21.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 22.06.2018 - 09:58
(Començada el 2 de juny, acabada el dia 10.)
Estimat Toni:
Feia temps que et volia escriure i no m’atrevia. Vaig llegir la meravellosa carta de la Sílvia (Bel) en la qual t’expressava molt més del que jo avui et sabré dir, però s’ha d’aprendre i superar les vergonyes.
Aquest migdia, 2 de juny, he vist la presa de possessió del nou govern de la Generalitat i he començat a pensar en tu. Ja sospitava que, davant l’ordinador, que és com aquí on sóc he de mirar les notícies, em vindrien glopades d’emoció, fins i tot d’enyorança, però no que arribarien abans d’hora i pel cantó més impensat. Ha estat quan he vist la imatge que ara et contaré que he decidit d’escriure’t.
L’acte ha estat solemnial i reivindicatiu. El nou president, M.H. Sr. Quim Torra, ha tingut un gest exquisit i ha decidit de trencar el protocol. Normalment, en l’ordre d’entrada al saló de Sant Jordi, ja el coneixes, primer entren els consellers i es deixa per al final l’entrada cerimonial pel M.H.Sr. president del parlament i el M.H. Sr. president de la Generalitat. Avui, és possible que per primera vegada, no ha estat així. S’ha deixat aquest honor per als familiars dels presos i exiliats. En un moment en què hem d’utilitzar totes les eines, la de la creativitat simbòlica també és important. Però tampoc no és això, malgrat veure la teva mare tossudament present (li ve de lluny), que m’ha empès a escriure’t.
L’acte ha començat amb ‘El cant de la senyera’, la càmera anava ensenyant-nos les cares dels homes i dones de la coral, d’alguns consellers i conselleres i, tot d’una, ha buscat entre el públic. I ha estat quan, insospitadament, hem descobert a la segona fila d’autoritats en Pasqual Maragall, aquest home seductor del futur, que amb una energia espectacular dirigia amb el braç dret, el puny embravit i dient la lletra del seu avi. Tot d’una, per a molta gent, ha estat la seva energia que dirigia, a la coral i tothom que el volgués mirar, un ‘Cant de la senyera’ menys formal i més patriòtic.
I mira, m’he posat a plorar, què vols que hi faci, les bledes aguantem malament els embats emocionals. És quan m’he dit que t’ho havia d’explicar. El M.H. Sr., des del seu món ignot, de finestres que només es desclouen de tant en tant, recuperava quelcom essencial: unes paraules que té segellades en algun lloc on la desmemòria no pot entrar, i la màgia d’una música on la malaltia no hi té res a fer. Ara em podria perdre en disquisicions, però això, Toni, ho deixarem per parlar-ne a prop del mar, quan els núvols s’hagin esvaït i siguis lliure.
En veure aquestes imatges m’han revingut les vegades que tots dos, al parlament, miràvem de quedar per xerrar i tafanejar sobre les nostres vides. Quan miràvem els calendaris, semblàvem córrer una gimcana de dificultats. I moltes vegades, quan finalment trobàvem un forat en la teva agenda impossible, i ja ens aprestàvem a anotar-ho, saltaves i recordaves: ‘Ostres, no, aquest dia no puc, que he d’anar a tocar el piano a en Pasqual’. I quan ho he recordat, encara he plorat més. I gràcies a la magnífica idea de VilaWeb, que us puguem escriure públicament, m’agradaria explicar això sense demanar-te permís:
Que l’Honorable conseller Toni Comín, l’home que manegava més diners de tota la Generalitat, que tenia a les mans l’estructura gegantina que pren cura de la nostra Salut, sempre envoltat de tres o quatre persones que contínuament executaven les seves decisions, quasi sempre arribant tard (poso el quasi perquè som amics) a les reunions de tota mena i que a penes et deixaven ni viure, que anava tribulat perquè no podia abraçar ni el Sergi ni la seva Laia… Aquest conseller, enmig d’aquest desgavell vital per a poder tirar endavant la seva conselleria, es guardava l’estona que tenia lliure per anar a casa del vell amic malalt i tocar-li el piano, perquè cantés, recordés i s’estimulés per mitjà de la música.
Ah, Toni, després s’han succeït els parlaments dels vostres familiars (la teva germana t’ha llegit les paraules), el jurament dels consellers que us substitueixen per restituir-vos, un discurs del president, una tenora tocant una peça bellíssima de la Patum de Berga… Tot emotiu i amarat de dignitat, pel que és la nostra institució i pel que sou vosaltres. Fins que ha arribat el cant final del nostre himne, ‘Els segadors’. I mentre ens oferien les imatges de rigor, jo frisava, aviam si la càmera enfocava en Pasqual, amb l’esperança que tornés a cantar. I sí, quin prodigi simbòlic. De nou ha aparegut a la imatge el seu rostre, encara més pletòric, potser feliç de veure el seu germà prometre com a nou conseller. I no sols cantava, tornava a dirigir-nos a tots, amb el braç dret, com abans, amb el puny ferm, mentre amb el braç esquerre abraçava el M.H. Sr. president Montilla, de manera poc protocol·lària, però natural entre els humans quan canten junts. Deslliurat de les cadenes de la racionalitat i envolat pel patriotisme que li sobreviu.
I t’he imaginat, assegut al piano (per cert, la Laura la toques més de pressa que jo, i això m’engeloseix), tocant-li impromptus i cançons, amb el president assegut, segurament amb una mà a la galta, com si s’aguantés el cap, i amb la seva expressió múrria i tendra al mateix temps, obrint finestres amb les secretes claus de la música.
Volia explicar-ho en una carta pública perquè aquests dos anys de diputat m’han permès d’estar amb una gent d’aquesta estranya qualitat, com la teva, o la d’en Raül, o la Carme, o en Jordi de Parets, o en Josep de Terrassa, o en Quim, o la Dolors, o la Meritxell, o en Lluís, o la Clara, o l’Oriol, o en Carles, o en Josep, o l’Anna, o la Marta, i també fora del parlament, en Jordi de Santa Perpètua o en Jordi, que jo recordo a Llavià, sempre buscant la llibertat i la democràcia, en la pau més cívica imaginable. Un té ganes d’alçar-se i dir, cridar o renegar, què hi fan aquestes meravelloses persones a la presó. Dones i homes que, més enllà dels seus càrrecs i cotxes oficials, sabien que ho arriscaven tot des de la convicció, la lleialtat i el compromís, i tot plegat amarat de sensibilitat i humanisme.
Avui, en veure el M.H. Sr. president Pasqual Maragall dirigint corals multitudinàries de futur, he pensat que les teves hores robades no han estat debades, tenien i tenen més sentit que mai, el millor sentit.
T’estimo, Toni.
