29.01.2018 - 22:00
Veure el conflicte entre Catalunya i Espanya com una partida d’escacs ha estat molt habitual aquests darrers anys i segurament és la imatge simbòlica més utilitzada per periodistes i analistes. No cal dir que és molt més encertada que no la de l’hàmster que dóna voltes inacabables a una roda, que és la imatge preferida d’un conegut locutor radiofònic, però que a mi no m’agrada gens.
Moure peça, esperar pacientment el moviment de l’altre, jugar amb el temps, acumular forces, carregar (o patir) la pressió sobre una fitxa concreta, estar disposat a sacrificar-ne una d’important per garantir la supervivència de la resta, fer un moviment inesperat que desconcerti el contrari… A tothom li vénen al cap situacions de la vida política recent que s’adapten a la perfecció al joc dels escacs. Tenim, a més, la coincidència en l’objectiu final, és clar: matar el rei, implantar la República.
L’atletisme seria l’altra gran font de metàfores esportives del procés: els intents catalans d’assolir la plena sobirania vistos com una cursa de fons, una marató que demana de dosificar les forces per arribar al final, una cursa de relleus en què cadascú ho dóna tot en el tram que li toca i després fa una passa al costat i lliura el testimoni al corredor següent, una cursa d’obstacles en què, quan no t’entrebanques amb la tanca, caus dins la bassa o reps un inesperat cop de colze al fetge d’un corredor que en teoria era del teu equip però que ara mira d’avançar-te al mig del revolt.
Això de fer servir l’atletisme com a metàfora ve de lluny, per cert. L’Antic Testament, les cartes de Pau, la filosofia estoica i els textos de Sèneca, per exemple, en van plens. El cristià és un atleta que ha de lluitar contra les temptacions i al final obtindrà el cel com a justa recompensa. També és cert que hi abunden les metàfores militars: el cristià com a soldat que lluita en combat permanent, revestit amb la cuirassa de la justícia i l’escut de la fe. Aquesta és la línia a què s’apuntava Soraya Sáenz de Santamaría l’altre dia, quan deia: ‘Com més soldats siguem en la defensa de la constitució, més possibilitats tindrem de guanyar.’
Tornant als esports, confesso que a mi Catalunya em recorda poderosament aquell equip de rugbi que va guanyant metres a empentes i rodolons, a còpia d’esforç i d’intel·ligència col·lectiva, entomant placatges i esquivant blocatges, formant melés cada vegada que calgui i corrent amb velocitat quan hi ha uns pams de terreny lliure en cerca de l’assaig anhelat. Com fan els equips de rugbi, si veu que no se’n surt per l’esquerra ho prova pel centre i després per la dreta, sabent com sap que en algun moment un jugador podrà escapolir-se i plantar la pilota a la gespa entre la cridòria del públic.
Però, dissortadament, des del referèndum de l’1 d’octubre i la repressió que va venir després, qualsevol esport és massa noble per a resistir la comparació amb la situació actual. Fins ara podíem queixar-nos de tenir l’àrbitre en contra, entre acusacions de victimisme, però és que ha arribat un punt que l’equip contrari és el que redacta les normes, les canvia i les reinterpreta segons com li convingui, controla la federació, juga sempre a casa i surt a la pista amb l’objectiu indissimulat de lesionar els nostres jugadors, mentre és justament l’àrbitre qui l’anima amb un sonor ‘a por ellos’.
