28.10.2018 - 21:50
Jordi:
Com va? Com estàs? La primera cosa és preguntar-te per tu, pels teus, per la Txell i per l’Amat. Et penso cada dia. Us penso. A tu més que als altres i que ningú s’estranyi. La solidaritat és amb tots i totes, els de les presons i les de l’exili, però amb tu m’uneixen vivències, records, persones i, sobretot, aprenentatges a Òmnium i al carrer i això no és mai intranscendent. Com a mínim, a casa meva. Saps que t’estimo. Llegir-ho no et sorprendrà. Reiterar-ho mai no és sobrer.
Sovint t’imagino dins les múltiples parets de les presons d’aquest estat autoritari, trist, emprenyat i maldestre del qual fa anys que el poble català es distancia. Quan m’imagino aquesta escena injusta alhora que evocadora, et faig tal com ets: somrient, amb empenta i il·lusions, amb confiança i convenciment, segur, pensatiu i rebel. Inconformista i amb empatia, no tinc cap dubte que ets alegria dins els murs dels Lledoners. Una alegria que mescles amb la fermesa i la perseverança, valors que defineixen un poble com el nostre, oprimit per diversos estats i per un sistema econòmic injust del qual tu, malgrat l’ofici, mai no has estat defensor. La injustícia et fa ràbia, com a molts i moltes, i sempre has obert la mà a aquells que lluiten per reduir-la. I mira que tindries fàcil haver mirat cap a una altra banda. Però no, tu no en saps, de girar la mirada. Ets d’afrontar les coses que passen, de buscar preguntes i respostes incòmodes i de fer-nos pensar. No busques la comoditat sinó les arrels i l’honestedat, la serenor i la mirada llarga. Ets, doncs, dels bons. Dels qui tothom voldríem tenir al cotat.
Només cal que recordi quan ens vam conèixer a Òmnium, al carrer Diputació. Tu n’eres tresorer i vas reformar la casa de dalt a baix. Ni subvencions públiques ni velles lògiques. Ens vas convèncer que Òmnium tenia un potencial de creixement si n’actualitzàvem els valors fundacionals, teixíem un espai propi, confluent i que mantingués sempre les portes obertes al debat. Això sí, amb aquell ‘Llengua, cultura i país’, amb la immersió, la creació i difusió cultural i la República catalana a l’horitzó. Una proposta aglutinadora de la qual els fruits encara creixen. Sense aquest Òmnium difícilment hi hauria hagut un 9-N o un primer d’octubre. Sense tu, en Bosch o l’Abellà (per dir-ne només una petita part). I, per descomptat, sense la nostra estimada Muriel, amb qui vam compartir tantes estones, tu com a company de junta i d’altres com a treballadors incansables de la causa. Enyorem la Muriel, sí, sí que ho fem. És clar que ho fem. I amb l’enyor, la reivindiquem.
Però ara, encara que ben diferent, també t’enyoro a tu. Només et puc recordar i llegir. Això darrer ho faig amb les cartes que ens envies als socis i sòcies i allò que apareix als mitjans. Sempre ho faig atentament. Mostres valentia i convenciment. Dues claus per a afrontar el judici polític que té preparat l’estat per a vosaltres i, per tant, per a tots aquells republicans que no reconeixem el futur dins aquest estat fet de les cendres del franquisme. Llegir-te ens ajuda. Molt. Ara bé, voldríem escoltar-te. Mirar-te. Que ens miressis. Fixar el teu somriure. Reconèixer el teu galop. Conviure amb la teva força. Aprendre’n. I com que, si volem una cosa, sabem que cal lluitar-la fins a les últimes conseqüències, et volem dir que hi som i hi serem. Ens aixequem i ens aixecarem cada jorn amb la falç esmolada per desobeir injustícies i treballar per la vostra llibertat. Ho farem, i tant, i alhora treballem més que mai per tot allò que ens va unir l’1 i el 3 d’octubre en aquest país: un dret, l’autodeterminació; un mitjà, la desobediència civil no violenta; i un objectiu, la República catalana socialment justa i ecològicament viable. No ho dubtis, Jordi. Ni un sol instant de vida, aquella que et volen segrestar i tu, ferm com ets, no ho permets.
A Ciutat Princesa, Marina Garcés diu que la mirada al món que es va imposant és apocalíptica i que davant d’això sembla que només hi hagi dues sortides: ‘Lliurar-se al catastrofisme, que esborra l’horitzó, i el solucionisme que et limita al fet immediat.’ Tot plegat, diu Garcés, ens fa perdre el futur que ella situa en ‘el sentit d’allò inacabat que es rebel·la contra tot intent de clausura d’allò real’. I aquest carril entre el no hi ha res a fer i la gestió de les engrunes és el camí que compartim molts i que tu tan bé expresses des de les parets dels Lledoners. No a partir del culte a un mateix, ni de bon tros, sinó a partir de l’experiència i del convenciment col·lectiu que hem vingut a vèncer com a poble. Aquests són temps de lluita, sens dubte, però el present ens ha de servir també per pensar tot allò que està per fer. I aquí ens necessitem tots i totes per fer-ho. Per això, més enllà de dir-te que t’esperem, vull dir-te que et llegim i t’escoltem, que no aconseguiran mai silenciar-vos, i que les vostres paraules no se les endú el vent.
Gràcies, Jordi, per ser-hi. Gràcies per creure en l’honestedat i per militar contra la indiferència. Fins aviat.
Lluc Salellas i Vilar
