Carta a un amic alemany

Ets un exagerat, em deies quan jo t’explicava que això de la independència de Catalunya ara anava de debò i que ja no hi havia marxa enrere, que només era una qüestió de temps. No eres l’únic que m’ho deia, certament. Fa ja deu anys d’aquelles converses a diferents escenaris de Berlín, sempre amb una Weissbier al davant. Encara no havia arribat la sentència de l’estatut de Catalunya del 2010, però ja es veia que milers de catalans havien començat a desconnectar de Madrid i s’havien independitzat mentalment. El seu document d’identitat deia que eren espanyols, i continua dient-ho, però ells no només no se’n sentien, sinó que ja no actuaven com a tals.

Ha plogut força des d’aleshores, la societat catalana ha evolucionat moltíssim i el seu president ha dormit aquesta nit en una presó alemanya. Ja ho diuen que, a vegades, passen més coses en una dècada que en un segle. N’hem anat parlant quan ens hem retrobat, a Alemanya i a Catalunya, o en els correus electrònics que intercanviem. El moviment sobiranista és cada cop més ampli i més sòlid, amb una capacitat d’organització i de resiliència que sorprèn tots els qui, com tu, s’hi han acostat amb mentalitat oberta. Ets periodista internacional, viatges contínuament i m’ho has dit un munt de vegades: enlloc del món no hi ha en aquests moments una capacitat de mobilització social i política com la que hi ha a Catalunya.

També t’he dit sempre que, si hem arribat fins on hem arribat, no ha estat únicament pels nostres encerts. És veritat que el poble té les coses cada cop més clares i el dia 1 d’octubre de l’any passat ho va demostrar organitzant i defensant un referèndum d’independència davant un estat que va posar tots els mitjans per a impedir-lo, i no van ser pocs. Finalment, incapaç d’aturar-lo per vies legals i incapaç també de confiscar les urnes i la resta de material logístic, van decidir mostrar al món la seva impotència en forma de rabiosa violència policíaca contra votants indefensos. S’acaben els arguments, queda la força. Tu hi eres, ho vas veure amb els teus propis ulls i ho vas explicar als teus lectors.

És igualment cert, però, que els partits polítics independentistes no sempre han sabut estar a l’altura del repte històric i s’han perdut massa sovint en batalletes incomprensibles i imperdonables, posant en perill el projecte i a prova la paciència dels ciutadans. Però aleshores sempre ha aparegut l’estat espanyol i amb una sentència o una actuació ha tornat a fabricar uns quants milers d’independentistes i unir els partits. La fundació de la CDU ho ha dit públicament i a tu t’ho han confirmat polítics de tots els colors del Bundestag: l’estratègia de Rajoy és incomprensible i és evident que només amb jutges i policia no solucionarà el problema català.

Ara, de cop, Catalunya mira cap a Alemanya sense saber gaire què esperar-ne. Des que ahir la policia alemanya va detenir el president Carles Puigdemont prop de la frontera danesa, a 300 quilòmetres de Berlín, la temperatura política del país ha pujat uns quants graus. Milers de manifestants van sortir al carrer i van fer sentir els seus crits de llibertat. També cridaven ‘ja n’hi ha prou’. Pot ser que aquesta sigui la gota que fa vessar el got, ja ho veurem. Aquest cop ja no van ser protestes 100% pacífiques, hi va haver enfrontaments amb la policia i alguns incidents, encara que menors. Sovint t’he dit que el missatge indirecte que la Unió Europea i els estats que en formen part envien a Catalunya és molt perillós, perquè la gent acaba interpretant que té més opcions d’esdevenir independent Kosovo que no pas Catalunya.

També hi va haver crits de ‘llibertat presos polítics’ al noble teatre operístic del Liceu de Barcelona i les xarxes socials van treure fum fins a altes hores de la matinada. L’advocat flamenc de Puigdemont ho va dir ben clar: Espanya s’ha tornat una dictadura perquè posa a la presó persones a causa de les seves idees polítiques i l’ús que fa de les ordres d’arrest internacional no té res a veure amb un estat de dret. Periodistes internacionals de renom s’han posicionat clarament en contra de l’extradició de Puigdemont. A Alemanya, a diferència d’Espanya, la separació de poders és un fet, i per tant caldrà veure què dictamina el jutge.

Quan ahir es va conèixer la detenció de Puigdemont, molts no vam poder evitar pensar en la detenció de Lluís Companys a França per part de la Gestapo l’any 1940. El president de Catalunya d’aleshores va ser lliurat al règim franquista i afusellat a Barcelona. Et conec i sé que trobaràs la comparació fora de lloc. Òbviament, Alemanya no és l’Alemanya nazi i Espanya tampoc no és ben bé l’Espanya franquista, encara que no hagi fet grans esforços per allunyar-se’n i mantingui un franquisme latent, fruit d’haver triat transició en lloc de ruptura. Fundación Francisco Franco, Valle de los Caídos i milers de morts enterrats vergonyosament a les cunetes, essent alemany no cal que et digui res més. Veurem quina és la decisió alemanya 78 anys després, mentre llegim que a Neumünster els presos saludaven Puigdemont amb crits de ‘llibertat!’ i a Espanya eren molts que en celebraven la detenció.