyes perquè de seguida us heu posat a parlar de coneguts comuns de Sabadell, que si la guarderia del teu nét, que si la monitora del Club de Natació, que si les noies del K’pritxos, que si el fotògraf Lluís Brunet que al parlament es pensen que té un germà bessó de tan omnipresent com sembla. Converses de dones a la perruqueria i jo allà al mig palplantat, movent el cap de l’una a l’altra, mirant-vos totes dues, escoltant-vos i rient per dins de tan kafkiana com em sembla la situació.
Ja ho veus, una dona empresonada víctima de la conxorxa del feixisme espanyolista més cruel i ranci, que s’enfronta a no se sap quants anys de presó i que només pot abraçar la seva família dues vegades el mes, doncs aquí fent broma de quin personal shopper la vestirà en els judicis de Madrid del mes de gener. Ara ja ho saps, seran televisats al cent per cent i donar bona imatge serà important.
Et prepares a fons el judici, a consciència, com a tu t’agrada fer les coses. No te’n saps avenir, de la crueltat de la fiscalia i l’acusació. En la lectura dels 55.000 folis de la causa que omplen la teva cel·la –per ara només has començat a llegir les declaracions– descobreixes les trampes que amaguen tantes preguntes. Has descobert que et mutilen un piulet que vas fer el 3 d’octubre de 2017. Hi deies alguna cosa així com ‘orgullosa d’un poble que surt al carrer per reclamar els seus drets de manera pacífica’. Et retallen ‘de manera pacífica’ perquè sembli incitació al desordre públic. El joc brut ho empastifa tot, però tu no et rendeixes, donaràs tota la guerra legal i més.
Això sí, no permets que els advocats diguin que el temps juga a favor teu. Tu vols sortir d’aquí com més aviat millor i perdre temps a tu no et fa gens de gràcia. Et sap greu haver-li dit a la teva mare que aquest Nadal menjaríeu juntes els torrons. Ara ja veus que no podrà ser. Has triat la presó del Catllar perquè és la més propera a Xerta, on viu ella als seus lúcids noranta anys. No la vols sotmetre a viatges llargs, ni tan sols la deixes visitar-te en locutori perquè no la incomodi aquest vidre tan humiliant que ens separa ara mateix. Amb ella només vis-a-vis, que són un pèl més confortables.
Ara confies a sortir i veure-la a Xerta, potser, cap al juny-juliol. Calcules que el judici serà de gener a març, que la sentència es farà esperar per a després de les eleccions municipals (26 de maig), que us condemnaran a tots amb tota seguretat, i llavors s’ha de tenir sort. Si tot això passa, potser et podràs banyar aquest agost a ‘la platja’ de Xerta, prop de l’assut de l’Ebre on els xertolins van escriure ‘CARME’ amb lletres gegants. Però tot és tan lluny. El futur és tan incert. Només vull ser capaç de sortir d’aquí sense cap odi, dius, sense la més mínima rancúnia. I això t’honora i dóna fe de la teva qualitat humana.
És just el que va aconseguir Nelson Mandela després de 29 anys a la garjola. Sortir-ne sense odi i comprenent l’enemic. Precisament de Madiba t’he portat el llibre Cartes des de la presó. Amb un punt de llibre dins que és una foto de dos pilars dels Saballuts, davant el campanar de Sant Fèlix, amb els dos enxanetes desplegant pancarta ‘Free Forcadell’. Malauradament no veuràs cap dels dos obsequis, perquè els funcionaris no estan autoritzats a fer-te’ls arribar. La normativa interna és estricta i es compleix amb rigor.
Em dónes permís per a parlar de política. T’explico l’acte d’ahir a la plaça de Sant Roc en homenatge teu i dels Jordis, en què es va sol·licitar la Medalla de la Ciutat per a vosaltres. I llegeixo en la teva expressió un xic d’alegria.
Privilegis? T’escandalitzes quan et faig saber l’acusació del PP sobre els presos catalans. ‘Només desitjo a Pablo Casado que vingui una setmana a aquesta presó, que estigui setze hores el dia tancat a la cel·la, que intenti dormir i menjar el dinar de col·legi que ens donen (el que no ens agrada ens ho canviem al plat amb les internes, jo et dono patata tu em dónes llegums). Només una setmana aquí, comprant com jo fruits secs i xocolata a l’economat per ingerir una mica de proteïna. I ja veurà ell quins privilegis tenim. Ni un!’
Què podem fer per tu Carme? Res, ja ho feu. ‘Rebre cartes és el que més m’agrada.’ En rebo un centenar cada dia i les llegeixo totes. El que no puc fer, malauradament, és respondre-les totes.
Encara em queda alguna cosa de periodista i no puc resistir la temptació de demanar-te l’opinió sobre la desobediència com a estratègia. Reflexiones, d’entrada dius que els presos i exiliats sou el càstig exemplar que ha d’intimidar la resta. Dedueixo de la teva resposta que assumeixes el càstig injust com un sacrifici que donarà els seus fruits en el futur i que la desobediència no és en el teu horitzó. Entenc que ni te la planteges. Això descarta preguntes que duia escrites al paper que amago a la butxaca i he memoritzat, sobre la divisió PDECat-ERC, la tria exili-presó i altres.
Sempre m’ha fet una mica de ràbia que tots els visitadors de presos polítics sortissin dient ‘està fort, té una gran presència d’ànim, es veu força valent i coratjós’. Tanta fortalesa m’escamava. I he de confessar-te, Carme, que avui he anat a la presó amb la idea d’atrapar-te fent el cor fort, de detectar una falsa valentia, un petit gest de desànim, angoixa o descoratjament. No l’he trobat ni en la més petita lluïssor de la teva mirada, ni en un inapreciable rictus als teus llavis. No fas el cor fort perquè no ho necessites. Has decidit d’aguantar el xàfec i el que calgui, saps que t’has d’integrar a la disciplina penitenciària i t’hi has abocat de cap sense escrúpols.
Saps quin ha estat el moment clau en aquest sentit? Quan ens has dit que el teu nét Jan, de catorze mesos, plora quan l’agafes a braços en el vis-a-vis. És clar, dius, no em coneix. Era el moment de posar-nos tristos i deixar anar la primera llagrimeta. No ho hem fet perquè el teu to de veu no ens hi abocava. El teu ‘és clar, no em coneix’ no ha sonat dramàtic, sinó un simple fenomen causa-efecte de pura lògica. I aquesta clarividència, una lucidesa pragmàtica que vés a saber si ve de la teva mare, és la que t’aguanta no forta, sinó fortíssima.
Tot i que no dubto que tinguis els teus moments de desànim, si més no com tots nosaltres. Per això jo et volia insistir en el tema de la meditació que ja t’he insinuat per carta tantes vegades i al qual no t’agafes mai. Avui ho he entès. Dilluns fas spinning, dimarts bàdminton, dimecres ioga, dijous i divendres altres pràctiques esportives que no recordo i els caps de setmana crossfit. M’ho poses tan bé que aprofito l’avinentesa, trec el tema i respons: ‘Sí, a classe de ioga fem una mica de meditació.’ I en parlem obertament. Per mi la meditació és la vacuna més efectiva contra l’angoixa, però tu no en vols ni sentir parlar, reconeixes que a altres els va bé, com a Jordi Cuixart. Però tu, dius, si medites penses en les coses boniques de la vida que has deixat enrere, aquell petó, aquell viatge amb les amigues, aquell dia a la platja… I això no ho pots sofrir. Si això és meditar, fora la meditació. No, no, em dius, a mi no em prova la meditació. A més, sóc l’única del mòdul que no li calen pastilles per a dormir. Continuo pensant que no la coneixes prou, però en veient la teva contundència, em retiro. Entesos, entesos, doncs no en parlem més.
Et demanem per aquestes polseres de roba senzilles i una mica esfilagarsades que t’envolten el canell. Me les regalen les companyes de mòdul, dius amb orgull. Em diuen ‘com que el groc és el teu color…’ i em porten coses grogues.
Que bé que l’obligada relació amb dones d’extractes socials tan durs sigui tan bona. Dius que totes et respecten molt, que les ajudes a redactar textos o a omplir instàncies. Que algunes t’expliquen amb naturalitat un atracament que van fer una nit de Nadal amb ganivet al coll de la víctima. Que una altra de quaranta anys en fa vint-i-dos que entra i surt de la presó. Aquestes són ara les teves amigues. La direcció del centre et va demanar si et feien por i tu vas respondre que no, gens de por, que algunes més aviat et feien patir perquè no veies cap sortida humana ni digna a la seva vida. ‘Les drogues fan molt de mal’, penses en veu alta, arrufant el nas. A vegades, ens dius, al vespre, quan ja estem totes tancades cadascuna a la seva cel·la, em criden ‘Carme, Carme! Mira, que surts a la tele! Abans estaves més grassoneta, eh?’, i esbosses un somriure trist.
Ara, el respecte de les internes no és gratis ni te l’han regalat perquè ets una famosa que surt a la tele. Te l’has guanyat a pols. He desfermat aquí dins una lluita feminista radical, dius amb somriure sorneguer i amb força orgull. I ho expliques: això és una presó pensada per a homes i ho hem de canviar. Només som trenta dones contra set-cents homes, però ara la minoria femenina parla alt i clar.
Sembla que la direcció del centre ara és més sensible a aquests temes. Lluites perquè les petites feines que us arriben d’empreses externes s’assignin a dones, especialment les més ben remunerades, que fins ara semblaven exclusives per a homes. I negocies de convertir un terrari en un petit hort de cultiu. I pintar un mural en una paret del pati. ‘He de fer aquestes coses –dius–, si puc ajudar he de fer-ho. He d’integrar-me a aquests murs, a aquesta disciplina, a aquesta vida. Ho he de fer.’ I endevino que, sense verbalitzar-ho, afegeixes en el teu interior: ‘Per sentir-me útil.’
Ens ve a buscar un funcionari. S’ha acabat el temps, però tu encara l’estires una mica i em demanes: ‘Te’n recordes quan vas venir a casa? Em vas fer una entrevista per al Diari de Sabadell, em vas fer fotos amb la senyera per dins de casa i vam parlar dels papers de Salamanca. Jo llavors estava a la Comissió de la Dignitat i venia de Salamanca de fer campanya a l’arxiu mateix.’ I tant que ho recordo, li responc, els tenies ben posats. Ja llavors em va impressionar la teva valentia i fortalesa. ‘Allò era el 2002, fa setze anys –dius colpejant-te el front amb el palmell–, si n’ha passat de temps!’
Doncs mira, Carme, just avui (17 d’octubre), gràcies al fet que tu vas obrir el camí fa setze anys a Salamanca, el ministre de Cultura, José Guirao, i la consellera de Cultura de la Generalitat, Laura Borràs, s’han posat d’acord ‘en tot’, diuen, i especialment a tornar a Catalunya els arxius de Salamanca que encara hi ha pendents. Si en fa, de temps, que lluites. Ets infatigable. Més que una política, et veig com una lluitadora, una idealista, una dona que vol fer un món millor i sap que ha de treballar per aconseguir-ho. Tu escoltes amb atenció cada qualificatiu, el passes pel sedàs de la teva intel·ligència sense complexos, fas una pausa i confirmes seriosa… Sí, és això.
La Reyes i jo tornem a recórrer el camí invers de portes corredisses que s’obren i tanquen, sota l’atenta mirada de càmeres. És una presó moderna, gens tètrica, d’arquitectura lluminosa. Recollim mòbils i tot allò que havíem deixat a la taquilla, ens tornen el DNI, sortim a l’aparcament i… buf!, respirem alleugerits. No ha estat tan dur, diem. Ella ens ho ha fet molt fàcil. Però aquesta sensació és només un miratge, una falsa primera impressió, encara no sabem que pensarem en la Carme de manera recurrent repetitiva, amb mala consciència i amb aquell nus a l’estómac les hores vinents, els dies vinents, qui sap si setmanes, mesos o anys.
Massa injustícia, massa vergonya.
Tot plegat és massa repugnant.
Quines ganes de pintar tota la ciutat de llaços grocs gegants!
Sabadell, 17 d’octubre de 2018
