05.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.09.2018 - 23:00
Benvolgut Josep:
No estic segur que ho recordis, però aquests dies m’ha vingut al cap aquell programa que feien setmanalment a Catalunya Informació sobre el parlament. A més d’analitzar i d’exposar allò que passava a l’hemicicle i a les sales de comissions, d’explicar les lleis que s’hi aprovaven o les propostes que s’hi presentaven, incloïa una part més personal per a conèixer les diputades i diputats a partir d’una entrevista amb preguntes, algunes de punyents, sobre aspectes que anaven sovint més enllà de la política. Una de les que feien per acabar aquests petits reportatges era molt directa i et demanaven que diguessis quin era el teu diputat o diputada preferit, però que no fos del teu grup parlamentari. En aquell moment jo era president i tu eres diputat de l’oposició, una oposició dura, activa i difícil. Quan em van fer l’entrevista i m’ho van demanar, la meva resposta va ser ‘Josep Rull’. Per què ho vaig dir? Com ho vaig argumentar? Doncs en primer lloc perquè em semblaves un diputat brillant, que dominaves molt bé el tema de la teva competència, la política territorial, de la qual acabaries essent conseller. Recordo com a moments brillants del parlamentarisme català les teves discussions amb l’aleshores conseller Nadal. Sovint eren discussions dures, però amb un savoir faire en totes dues parts que feia pujar el nivell del debat. En segon lloc perquè eres dels diputats joves, tota una generació que es presentava com un relleu de futur més que interessant, cosa que ha estat en part malgrat les terribles circumstàncies que alguns heu viscut i que encara viviu. I finalment perquè eres independentista en un moment en què el teu partit encara no havia fet el pas, que posteriorment va fer al congrés de Reus, en què l’aposta per l’estat propi va quedar clara i palesa. Per a mi aquest era un símptoma evident que hi havia futur i que en cap cas no podíem perdre l’esperança. El temps ens ha donat la raó, tot i que, per descomptat, encara queda molta feina a fer.
Quan vau entrar a la presó, el país es va trasbalsar. Tot un seguit de persones honorables, de dits i de fets, empresonades de manera injusta, privades de llibertat, i tot per haver permès al poble d’expressar què volia per al seu futur. Quina barbaritat més gran, tot plegat.
Aquells primers dies de presó eren un calvari per a tots vosaltres, n’estic segur, i un calvari que encara dura, però també ho van ser, en un grau diferent, per a una ciutadania que no entenia què passava. Recordo perfectament una piulada teva que em va trencar el cor i en la qual parlaves dels teus fills. Vaig pensar que eres un tros de pare. La política, tan agraïda tan sovint, també és una professió duríssima, encara que no ho sembli. Un dels moments durs s’exemplifica amb els fills. Quantes estones de pare o de mare hem robat als nostres fills i filles en el seu aprenentatge vital? En circumstàncies normals fent de polític, confesso que moltes, i és d’aquelles coses que saben molt de greu, i que al llarg de la vida te’n penedeixes sovint. La conciliació de la vida familiar i laboral que tant prediquem, sens dubte que érem els primers de no aplicar-la. En les circumstàncies actuals, i sobretot pensant en qui teniu la canalla més petita, no sou pas vosaltres els culpables del ‘robatori de pare’ als vostres fills, els culpables són els qui us retenen a la presó de manera incomprensible i injusta.
Passem moments molt complexos com a país, molt difícils de gestionar i les adversitats amb què hem de conviure són moltes i sovint inesperades. Sembla que la mentida i la difamació s’han fet presents en la normalitat política, i aquest és un factor que ho distorsiona absolutament tot. Els qui tant parlen del trencament de la convivència a Catalunya són els qui més han fet perquè això passi, i malgrat tot, estic segur que no ho aconseguiran.
En tot cas també tinc clar que els qui ara sou privats de llibertat, que patiu en pròpia carn la repressió pel simple fet d’haver facilitat que la gent pogués triar lliurement el seu futur col·lectiu, teniu molt a dir en tot allò que passarà les setmanes i mesos vinents.
M’ha semblat especialment injust que algunes persones destacades del sobiranisme hagin dubtat de vosaltres i del sacrifici que vau fer i que feu. Estic segur que el judici que vindrà, sigui a final d’any com diuen o a tot estirar a principi del que ve, marcarà un abans i un després, un altre, en tot aquest procés.
Sabeu que davant de tanta injustícia, però també davant dels desafiaments que es presenten, som al vostre costat. Amb tota la convicció i segurs que una part del lideratge d’aquesta revolució pacífica, tranquil·la, constant, és vostra.
Josep, mai no hem militat al mateix partit i per tant hem estat adversaris polítics, però precisament per això volia escriure’t aquesta carta especialment a tu, més enllà de l’admiració que sento de la teva trajectòria i del reconeixement als sacrificis que feu, perquè avui tot això ja no hauria de ser només cosa de partits, tot i reconèixer-ne el paper, que per a mi és indispensable. No hi haurà independència sense el lideratge, encara que no exclusiu, dels partits, que per força hauran d’evolucionar. N’estic segur. I aquí confiem que ho sàpiguen fer de la millor manera possible.
El país ens reclama a tots plegats molta generositat i mirada llarga, i, ves per on, fins ara els més generosos de tots sou els qui heu sacrificat la vostra llibertat. La presó és un càstig duríssim, com també ho és l’exili, i per aquest motiu, i tal com vaig escriure en un article ja fa uns dies, us en devem una de molt, molt grossa.
Saps què? Enyoro aquells debats endreçats i rics, encara que fossin durs, que fèieu al parlament amb el conseller Nadal. Eren basats en el respecte a partir de la discrepància. És a dir, democràcia, simplement.
Una forta abraçada, que espero que ben aviat puguem fer-nos en plena llibertat.
Ernest Benach
President del Parlament de Catalunya 2003-2010
