Carta a Oriol Junqueras i Raül Romeva

He pensat més d’una vegada d’escriure-us unes quantes línies per expressar-vos la meva desolació i la meva solidaritat per la vostra situació. Els bascs no tenim gaire tirada a expressar els nostres sentiments de manera pública i notòria. I una sensació d’una certa vergonya, probablement injustificada, m’ha fet que no hagués agafat la ploma fins ara. Som més de fer. Però vistes les acusacions de la Fiscalia i l’Advcacia de l’estat espanyol d’avui, he decidit d’escriure aquestes línies i anar públicament més enllà de piulets, repiulets i ‘m’agrada’.

‘Desolació’, he escrit més a dalt. ‘Ràbia’, també hauria pogut escriure, perquè potser realment en sento quan veig que dues persones com vosaltres, les quals tinc el plaer i l’orgull de conèixer personalment, sou empresonades injustament per haver donat la veu al vostre poble, per haver fet possible exercir el fonament de la democràcia que és el vot.

Oriol, ens vam conèixer quan compartíem llista a les eleccions europees del 2009; aquella coalició, ‘Europa dels Pobles-Verds’, nom que defineix molt adequadament l’Europa que volem construir. Posteriorment, hem tingut l’ocasió de compartir un munt de moments, però n’hi ha un que m’ha quedat especialment gravat. Va ser a Sant Vicent dels Horts. En una de les eleccions d’aquests últims anys, una delegació de l’ALE vam ser al teu col·legi electoral. Vaig poder ser testimoni de l’afecte i el respecte que et professen els teus conciutadans i encara recordo aquell senyor avançat en edat que amb el seu accent andalús ens va explicar com tu vas ser l’únic polític que es va implicar de debò en el conflicte de la seva fàbrica. Ens vam trobar per última vegada en la manifestació contra els atemptats gihadistes de l’agost del 2017. Sento encara la teva abraçada d’agraïment.

Raül, ens vam trobar per primera vegada en una visita al parlament de Brussel·les la primavera del 2010. El teu tracte pròxim em va causar una impressió realment grata. Després, el 2013 vam començar a compartir grup parlamentari. Em va tocar asseure’m a la teva esquerra en les reunions de grup. Guardo el record de la teva humilitat quan vas consultar l’opinió d’un eurodiputat nouvingut com era jo tot i que llavors eres un diputat d’experiència dilatada i de lideratge evident dins i fora el grup Verds-ALE. Una abraçada a Brussel·les el gener del 2017 quan tu, l’Oriol i en Carles Puigdemont vau visitar el parlament va ser la nostra última trobada.

Sens dubte, és ràbia allò que sento contra la ceguesa i la brutalitat d’un estat, sigui un o un altre el color del govern, que no dubta a empresonar persones decents i honestes o forçar-les a l’exili solament pel fet d’haver volgut exercir democràticament les seves idees.

Acabo. Una abraçada a tots dos, sincera i sentida, que faig extensiva a tots els presos i exiliats. Espero poder fer-ho personalment aviat, mes enllà dels murs de la presó. Eutsi goiari!

Iñaki Irazabalbeitia és ex-eurodiputat basc al Parlament Europeu