17.06.2018 - 22:00
Estimada Marta,
He estat moltes nits i dies barrinant com començar aquesta carta, com començar una carta que mai hauria hagut d’escriure, una carta dirigida a la persona que ha cregut en la inclusió real de la diversitat catalana en l’àmbit polític, la persona responsable que jo ocupi avui un escó al Parlament de Catalunya. Què puc dir quan em considero, en part, culpable de la teva situació? Com ho puc dir? Quines paraules he d’utilitzar?
Marta, queda lluny aquella tarda d’hivern de fa més de quatre anys a Vic, quan ens vam veure per primera vegada, una tarda molt freda però ben plena de l’escalfor que transmetien totes aquelles persones que escoltaven amb atenció la meva intervenció. Marta, recordes com vaig intervenir amb duresa? Com estava dolguda amb tothom? Com reclamava un espai real de la diversitat cultural de Catalunya en totes les esferes de la societat, i en especial en la política? Tu em vas escoltar amb molta atenció i, quan vas cloure l’acte, et vas dirigir cap a mi davant de tot el públic, i em vas dir: ‘Najat, escoltant-te se m’ha posat la pell de gallina, i m’encantaria que el Parlament de Catalunya et tingués com a diputada’. Aquell dia va ser el començament de la nostra amistat, una amistat que va permetre que ens coneguéssim millor i que tinguéssim clar que compartíem moltes coses, i en especial la lluita per a esdevenir una societat cohesionada i la lluita incansable a favor de la justícia social. Una amistat que, a mi, m’ha permès de tenir l’honor de conèixer l’Oriol Junqueras, la Presidenta Forcadell, la Consellera Dolors Bassa, el Conseller Raül Romeva i la resta de companys, molts que encara hi són i molts més que han decidit que no haurien de continuar o als quals uns altres els ho han fet decidir.
Ja n’hi ha prou, de parlar del passat: parlem del present i del futur! Voldria explicar-te tantes coses, tantes coses que no en tindria prou amb una carta. Hauria d’escriure-te’n més d’un centenar, i estic segura que tampoc no en tindria prou.
La primera gran notícia és que avui el meu fill petit fa un mes, i que espero que ben aviat et puguem fer una visita per tal que el puguis conèixer com la resta dels meus fills. M’hauria agradat compartir amb tu aquests seus primers dies de vida, plens d’il·lusió, d’alegria i d’esperança. Però no ha pogut ser: algú va decidir que no hi fossis, ni tu, ni la Presidenta Forcadell ni cap dels altres companys i companyes que van viure amb mi el meu embaràs. Algú es va creure amb el dret d’allunyar-te de nosaltres. Però no va tenir en compte que, tot i estar lluny físicament, et tenim més present que mai, que treballem pensant en allò que hem après de tu i allò que representes, la lleialtat envers els teus principis: poques persones poden dir que ho són tant com tu. Coses com aquestes, Marta, ens permetran de no parar de lluitar fins que sigueu tots a casa, fet que estic segura que acabarem aconseguint, amb moltes dificultats, però que aconseguirem! No hem d’oblidar que la democràcia sempre guanya!
Marta, jo continuaré treballant a favor d’una societat cohesionada, com sempre he fet, per tal de continuar contribuint amb la nostra lluita comuna.
T’envio amor i esperança.
Una forta abraçada
