Carta als camells d’Occident

Fa deu anys, el cinc de gener del 2009, va aparèixer a VilaWeb La Carta als Camells de l’Orient. Avui, una dècada més tard, arriba la Carta als Camells d’Occident:

Ahir que fou nit de tres reis, només de veure’m, rigué de plaer. Feia fred, molt de fred, i li vaig escalfar la maneta, fent-li de guant. L’infant, abrigadet, s’enfilà fins al meu pit i, ran de cor, el vaig bressolar donant-li escalfor sota la nit estelada. Anit que fou nit de reis es va asseure a l’avantbraç, mirant-me’l de fit a fit. El seu dit, llarg com la cama, assenyalà l’estrella amb més vida i més llunyana de l’immens firmament. ‘Petit’, vaig dir, ‘avui no és nit de Reis, que és nit de Camells. Tu deixa que els altres adorin monarques i que esperin en va. Nosaltres rebrem els Camells, molt més de fiar’. Oblidem els tres reis, que s’han adormit, com diu la cançó.

Anit, que fou nit de camells, vam fer corrua. Victoriosos, pujàrem relliscant dalt de les dunes i el nostre pas s’enfilà sorra amunt, encalçant-hi els estels. Sorpresos, veiérem embadalits com trescaven camells avançant pels voltants. Al pic de la duna, allà on tu veus el desert, eixams de mons formiguejaven. Allà dins, hi buscàrem la fosca dels marges on rebufen camells tardaners, baixant per tresqueres. Aquí començàrem a anar bé, començàrem a arribar. Aquests són els bons, aquest és el lloc. Fora els tres reis i visca els camells geperuts. Aquesta era la nit, i aquesta era la carta, la carta als camells d’Occident:

«Estimats camells, amb l’ajuda de la seva germaneta, la Magalí, llanceu al riu l’Alexa, l’altaveu que espia totes les converses que tenim a casa, l’invent del diable que parla i t’ajuda a comprar. A son pare, li trenqueu si us plau la videocàmera del portàtil, sencera. Als cosins Marc i Guillem, els poseu aigua a les pantalles on passen tantes hores. Del Tete i la Irene, mireu-ne només les precioses fotografies en paper, mai res en digital. Podrien deixar rastre. A sa mare, li pirategeu l’Instagram. Al Xavi, l’Eulàlia, i la Mireia, els elimineu les galetes dels correus electrònics i al Biel i l’Aina els trenqueu el seguiment GPS dels telèfons mòbils i deixeu-los només la furgoneta. De l’àvia Núria, desactiveu-ne totes les alertes dels mitjans digitals amb l’ajut de l’Òscar. I a ell, el petit Liam Barnils Koenigsberg, porteu-li joguines de fusta i un curs de programació per a conèixer l’enemic. A son avi li hauria agradat. A la Xon i el Nitus (immensa excepció) els regaleu la preciosa cançó de ‘ El Camell de l’Orient’, dels Manel, però aquesta vegada en vinil i no en digital com fa deu anys.»

Anit, que fou nit de màgia, el clar de lluna ens guià fins a la planúria on campen, en plena llibertat, milers, desenes de milers de camells en comunió. Ens aturàrem a contemplar-los, admirats de l’espectacle. El viatge va pagar la pena. Satisfets, aclucàrem els ulls i allà, dins la taca amb vida, oírem el bramul d’una bèstia que ens sonava, d’una bèstia de trot familiar que s’acostà, amical. Era el nostre camell, que vingué coixejant, amb una cua de palla a la boca i les orelles caigudes. Era vell, el camell, i molt sàvia, la bèstia. Tan sàvia serà que arribarà amb les mans buides. Portà, la nit de reis, zero regals (excepte un vinil), i les gepes eren buides de presents. Els camells, a diferència dels tres reis, no duen regals, infantó.

El nostre camell, mandrós, obrí la boca per treure’n baf i discurs: ‘No porto regals, que la carta que heu escrita ja inclou els presents i les galetes. Sou vigilats constantment. Si en fa d’anys, que, de la neu, en anglès en diem Snowden.’ Vell conegut, el camell, va fer un discurs pensat només per als infants. Als adults els dóna per perduts: ‘Els grans van dir adeu a l’era dels Reis, on els regals eren simples paquets i ara sou tots a l’era dels peatges, on els regals són objectes que us espien. Dels portàtils a la roba, de l’Alexa als correus electrònics, tota és màgia d’espietes. Us vam fer ballar, de nit, a la vora de l’aigua. Il·lusos, fa deu anys, vau pensar que només restava, caigut com neu en pols, un capitalisme mal entès, de Corte Inglés i Loteria del Niño. La pura intempèrie, i cosa superada. Els antics regals que ocupen espai i costen diners es van transformar en objectes que ens espien, i que els infants hauran de superar.

Suposo que tenir fills deu ser això. Confiar que ells millorin el món que tu no vas millorar.