23.06.2018 - 22:00
Benvolgut Quim:
Abans de res, vull dir-te que el teu empresonament és l’acte de major injustícia que em podia pensar que mai veuria aplicat per uns òrgans de justícia d’una democràcia pretesament moderna i avançada. Ens hem conegut força i conec prou de prop la teva tasca al capdavant de la conselleria per a saber que no té sentit que siguis on ets. Ni una sola nit. Ni que ho acabi dictaminant mai un jutge. Però encara menys de manera preventiva i per a evitar no sé què.
Sóc del tot conscient que l’expressió anterior aporta poc valor, i menys a tu, que ho tens més clar que ningú. Però és un testimoniatge que vull posar davant de tot perquè et conec i perquè sé que aquest càstig només pot respondre a decisions preses fora de l’àmbit de la justícia entesa com un valor, una voluntat i unes accions que persegueixen l’objectivitat i la cerca del punt mitjà, de balanç, d’equilibri de qualsevol situació jutjable. I en el teu cas, no hi ha hagut aquesta cerca, només s’ha utilitzat la desproporció i la ràbia del qui se sap més fort. Fort, sí; però just, no.
Abans, fins i tot, que acceptessis l’entrada a la conselleria de la Generalitat, sovint et posava com a exemple de polític excepcional. Per què? Perquè malgrat que feia molts anys que eres a la política, i els últims anys encapçalant el grup majoritari de l’Ajuntament de Barcelona, no perdies mai la capacitat d’escoltar els altres. No imposaves mai el teu criteri sense discutir prèviament, sense demanar el parer dels qui t’envoltaven i, sobretot, dels qui tu pensaves que en sabien més. Tant et feia que aquesta gent fos d’un altre partit o no saber a qui havien votat; per a tu, el seu criteri, tècnic o d’especialista o fins i tot polític, t’importava. Això et feia diferent.
Mai no he format part de cap partit, però sempre he estat al voltant de la política perquè professionalment he tingut la sort de poder treballar per unes empreses que gestionen els serveis de les persones, els serveis públics. Ens vam conèixer el juny del 2011, quan l’amic i nou gerent municipal de Barcelona ens va presentar. I sempre em vas semblar un polític especial. Posaves la gent per davant de qualsevol altra cosa, i volies començar des del principi, per entendre les diferents visions que poguessin haver-hi.
Aquesta posició humil et permetia de manar i dirigir des de la comprensió, la fusió d’idees i la competència de tots per trobar la millor opció, la millor idea en cada cas. Unes idees que a vegades eren pròpies, i a vegades les converties en pròpies però t’havien vingut de fora, dels teus col·laboradors i companys a qui no dubtaves a preguntar. ‘Tou’, et deien uns. Savi, dèiem els qui treballàvem més a prop i apreciàvem aquest caràcter obert, però decidit al final.
Per això vas ser el millor president de TMB des del batlle Clos, a parer meu. Perquè preguntaves, perquè t’esforçaves a entendre una companyia amb gairebé set mil treballadors i que cada dia movia dos milions de barcelonins. No volies només inaugurar la compra de busos o nous quilòmetres de metro. Volies saber què volia dir ser motorista del metro o conductor del bus. Volies saber per què li costàvem 90 milions d’euros a les administracions i per què això es podia defensar com a necessari, perquè era eficient en termes econòmics i ecològic en termes de transport i de ciutat.
També et feia excepcional la bonhomia, la mirada cap a la gent. Sempre pensaves en el tercer, en el ciutadà, en qui patiria una determinada decisió o en gaudiria. Això hauria de ser prou normal en l’àmbit de la política. I potser ho és més que no pensem. Però per a tu era molt fàcil fer-ho i deixar veure que així ho pensaves i ho senties. Pensaves en la gent. Eres en política per millorar la comunitat, no l’individu. Creies en el bé comú, en la capacitat d’organitzar-nos com a comunitat, en la ciutat com a conjunt de persones. I per això et rebel·laves contra l’ús i sobretot l’abús de poder i de la manipulació fàcil d’aquells qui se saben forts, perquè anar contra el qui mana és una patent per a molts mitjans. No suportaves veure com quatre encaputxats et trinxaven un bus que cada dia portava mil persones a treballar i que a sobre deien que ho feien per la justícia social de tots. No et donava la gana d’acceptar com a normal que quatre individus decidissin per la força que aquell local o aquell pis ja era seu, encara que fos moda dir-ho. Però et rebel·laves sobretot perquè no volies que la força substituís la raó, l’intel·lecte i, sobretot, les persones. Ets home de diàleg i de paraula, i per això no suportaves la impunitat i la injustícia.
Potser aquests dos valors extraordinaris et feien poc tàctic. Poc polític, en el sentit d’intuir sobre quin tema era oportú parlar-ne i sobre quin era millor fugir i deixar-lo a algú altre. Per a tu, no hi havia tabú ni oportunitat purament política. No fugies mai. Encara que sabessis que no et portaria sinó problemes i ‘condemnes’ dels mitjans. Amb tu, hi podíem comptar sempre. Encara que fos en un tema ‘lleig’, com ara defensar la Guàrdia Urbana quan era una mena d’esport denigrar-la gratuïtament. Allà hi eres. Defensant-la encara que no fos gens ‘popular’. Aquells deu mil agents avui encara parlen de la teva valentia com a primer tinent de batlle enfrontant-se als qui els tractaven de criminals i en feien escarn públic per a documentals manipulats i altres mitjans.
Ens vàrem veure pocs dies després de l’atemptat a la Rambla. I només tenies bones paraules per a la gent de base que havia aconseguit la detenció en poques hores de tots els qui hi estaven implicats. I, sobretot, em deies que t’agradava veure com el cos dels Mossos havia estat al costat dels familiars, dels ferits, dels companys de les altres policies locals i estatals que havien treballat ben a prop per evitar una segona matança.
Saps que sóc lluny de casa. Pateixo per totes les coses que llegeixo i sento (i que encara puc veure per la televisió que aviat tancaran). Però, sobretot, tinc molta pena pel teu empresonament. Sé que ets fort de mena, i que la dona i les nenes et fan ser encara més fort. Però això no impedeix que sigui dolorós saber que ets allà, privat de llibertat i patint la humiliació que representa que uns jutges i fiscals et mirin amb el menyspreu del prepotent, del qui té la força i tot ho pot, del qui diu que ets un home violent i que et tanca perquè ho tornaràs a ser.
Tinc ganes de saber, ben aviat, que ets fora. Ho espero amb delit. Crec que has de proposar-te d’escriure tot el que has viscut aquests mesos, però també aquests últims anys. Fes-ho. La gent es mereix que algú com tu expliqui què ha passat de debò. Què t’han fet i per què t’ho han fet, sabent que és injust. Perquè saps que t’ho han fet malgrat saber que és injust, perquè et fan pagar allò que més mal i ràbia els fa: que hi hagi qui té criteri propi i no té por d’expressar-lo, amb la paraula i amb la raó. Fes-ho, Quim. Escriu-ho. Serenament. Que tot el món sàpiga (jo crec que molts ja ho saben) que no hi havia ni una sola ordre del màxim responsable de la seguretat del país que no cridés a l’ordre, al control, a la serenitat, a la via pacífica d’aquell referèndum de l’1-O.
Segurament no t’han arribat les dues cartes que t’havia escrit abans.
Em consta que contestes a tothom i amb rapidesa. I per això sé que no han arribat. Segur que no les he enviat pel canal bo… Espero que aquesta, sí.
Una abraçada molt forta, Quim!
Per allò que vulguis i necessitis!
Ignasi Armengol, ex-director de BSM i expert internacional en gestió de transport públic
