05.08.2016 - 02:00
Excel·lentíssim senyor ministre d’Interior,
J. Fernández Díaz
Em dirigeixo a vostè, com a ministre d’Interior d’Espanya, perquè sé que representa un país de dret, compromès a respectar la llei internacional i la dignitat de tothom, independentment del sexe, origen o religió. Em dic Mohamad Alshar i m’adreço a vostè perquè temo per la vida de la meva família. Sóc sirià, de la ciutat de Latakia, i tinc 22 anys. Sóc un refugiat sense refugi i amb aquesta carta vull demanar que se’ns permeti de fer una demanda d’asil a Espanya. Vaig arribar a Grècia amb la meva germana Fàtima Alshar, de 18 anys. Volem sol·licitar asil a Espanya perquè la meva germana s’enfronta amb un embaràs complicat, a causa de la mala alimentació al camp. Fa quatre mesos que som aquí en condicions infrahumanes, els metges temen per la seva salut i la del fill.
En aquesta situació de vulnerabilitat, com els vint-i-un casos més que esperen una resposta del govern espanyol, la meva última esperança és que aquesta carta arribi a les seves mans i que em concedeixin el dret de demanar asil, un dret bàsic en la Declaració Universal de Drets Humans.
Únicament demanem de recuperar una vida digna, construir un futur. M’agradaria continuar els meus estudis d’enginyeria a Espanya, perquè van ser truncats per la guerra. Parlem anglès, àrab i, des de fa uns quants mesos, al camp de refugiats aprenem espanyol amb tots els voluntaris espanyols.
Aquesta és la nostra història:
El 2011, quan va començar la guerra a Síria, ens vam veure obligats a abandonar la nostra ciutat natal, Latakia, per a fer el servei militar obligatori a l’exèrcit sirià. Vam aconseguir d’escapar-nos-en i ens vam instal·lar en un poble al nord-oest de la governació de Latakia, Kinsabba, que en aquest moment és controlada per l’Exèrcit de Síria Lliure. No vam tenir més opció que unir-nos als rebels. Quan va començar l’ofensiva del govern, les bombes i els míssils deixaven desenes de morts pels carrers. Era molt dur perquè la majoria de víctimes eren dones, ancians i nens.
Vam aguantar-hi quatre anys i mig, però quan Rússia va entrar en guerra, els bombardaments russos van arrasar la ciutat. Casa nostra, a Kinsabba, va ser destruïda i nosaltres, ferits. Per salvar la vida, ens vam veure obligats a fugir cap a Turquia. Els traficants ens van fer caminar durant més de sis hores en la foscor. Era perillós perquè les tropes turques disparaven tothom que provava de travessar la frontera. Finalment, vam arribar a la ciutat d’Izmir, des d’on els traficants ens van portar a Grècia en una barca inflable petita. Amb cinquanta persones més, vam haver de pagar mil euros per cap per emprendre un trajecte en una embarcació que amb prou feines flotava per l’excés de pes. Érem conscients del risc que corríem i vam ser a punt de tenir la mateixa sort dels milers de refugiats que sabíem que havien perdut la vida al mar. Teníem por, les onades eren enormes. Afortunadament, vam arribar a l’illa grega de Quios. Després de passar pel departament policíac, ens van portar a Atenes, des d’on vam ser traslladats al camp de refugiats de Ritsona.
Ara som aquí, estancats a Grècia, tractats com animals. Les condicions al camp són deplorables en tots els aspectes: menjar, aigua, lavabos, roba… És inhumà. Sembla un infern, la calor és insuportable i no ens permet de dormir… Però serà pitjor l’hivern i el fred. També és perillós, hi ha serps, escorpins i aranyes verinoses que entren al camp. Tampoc no hi ha servei mèdic a la nit.
Així és com vivim, o més ben dit, sobrevivim… Perquè això no és viure. Ma germana Fàtima i el seu fill no poden viure en aquestes condicions. No podem tornar a Latakia perquè la ciutat és controlada pel govern i nosaltres som fitxats com a traïdors.
Si us plau, permeteu-nos l’asil a Espanya.
A l’espera d’una resposta, rebi, honorable ministre, la nostra més atenta salutació.
Mohamad Alshaar,
Ritsona, Grècia, 27 juny del 2016
(Traduït de l’anglès per Sara Eberlé Martin, voluntària independent a Ritsona i Inofita)
