Carrera de fons

Ara que comença l’imprescindible estiu, uns humans, riu amunt. Són tres germans, tres parelles i uns infants. Una plàcida mort els sotja. Un segon pare els ha deixats. I aquí dalt han pujat. A fer el seu ritual, pel camí de les fonts del Ter, en una de les valls del Pirineu. I es treuen la roba. I es busquen les pedres. I es col·loquen tots sols, o en grup, damunt les roques. Amb aquella posició tan de mandril que els queda, als humans, riu amunt. Avui, mentre tenen cura dels infants, no és tant que aprenguin a fer de pares, com a fer de tiets. I, amb sort, i en honor al finat, ara que comença l’imprescindible estiu, aprendran un dia a ser segons pares.

Hi ha escenes prometedores: a mig gorg el cos més voluminós, fort i poderós atrapa un dels infants. No és fill seu. Tot just quatre anys, no sap nedar tot sol. I un dels segons pares no solament l’ajuda a capbussar-se (tres segons i fora), sinó que també l’ensenya a riure’s de la fredor extrema de l’aigua. Per això les naturals ganyotes de fred van acompanyades d’artificials sons teatrals (Brrr. Mmmmm. Uuuuuu), mirades fixes als ulls i aleteig impostat de braços. Són els únics cossos nus de tot del grup, i, de mica en mica, aprenen a pujar riu amunt, pel mig de l’aigua, tot i el fred. I així aprenen a tenir cura dels qui no són fills.

Ara que comença l’imprescindible estiu, uns humans, sota els efectes d’un eclipsi de lluna. Són tres germans, tres parelles i uns infants. Divendres passat. Un segon pare els ha deixats. I aquí sota han baixat. A fer el seu ritual lunar. I es col·loquen tots sols, o en grup, sota les estrelles. Amb aquella posició tan humil que els queda, als humans, sota els estels. Avui, mentre tenen cura dels infants, no és tan important aprendre de mirar la lluna, com l’absència. Ara hi és, ara no hi és. I així aprenen a passar.

Ara que comença l’imprescindible estiu, uns humans, cap a casa. S’ha fet de nit. Són tres germans, tres parelles i uns infants. Un segon pare els ha deixats. I aquí dins han entrat. A la casa de la germana del finat. Només queda ella, dels pares, fills i germans, de la família nuclear. Només queda ella per a entrar en un món. I per això un dels infants dormirà dues nits seguides al llit de la senyora àvia. Ella té setanta-un anys. Ell, només quatre. I aprendrà no solament a capbussar-se en el son, sinó a riure’s de l’extrema fredor de l’oblit. O serà l’infant el professor aquesta nit? Avui els naturals badalls de son van acompanyats d’artificials sons teatrals (Brrr. Mmmmm. Uuuuuu), mirades fixes als ulls i aleteig impostat de braços. Són els únics cossos amb pijama de tot el grup i, de mica en mica, aprenen a descansar en ple dol, la germana i l’infantó. I, amb sort, ara que comença l’imprescindible estiu aprendran, un dia, a viure per la Vall de Núria, en carrera, i per les comes.