Carta a un amic d’Iniciativa

Benvolgut amic,

Ens vàrem conèixer fa molts anys. Concretament, a final del 1968 en plena lluita contra el franquisme. Junts vàrem militar a l’esquerra del ‘Partit’; i junts vàrem ingressar-hi –molt convençuts– l’any 1972 (si la memòria no em falla). Durant aquells anys alguns vàrem ser detinguts, torturats i empresonats. Arribada la democràcia i culminat el període constitucional, jo vaig decidir de deixar a banda les lluites intestines (que saps molt bé que m’incomodaven) i continuar preocupant-me per la política des de fora. Tu, en canvi, no vas deixar la militància i l’has seguida, fins ara, amb Iniciativa.

T’he admirat sempre per la teva tenacitat, pel coratge, per la capacitat d’anàlisi, per la manera amb què sempre vas saber interpretar els moviments socials i les seves aspiracions i pel compromís permanent pels valors de l’esquerra (que no són sinó els de la gent socialment més necessitada). I, a banda que militessis en un partit i jo no, hem coincidit en la majoria d’ocasions (per no dir sempre) en la lluita per les causes justes.

Avui t’escric de manera pública. I ho faig així, perquè d’aquesta manera m’acosto també a alguns dels teus companys.

Sé perfectament que ets conscient de la transcendència d’aquestes eleccions. Unes eleccions que, malgrat tots els qui ho negaven (Iniciativa, inclosa), acabaran tenint caràcter plebiscitari. El 27 a la nit, tots (uns i altres) comptarem els escons del sí i els escons del no. I els que perdin en escons, comptaran després els vots. I si han perdut també en vots, diran que els dels guanyadors no són suficients (sense tenir en compte que ells en tindran molts menys encara). Saps molt bé que anirà així.

La ciutadania ha volgut que les coses anessin així. Tal com el poble va voler –l’abril del 1931– que unes meres eleccions municipals esdevinguessin plebiscitàries per enderrocar la monarquia.

Tu vols, n’estic segur, una societat més justa i més solidària. En què la cultura, el coneixement, la llengua, l’educació, la sanitat, la justícia social i la llibertat siguin els béns més preuats. En què les empreses es puguin desenvolupar sense entrebancs i facilitin ocupació a les nostres famílies. En què els nostres néts no hagin de marxar per la manca de feina i d’oportunitats. En què les infrastructures es construeixin estrictament al servei de les necessitats reals del país. En què la corrupció sigui perseguida des del primer moment i de manera efectiva. En què tothom sigui ben rebut, amb independència de la raça, la llengua, la tendència sexual o la religió.

Una immensa majoria de gent (que també volem això) hem arribat a la conclusió que això no és possible d’aconseguir si no marxem d’Espanya. En pocs anys (molt pocs) la minoria sobiranista (o independentista) ha passat de ser un fenomen absolutament marginal a un de clarament majoritari i transversal. Un moviment pacífic exemplar que, any rere any, ha anat guanyant adeptes i ha esdevingut un exemple internacional de revolta popular pacífica d’una dimensió i transcendència extraordinària que ja mereix, com saps prou bé, l’atenció de tot el món.

Sé que dubtes. Ho he vist als teus ulls. Saps que la teva intel·ligència no pot negar aquest fet transcendent. Aquest moviment de masses unit en un sol projecte: obtenir la seva independència per a la construcció d’un nou país. Et mous entre allò que els teus ulls veuen i el teu esperit crític ha sabut sempre analitzar i allò que Iniciativa diu i defensa. Fins i tot quan érem membres de Bandera Roja ens fixàvem sempre en allò de la “línia de masses”. I si haguéssim viscut llavors un moment com aquest, ens hi hauríem abocat generosament tot pregonant la voluntat popular com a expressió màxima dels objectius polítics de la societat. Per què no t’hi aboques ara?

Iniciativa defensa (segons que diu) el federalisme i el dret de decidir. No tinc motius per a dubtar-ne. Però em permetràs de preguntar-te (com altres vegades ja t’he preguntat) per a què serveix el dret de decidir, si no és per a decidir si volem (o no) la independència?; qui està disposat, a Espanya, a convocar un referèndum a l’estil d’Escòcia?; com es pot aconseguir el federalisme sense modificar la constitució del 1978?; i com es modifica el text constitucional quan el PP s’hi ha mostrat totalment en contra i el PSOE ha deixat ben clar que, si mai es fa, no serà per a atorgar el dret de Catalunya a decidir la seva independència?

Les respostes, les saps totes. I totes són negatives per a allò que la majoria de la ciutadania catalana vol. Sé que la teva honestedat no et permet res més sinó reconèixer que aquesta posició d’Iniciativa és un veritable brindis al sol.

Per què voleu frenar el procés? Què us porta a voler ajornar ‘ad infinitum’ el clam de tot un poble? I, encara més, quan sabeu que és del tot impossible aconseguir, guanyi qui guanyi a Espanya, les majories necessàries per a vehicular adequadament les aspiracions legítimes del poble de Catalunya? No vull creure que és perquè no ho heu sabut, o pogut, liderar-lo. Seria massa mesquí. Prefereixo pensar que és, només, perquè no voleu saber res del president Mas.

Si no fos perquè ens hi juguem molt tots (tu, Iniciativa i els seus votants, també) ho deixaria aquí. Tothom té el dret de ‘impugnar’ allò que no li agradi, però ara és un moment transcendental. I sense negar-te, òbviament, aquest dret, vull només que pensis en el nostre passat. En aquella lluita per a la defensa de les llibertats del nostre país i de la nostra gent. Que pensis en tots els esforços que el PSUC (amb gent com tu, i com jo) va fer per incorporar el màxim de gent possible a l’Assemblea de Catalunya. Alguna vegada vàrem posar objeccions a cap personalitat, o organització de dretes catalana, més enllà de l’exigència de la seva ferma voluntat democràtica? Mai. Tothom va ser rebut amb els braços oberts. L’objectiu d’enderrocar el franquisme i obtenir la ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’ (dit en unes altres paraules, la democràcia plena tal com llavors l’enteníem) ens va obligar a acceptar, encertadament, tots els qui s’hi volien aplegar. I ho vàrem fer, a més, amb la generositat de cedir protagonismes perquè la institució fos més forta socialment. Bé que ho saps.

Ara és un moment tan important i transcendent com aquell, si no més. Molta gent hi ha deixat la pell (i alguns, molts d’ells militants del PSUC, literalment la vida). Els devem molt més que una anàlisi freda i sectària. Els devem molt més que mirar-los amb la suficiència del qui té la raó (o pensa que la té) i no assumeix el desafiament de la ciutadania perquè ‘ara no toca’; o perquè ‘aquell no m’agrada prou’; o perquè ‘l’altre ha estat políticament als meus antípodes’. Això no és tenir coratge, ni valentia. Aquells que ens varen precedir no s’ho mereixen. No els aguantaríeu la mirada ni un minut.

Tu no ets així. Ets honest i crec en els teus dubtes i indecisions. Les circumstàncies us han portat aquí sense cap mena de control i sense que sabéssiu reaccionar, en cap moment, a les exigències i aspiracions de la ciutadania. Això és així, però aquest error no us ha d’obligar a cometre’n un darrere un altre sense cap mena d’aturador. Hi ets a temps. Hi sou a temps.

Hi ha un doble vot útil. El vot de la independència. El vot per a Junts pel Sí i el vot per a la CUP. Tots dos es comptaran com a sí. El vostre, el de Catalunya Sí que es Pot, es comptarà inexorablement com a no. Per què no t’ho penses? Seriosament. Honestament.

Jo et vull demanar una cosa. Com amic, no me la pots negar. Posa’t davant el mirall i mira’t fixament els ulls; mira els de la teva filla o mira els del teu pare. Digues-te tu mateix, o digues-los (si pots), que el teu vot a Catalunya Sí que es Pot és el millor per a Catalunya i per al seu futur; que és el millor per a la seva gent; que respon a allò que la majoria de la ciutadania desitja i reclama; que honestament és el que es mereixen tots aquells qui van donar la seva vida per la llibertat des de les files del PSUC o de qualsevol altre.

Si ho fas. Si ho fas de la manera honesta de fer les coses que m’has demostrat durant tant de temps, no dubto gens ni mica que exerciràs el teu dret de vot de manera útil. De la manera més útil per al país i per a la majoria de ciutadans. Tots t’ho agrairem. Jo, primer.

Ah! I no dubtis que, una vegada obtinguda la independència, tots ens necessitarem per a construir el país que desitgem. Un país per a tots. Els del sí i els del no.

Una gran abraçada.