29.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 30.09.2019 - 07:38
Dissabte vaig anar a Sabadell a expressar la meua solidaritat amb els detinguts i a donar suport a la convocatòria dels CDR. La manifestació, ja ho sabeu tots, va ser impressionant i va col·lapsar la ciutat amb un suport que els familiars, els amics i els companys dels detinguts necessitaven. Una vegada més la gent no va fallar.
Quan vaig a una manifestació m’agrada de posar-me pel mig i observar. Mire la gent que hi ha al meu voltant, com és, què sembla, quines pancartes porta, quins cartells; escolte de què parla i en quina llengua, n’avalue els crits i els silencis, prenc nota de petits detalls. Procure observar sobretot els qui em permeten de superar l’anècdota del moment per poder prendre el pols a allò que passa en aquell moment.
A les manifestacions independentistes hi ha sempre una cosa diferent de les altres, que és una transversalitat extrema. Impressiona la barreja d’identitats personals tan diferents… La clientela, si em permeteu de dir-ho així, no es pot reduir mai a un sector social; sempre sorprèn per la diversitat enorme dels qui en formen part i per la tranquil·litat amb què coexisteixen tots, units en un mateix camí. A la cantonada de l’avinguda de l’Onze de Setembre amb el carrer de Vila i Cinca, quan ja feia una bona estona que hi érem, em vaig girar a mirar com era de llarg allò i vaig descobrir que darrere meu caminava un home amb bigot i ulleres que portava en una cadira de rodes la que supose que era la seua mare. Era una dona gran, molt elegant, que feia la impressió que havia triat un vestit bonic per a eixir al carrer i que portava totes dues mans alçades sostenint un cartell d’Endavant que deia ‘Que se’n vagin!’ amb un tricorni dibuixat. La seua cara era una barreja de dignitat i decisió que em va impressionar. Perquè són aquestes les imatges que no veureu sovint en les altres concentracions i que exemplifiquen el poder i la força, l’energia de l’independentisme.
Si no hi vàreu ser, ací podeu veure vídeos i fotografies que reflecteixen bé què hi vàrem viure. I és evident, mirant-les, que l’estat espanyol té un problema seriós davant. Gent de tota condició social –i estic segur que de totes les opcions de vot imaginables– portava cartells de suport als CDR, aquesta no-organització ‘be water’ (en el millor estil d’Hong Kong) que la policia i els mitjans al servei del règim pretenen de convertir en una excusa per a reprimir-nos. Més tard, al ‘FAQS’ de TV3 David Ros, l’oncle d’un dels detinguts, va fer evident aquesta rotunditat del carrer quan va dir que a ell no li fa res que el consideren membre d’un CDR. Perquè ningú no és membre de CDR i ho som tots. Els ineptes incendiaris de Madrid es pensaven que podien aprofitar-se d’una organització que ells veuen extremista i que no és ni tan sols organització. No van saber calcular, supose, que amb la seua agressió l’han ressuscitada i l’han posada al bell mig del conflicte, que l’han convertida en un símbol, en el símbol d’aquesta extraordinària energia humana que emanava dels carrers de Sabadell dissabte.
És evident que Pedro Sánchez i el PSOE han triat la via de la criminalització i, per tant, no tinc cap dubte que podem esperar moltes més detencions en qualsevol moment, moltes més manipulacions mediàtiques i moltes més ‘proves’ que no proven res però que es presenten com a incriminatòries. Amb això miraran d’acorralar els partits polítics i les institucions, trencar-los. I no es pot descartar que en un moment o altre ho acaben aconseguint.
Però fins i tot si passa haurem de tenir clar, vist què es va veure a Sabadell dissabte, que això que vindrà d’ara endavant serà molt aclaridor i potser ens durà la clau per a obrir el pany que feia dos anys que no trobàvem. Perquè dissabte al carrer s’hi van trobar milers i milers de persones descolonitzades mentalment de manera completa, impenetrables ja a l’operació dissenyada a Madrid. Milers i milers de catalans als quals ja tant els fa la campanya d’intimidació del règim i tant els fa què diguen o deixen de dir o de què acusen ningú. Que no entraran en aquest debat simplement perquè rebutgen definitivament el marc mental en què ens volen enclaustrar i amb què pretenen de fer-nos defallir. Que no acceptaran mai les pressions hipòcrites i cíniques dels violents perquè nosaltres condemnem la violència. I haig de dir que, vist amb la perspectiva de molts anys passats, crec que això, haver arribat ací i assumir aquesta decisió, significa començar a jugar en una altra lliga, posar les coses en un altre terreny. Exactament allí on el poder emergeix de baix i el règim no us pot acorralar de cap manera.
PS. Avui permeteu-me que us recomane l’opinió d’Oriol Izquierdo, en una línia semblant a la meua i que porta per títol ‘Jo també sóc terrorista‘. I, com cada dilluns, el raig de llum que ens aporta el professor Resina, aquesta setmana amb ‘L’anècdota i la categoria‘. Avui, vespra del primer d’octubre, recuperem una investigació sobre el paper, fonamental, dels catalans del nord en la realització del referèndum. I a ‘Joc de miralls‘ Xavier Montanyà ens recorda que, a banda l’ecologisme mediàtic dels rics, impulsor d’estrelles com Al Gore o Greta Thunberg, hi ha un ecologisme dels pobres amb grans lluites i figures a reivindicar com el poeta ogoni Ken Saro-Wiwa.
