20.10.2019 - 21:50
Va essent hora que els polítics se sincerin i reconeguin que l’autogovern és una ficció. Sempre ho ha estat. Ho era quan Jordi Pujol feia la roda del paó amb plomes d’estadista i ho és ara que Quim Torra braceja per no enfonsar-se mentre esquiva les mossegades de propis i aliats. Admiro el president Torra per la fermesa de convicció i pel coratge davant tanta mala fe com li aboquen al damunt. Però apel·lo a la seva sinceritat (tan perillosa!) i al seu patriotisme perquè posi fi a la ficció. Perquè la crua realitat, que alguns altres han dissimulat alçant-se de puntetes per semblar un pam més alts, avui la proclamen les voreres, els carrils de bicicleta i les cruïlles on els Mossos d’Esquadra, nominalment policia nacional de Catalunya, atropellen la gent i desfermen una violència il·legítima contra el poble al qual deuen el sou i la feina. Del vincle entre reivindicació nacional i raó de ser d’una policia pròpia, la direcció dels Mossos n’hauria de fer doctrina i embotir-la al minso cervell dels uniformats que han donat al món un exemple d’inconsciència i baixes passions. Amb sols tres sortides, la Brigada Mòbil va destruir el prestigi de la policia catalana i va fer impossible de diferenciar-la de l’espanyola. Cap diferència entre els dements del Primer d’Octubre de 2017 i els sàdics del 15 d’octubre d’enguany. I a qui em digui que aquest era l’efecte cercat pel ministeri de Grande-Marlaska li respondré que per a obtenir-lo era imprescindible disposar de la causa, és a dir, de la qualitat humana del personal.
Una virtut del 155 és que ens ha despertat de la ficció. Els Mossos són policia espanyola i no cal donar-hi més voltes. Catalunya tindrà policia pròpia quan tingui autogovern. Sense l’una cosa, l’altra és impossible i viceversa. Pujol va convertir la guàrdia decorativa que eren els Mossos en un cos policial per fer veure que controlava el territori i per apuntalar el miratge d’un quasi-estat. Envoltant-se d’estructures d’estat de jugar a cuinetes, s’arribava a creure que Catalunya ho era. La torna del simulacre fou l’entrada de policies espanyols i guàrdies civils al cos que, per aquesta deformació d’origen, no arribaria a ser mai de fidelitat catalana. D’ençà de llavors, i exceptuant persones que hi entraren per servir el país, els Mossos s’han nodrit del bo i millor de cada casa. La vocació de l’ordre sembla que l’han sentida especialment els més negats de la classe, els incapaços de fer una carrera o d’aprendre una professió no pas tècnica sinó fins i tot manual, els ganduls de tota casta i els qui necessiten gratificar el seu sadisme per a amortir un complex d’inferioritat i una buidor estremidora. Una mica com passa a totes les policies del món, em direu. I a aquest relativisme jo respondré que no, no pas com a la resta del món. Hi ha policies i policies, com hi ha vins amb denominacions d’origen diferents. Al capdavall, cada país dóna de si allò que té per naturalesa, com els perers donen peres i els carabassers carabasses.
La policia és un aspecte de la societat i l’alienació d’uns Mossos castellanobramants acarnissant-se amb manifestants pacífics és un símptoma claríssim de la confusió de fidelitats. Una policia delerosa de clavar l’ullal quan la desfermen sobre la gent és el forat negre per on s’escola la poca credibilitat del govern. El miratge d’una policia professional, que s’enlairà com un globus de colors el 17 d’agost i es consolidà el primer d’octubre de 2017, s’ha desfet com un terròs de sucre sota la gerència de Miquel Buch. Tant és que el conseller sigui responsable de l’actuació dels Mossos per conformitat com que en sigui víctima per incompetència, el mal és el mateix. De res no serveix culpar-ne ‘grups reduïts de violents’ quan aquesta violència no arriba ni de bon tros a l’exercida per les forces teòricament a les seves ordres. O Buch és el violent amb els mateixos títols que Grande-Marlaska, o és un inútil; en qualsevol cas, és un problema per a l’independentisme i ho és per al govern.
En realitat, més que un problema, Buch és una ficció. És la conseqüència de la mentida d’origen, perquè de la ficció d’una policia pròpia se’n deriva la del seu control polític. Però aquesta farsa d’un poder fictici es féu miques quan el major Trapero va revelar al Tribunal Suprem que l’octubre del 2017 tenia un pla per a detenir el govern. Exactament com un altre cap del cos, el capità Beltrán Gómez Alba, s’havia ofert al capità general de la regió militar per a detenir el govern durant el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. La història es repeteix. Des de la revelació de Trapero fins a les actuacions de la Brigada Mòbil la setmana passada, l’autoritat del govern ha perdut tota credibilitat. Les explicacions de Buch arran de les càrregues dels dies 15 i 16 no s’aguantaven ni un segon davant les imatges que corrien per la xarxa, mentre ell, impàvid, agraïa les actuacions dels incívics d’uniforme. Per si no quedava prou clar que Buch s’enrunava, Pere Ferrer, el comandament dels Mossos nomenat no fa gaire pel conseller, avisava gairebé a la mateixa hora que estava disposat a emprar totes les armes al seu abast, inclosos el gas pebre i el canó d’aigua. Aquestes ‘eines’ i les més clàssiques s’aplicaran contra els manifestants per ‘protegir el lliure exercici de drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana’, afirmava patèticament el conseller, acorralat pels fets.
Fa temps que vaig escriure que la credibilitat de Torra depenia de la dimissió de Buch. Que encara no hagi pres aquesta mesura d’urgència és una prova que el president és ostatge d’un govern que no respon a la seva autoritat. Els fets no ofereixen alternativa: o Buch pertany al sector acomodatici del PDECat –i en aquest cas la violència dels Mossos s’explica per la supeditació del seu partit al govern espanyol–, o bé és incompetent per a visualitzar, amb una purga de la policia, que és el govern i no els seus aparells que té la legitimitat per a decidir com i quan s’imposa l’ordre, i quina mena d’ordre s’imposa.
La continuació de Buch pesa com una llosa sobre la presidència i no costa gens d’augurar que la feblesa manifestada per Torra renovant-li la confiança i fent ulls clucs a la brutalitat dels Mossos passarà factura a JxCat. Potser a Torra aquesta perspectiva no l’angoixa, perquè no sembla pas que pugui aspirar a una segona legislatura. Però té una reputació a protegir per a la història i depèn de com articuli el seu paper institucional amb la seva vocació insurreccional. Aquest difícil equilibri no es pot obtenir xutant la pilota endavant amb l’anunci d’un altre referèndum que ell sap impracticable, a més d’inútil.
Avui la Generalitat és la ficció d’una ficció. L’autogovern i l’autodeterminació són al carrer amb la gent que avui s’enfronta a la violència de la ‘pròpia’ policia i demà, per lògica conseqüència, s’enfrontarà al ‘propi’ govern, si continua encallat en la por i la paràlisi.
En aquestes condicions, per què no empra el minso poder que li atorga el càrrec de triar consellers i convoca eleccions per sacsejar el govern, si cal fent-lo caure, com Samsó ensorrant el sostre damunt els seus capturadors? Per què no destrueix la ficció i esdevé el president que estripa les cartes per denunciar que el càrrec no significa res? Entenguem-nos, no és que a Torra el càrrec li vagi ample, com li anava a Montilla, sinó al contrari, li va massa estret. L’actual govern, retòricament republicà però autonomista a la pràctica, no pot encabir l’ambició nacional de Torra, a qui la gent demana una eficàcia que la institució d’una banda i l’oportunisme partidista d’una altra tallen de soca-rel. Desautoritzat pel Tribunal Constitucional, perseguit per la Junta Electoral espanyola, coartat pel soci de govern i paralitzat per l’amenaça d’una nova aplicació del 155, el govern ha esdevingut un accessori inútil del carrer, a remolc del moviment que el salt qualitatiu de la setmana passada impedeix de continuar anomenant ‘procés’.
Torra podria fer un servei pòstum al país denunciant la ficció en què molts catalans encara projecten la dignitat d’una representació política pròpia tot esperant-ne una gestió efectiva del dia a dia. Estrictament parlant, el govern no existeix del moment que perd el control de la violència legítima, però sobretot del moment que la iniciativa política passa al carrer. Si el govern, al més alt nivell, insisteix a servir de cortina de la violència policial, aconseguirà que sigui percebut com a obstacle a superar i, com ja va passar a Hong Kong, que la revolta se li giri en contra. Al cap i a la fi, entre el conformisme del PDECat i el col·laboracionisme d’ERC no hi ha marge per a institucionalitzar l’esperit del Primer d’Octubre. El tuf de fi de règim que es desprèn del sistema espanyol fa pensar que, si el tsunami democràtic tot just incoat s’aguanta i s’estén a la resta de l’estat, s’endurà la monarquia i tot allò que en penja, amb el govern autonòmic entre més baluernes. Bé podria passar que la intervenció permanent i profunda de l’autonomia que cerca l’estat arrossegués la resta. En tot cas, per als catalans l’alternativa és nítida i es diu autonomia o república.
