24.12.2017 - 21:00
Jordi benvolgut,
Ja saps que el paisatge vital de cadascú és una superposició de llocs i d’instants que conformen un tot, el que comunament anomenem una vida. Però no en el sentit biogràfic del terme (allò que has fet), sinó en el sensorial (allò que has vist, sentit, ensumat, degustat…). Per això la vida no solament és personal i intransferible (que ja és una bona bertranada) sinó sobretot inexplicable. Hi ha ple de sensacions i de percepcions que no podem explicar, perquè senzillament les paraules no hi arriben: l’olor del pati de ca les tietes que els pares us duien a visitar per Pasqua, el xiulet del vent aquell dia que et dutxaves a les fosques en una platja del Maresme, un rostre que només has vist dos cops a la vida però que juraries que coneixes…
Que no es pugui explicar, però, no vol dir que no es pugui compartir. El conjunt de les microinterferències del nostre periple vital en el dels altres i viceversa (deu minuts a la cua de votar, una abraçada amb un desconegut per un gol a la tele del bar, crits i càntics en una manifestació) és el que conforma el paisatge social de la comunitat. Un sentiment compartit de pertinença, de formar part d’un tot. Aquest tot és un ens variable: tant pot ser una família com una nació, i només el pot entendre qui l’ha compartit, perquè és col·lectiu per definició (és per això que és tan difícil de fer comprendre a algú que, si surt al faristol del parlament i es posa a perorar en llengua forastera, automàticament el percebem fora del nostre tot: la barrera és insalvable, i qui no entengui això és impossible que formi mai part d’aquesta totalitat. En aquest cas, d’aquesta nació).
En el meu paisatge particular, que aquests dies m’ha agafat per visualitzar com un pessebre (d’ençà que va faltar el pare, que era l’encarregat de fer-lo, em dedico a fabricar-lo mentalment, i començo pels volts de Santa Llúcia; és per això que el tinc tan present), hi ha un pastoret bo. Un pastoret de barba serrada, i sempre ben retallada, que remenava les cireres en aquella Crida a la Solidaritat on em vaig apuntar d’adolescent perquè era ple de xicoies joliues. Al cap de poc el vaig retrobar al campus de l’Autònoma, i el veia passar amb aquell posat seriós, diries que eixut i tot. Et vèiem passar perquè tu no eres carn de bar, ni malbarataves les hores com els de Filologia: ja es veia que anaves per feina. A diferència d’un altre il·lustre personatge de la política que corria per allà, que aviat faria republicana carrera i arribaria molt amunt, tu no buscaves l’espeternec de les distàncies curtes. En la faula de l’èxit eres clarament la formigueta.
De les salutacions i les xerrades breus als ferrocates, el pastoret bo, sempre barba-serrat, va passar a tenir una presència rotativa i hertziana en aquest pessebre vital meu. La teva persistència professional es constel·lava d’esquitxos en reportatges, entrevistes i articles, sempre parapetat darrere aquell rostre serè, viva imatge de la constància i la determinació. A mesura que els progressos personals et feien més present, la barba serrallonguiana se’t puntejava de blanc i el somriure es relaxava. Ferreny com sempre però més distès.
L’últim esquitx va ser el del 20 de setembre. Altre cop en persona, com a la universitat. I alguna cosa em deia, veient-te enfilat allà dalt, que també t’hauries estimat més que et veiéssim passar, com un Rovelló que digués: ‘Nois, que no veieu l’hora que és? I si anéssim tirant cap a fer el ressopó?’
He començat molt filosòfic, i ara hi torno. Sempre m’ha encuriosit saber què representem per als altres, de quina manera se’ns afiguren; és per això que m’agrada tant Vides encreuades, de Robert Altman, una exploració de com el destí juga amb nosaltres. Algun cop, no gaires, ens ho deixa entreveure: per exemple, fent-nos conèixer una persona que, un cop descobert que és amiga d’aquella altra, ens permet reconstruir una part (sempre minúscula) del gran puzle del paisatge compartit. Quan et veia recórrer els llargs passadissos de Lletres de l’Autònoma em preguntava qui més es devia fixar en aquell noi que semblava més gran, més madur que els altres; ara, d’ençà del fatídic 16 d’octubre, m’he preguntat sovint de quins altres pessebres mentals deus formar part. De molts més, és clar. No sé quin paper t’hi han assignat. En el meu has anat seguint un camí paral·lel: eres un pastoret bo que feia cap a Betlem però ves per on arribava a les portes de la presó del rei. Un cop allà, la seva ferma bonhomia fonia com un encanteri (llum als ulls i força al braç) el ferro dels barrots i totes les cel·les s’obrien. Perquè aquell pastoret era, eres, l’àngel de la llibertat.
