30.06.2018 - 11:06
|
Actualització: 30.06.2018 - 19:49
La conferència nacional d’Esquerra Republicana, amb mil dos-cents militants, amics i simpatitzants inscrits, ha començat amb un record per als presos polítics i els exiliats, quan els assistents s’han aixecat i, dempeus, han cridat ‘llibertat presos polítics’. Llavors, el diputat al congrés espanyol Gabriel Rufián ha llegit una carta del president d’ERC, Oriol Junqueras, empresonat a Estremera des del 2 de novembre.
‘Les estridències, les proclames brandades i buides, els discursos nacionalistes excloents, són el camí més ràpid per a tornar a ser una minoria sorollosa, per a tornar a l’autonomisme’, ha advertit. Junqueras ha afirmat que el juliol ERC ‘es va haver de carregar a l’esquena’ la feina i la responsabilitat de ‘salvar’ el referèndum del primer d’octubre. ‘Persevereu perquè jo ho faré i és en la constància del nostre esforç sostingut que reposa la victòria’, ha conclòs.
‘Ens arriben debats nominalistes que no em deixen de sorprendre. L’únic debat que ens hauria d’interessar de debò és com ho hem de fer per a construir una força imbatible que pugui doblegar la formidable aliança conservadora que no vol que els catalans decidim el nostre futur. Com més siguem, més fàcil serà que els nostres somnis es facin realitat i més comprensió trobarem en l’escenari internacional’, diu Junqueras. ‘Cap partit, cap, no ha donat tant per a arribar fins aquí, per la llibertat. I cap no n’ha pagat un preu tan alt’, ha reivindicat.
Llegiu a continuació la carta d’Oriol Junqueras:
«A la Presó d’Estremera, hi fa fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. El que ens envolta, per lluny que estigui, per murs de formigó que hi hagi, arriba a les nostres cel·les i amara aquests escassos metres quadrats on passem 16 hores al dia. L’estima, l’amor de tants i tants, els milers de cartes entranyables que ens tenen entretinguts, l’escalf de tants companys, amics o senzillament de ciutadans anònims ens permeten viure connectats amb el batec del país. També ens arriben algunes espurnes irades, poques, que procurem relativitzar i fins i tot entendre malgrat les circumstàncies.
Els encesos debats sobre el camí a seguir prenen un altre sentit quan davant tens una porta de ferro i reixes. Esquerra Republicana té avui el seu president a la presó, la seva secretària general a l’exili i una munió de companys i companyes, de dirigents del partit, processats o empresonats, amb gravíssimes acusacions que sumen centenars d’anys de presó. Centenars! Cap partit, cap, ha donat tant per arribar fins aquí, per la llibertat. I cap n’està pagant un preu tan alt. Cap.
I tot i així hem hagut d’aguantar infàmies i acusacions de tota mena, des de covardia (malgrat donar la cara sempre) a pactes secrets amb el PP. I paradoxalment, els primers a dir que no dubtaríem a fer fora del govern espanyol a aquells responsables d’ordenar pegar la gent l’1 d’octubre –mentre altres especulaven un altre cop– hem estat nosaltres. Companyes i companys d’Esquerra Republicana, sentiu-vos orgullosos de tots i cadascun dels somriures de dignitat que ha protagonitzat aquest país perquè no és que sense Esquerra Republicana no hauria estat possible. És que ha estat possible per l’impuls decidit de la gent d’ERC. També pel de molts altres companys, també. I nosaltres, els primers.
Ens arriben debats nominalistes que no em deixen de sorprendre. L’únic debat que ens hauria d’interessar de debò és com ho fem per construir una força imbatible que pugui doblegar la formidable aliança conservadora que no vol que els catalans decidim el nostre futur. Com més siguem més fàcil serà que els nostres somnis es facin realitat i més comprensió trobarem en l’escenari internacional. I com menys siguem més fàcil serà impedir que puguem construir un país en pau i en llibertat. Així és que a treballar, tothom, amb eficàcia, menys soroll i més eficiència si el que de debò volem és la República Catalana. I a fe de Déu que nosaltres la volem!
Les estridències, les proclames brandades i buides, els discursos nacionalistes excloents són el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa, per tornar a l’autonomisme. La gent d’ERC sabem d’on venim. Hi érem quan només sumàvem una minoria al Parlament de Catalunya i mai no ens vam rendir. Hem seguit treballant i sumant. I ho seguim fent, cada dia, perquè de fet som els únics que hem sumat nous actors polítics i socials al projecte, picant pedra sempre, sovint en solitari. Nosaltres no som els de la fe dels conversos, som els que sabem que només s’avança quan es treballa per avançar, quan s’és efectiu i no efectista.
Venim de molt lluny, de treballar als nostres barris, de defensar les nostres escoles, de voler un futur just i digne per a tots i sent molt conscients que la victòria ho serà de tots o no serà de ningú. I ho hem fet amb honradesa, amb les mans netes, 87 anys d’història ens avalen. Som un sol poble, no ho oblideu mai. Contra els discursos identitaris o aquells que voldrien fraccionar en dos la societat catalana us dic que tant és on hàgim nascut o quina llengua parlem, el que ens agermana és el projecte d’un futur en comú, és la voluntat de viure i conviure. I de la capacitat que tinguem de seduir la nostra societat, d’estimar tota la seva gent, n’obtindrem el resultat que hem de posar al servei del bé comú. Som la llavor de totes les victòries. Hem sembrat i hem de seguir sembrant, sense descans. Som la gent d’ERC, som els que mai ens cansem, els que sempre hi som, quan el vent és a favor i també quan bufa en contra.
Som els que parlem amb tothom perquè som els que hi volem sumar tothom. Perquè només sumant ens en sortirem. Som humils i tenim molt a aprendre. Però us ho dic clar i alt: cap lliçó de dignitat i patriotisme, cap. Esquerra Republicana es va haver de carregar tota la feina i responsabilitat a l’esquena al juliol per salvar l’1 d’octubre, ERC ha hagut de fer una campanya amb el seu cap de llista a la presó, l’únic cap de llista privat de fer campanya. Esquerra ha allargat la mà als companys que dubtaven davant l’adversitat i els ha ajudat a seguir endavant quan s’han trobat sols. ERC ha treballat per recuperar el govern des del primer dia i no ha dubtat un instant a fer caure el govern espanyol responsable de tota la repressió i malifetes, el 17 d’agost, el 20 de setembre o l’1 d’octubre.
I també hem estat nosaltres els que un cop més hem assumit la responsabilitat de gestionar el país, d’optimitzar uns recursos sempre escassos, de posar grans ciutats metropolitanes al servei de la justícia i la llibertat, de teixir aliances i complicitats allí on és més difícil. Estiguem-ne orgullosos! Molt. I que aquest sigui un estímul per seguir treballant fins aconseguir la llibertat, la justícia social i la fraternitat. Ningú no ha donat tant i ningú no n’està pagant un preu tan alt.
Vull una ERC forta i cohesionada, treballadora, de gent honrada i humil. Vull una ERC capaç d’interlocutar amb totes les formacions democràtiques, d’establir ponts i un diàleg sencer. Vull una ERC que no es deixi atrapar en el frontisme que ens fa petits i que divideix el país. Hem arribat més lluny que mai. I ara el que ens toca és treballar, cada dia, per fer el cim, un cim al que hem d’aconseguir portar una majoria política i social.
Visca Esquerra Republicana de Catalunya!
Visca la llibertat!
Visca la justícia!
I visca la fraternitat!
Persevereu perquè jo ho faré i és en la constància del nostre esforç sostingut en què reposa la victòria. El millor foc no és una flamarada i tampoc el que s’encén ràpidament. És el del caliu, el que agermana. Talment com la paciència pot ser un arbre d’arrel amarga però de fruits molt molt molt dolços.
Una immensa abraçada a totes i tots!
Us estimo»
